Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre.
"Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)



25 de maig 2011

Fora d'ordenació

A la magnífica gent del curs d'artteràpia, companys i companyes, amics i amigues de silencis i rialles, tribu (art)terapèutica, per aquest esplèndid tros de camí compartit, vincle i transferència total, i aquest esclat de creació que resideix en cadascú i que generosament hem compartit. Tan de bo que les passes dels nostres camins no se'ns allunyin molt en endavant.

No vive ya nadie en la casa 
—No vive ya nadie en la casa —me dices—; todos se han ido. La sala, el dormitorio, el patio, yacen despoblados. Nadie ya queda, pues que todos han partido. 
Y yo te digo: Cuando alguien se va, alguien queda. El punto por donde pasó un hombre, ya no está solo. Únicamente está solo, de soledad humana, el lugar por donde ningún hombre ha pasado. Las casas nuevas están más muertas que las viejas, por que sus muros son de piedra o de acero, pero no de hombres. Una casa viene al mundo, no cuando la acaban de edificar, sino cuando empiezan a habitarla. Una casa vive únicamente de hombres, como una tumba. De aquí esa irresistible semejanza que hay entre una casa y una tumba. Sólo que la casa se nutre de la vida del hombre, mientras que la tumba se nutre de la muerte del hombre. Por eso la primera está de pie, mientras que la segunda está tendida. 

 
Todos han partido de la casa, en realidad, pero todos se han quedado en verdad. Y no es el recuerdo de ellos lo que queda, sino ellos mismos. Y no es tampoco que ellos queden en la casa, sino que continúan por la casa. Las funciones y los actos se van de la casa en tren o en avión o a caballo, a pie o arrastrándose. Lo que continúa en la casa es el órgano, el agente en gerundio y en circulo. Los pasos se han ido, los besos, los perdones, los crímenes. Lo que continúa en la casa es el pie, los labios, los ojos, el corazón. Las negaciones y las afirmaciones, el bien y el mal, se han dispersado. Lo que continua en la casa, es el sujeto del acto.
César Vallejo


16 de maig 2011

La felicitat

No n'hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria!




p.d. Potser si el rus Tolstoi s'hagués arribat a deixar inspirar pel bisbalenc Mazoni, no hagués començat Anna Karenina amb una frase tan lapidària: "Totes les famílies felices s'assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera."


8 de maig 2011

Война и мир

Sota l'uniforme de totes les victòries, només un cor covard.
 

p.d. Intentem intentar finalitzar la sèrie d'històries decadents i decimonòniques que ens han acompanyat aquests últims temps... Estan per arribar unes noves adquisicions que de ben segur compartirem amb alegria, bon rotllo i millor humor.

2 de maig 2011

Wuthering Heights 2011 (sms borrascosos)

 ((Novament cal remarcar que per escriure aquest relat de ficció no s'ha manllevat cap missatge curt de text, també dit sms, de telefòns mòbils aliens ni propis, de cap operador dels que actualment hi ha al mercat).

Dos-cents anys després, la Catherine Earnshaw treu el mòbil de la bossa, i escriu un sms aprofitant que l'Edgar Linton encara no ha passat a recollir-la amb el cotxe.


"Felicitats wapu, q tinguis un gran dia Heathcliff! Petus, C."

La resposta, concisa i educada, d'algú que dos-cents anys després no està per tornar a perdre's en cims borrascosos:

"Gràcies Cathy, en vida teva, H."

Poc s'imagina Heathcliff que Catherine voldrà contestar-li que faci el favor de NO creure que es limitarà a felicitar-li els aniversaris mentre visqui. Si la senyora Emily Brönte va tenir la deferència de precisar en el seu moment que les seves dues ànimes -la de Catherine i la de Heathcliff- estaven fetes del mateix material, qualsevol que aquest fos, i que el gran pensament de la vida de la Catherine seria ell, Heathcliff, ja que l'amor per Linton canviaria amb el temps com els arbres amb les estacions, però l'amor per Heathcliff seria com les eternes roques profundes, i que Heathcliff li havia deixat clar que no volia que el deixés sol, perquè no puc viure sense la meva vida, no puc viure sense la meva ànima, -amb aquestes paraules exactes li havia dit, els ulls banyats en llàgrimes i el nas ple de mocs, circumstàncies que Catherine recorda perfectament- i aixi l'havia invocada, per tal que no trobés descans mentre ell seguís viu... és evident, pensa Catherine, que Heathcliff no pot esperar ara una relació convencional, com si fossin dos subjectes qualsevol afectats de TSNR* que el temps hauria d'haver apagat. Però no és el cas.
*TSNR: acrònim de Tensió Sexual No Resolta. (Recordeu aquest concepte perquè pot aparèixer sovint i no sempre posaré una nota a peu de pàgina, gràcies)

Catherine sap que li queda poc temps. El metge ha estat més clar del que ella hagués volgut.

Catherine també sap del segur que, passi el que passi, l'any que ve Heathcliff rebrà puntualment, des d'on sigui, un sms de felicitació.