Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre.
"Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)



1 de set. 2015

silenci

Sis mesos de silenci. Va ser dir en veu alta que volia escriure, i les paraules se'm van escanyar dins la gola, dins la ment, a la punta dels dits.

Mentrestant he llegit poc, dispersament i malament. En tot l'estiu ni un llibre decent: en tenia un de pendent, sobre la història d'una dona islandesa... no vaig passar d'espigar-lo un dia, com acostumo a fer amb els llibres que no m'enganxen. Una història massa densa i massa dura per la calor i la mandra mental de l'agost.

He escoltat de gent que diu que escriu, que vol publicar, que està publicant, que ha publicat... i aquí sense veueta pròpia per dir que jo també, voldria fer-ho algun dia.

Amb l'escriure em passa com amb la música, em temo. Deliris que omplen la meva ment, els meus somnis, però no toquen a terra, no es fan carn, no es fan reals, de suor i llàgrimes.

Aquesta pantalla és un espai diminut i virtual de l'Univers, i tanmateix, hi puc dibuixar i posar lletra als meus somnis, les meves pors, els meus pensaments.

Davant les pors que em tenallen, el mantra constant de l'Univers: "Tot anirà bé". Ho deia la mare i ho deien les cascades d'Islàndia, ho deien els peus descalços dels peregrins que Caravaggio pintava a les esglèsies de Roma i m'ho han dit aquest estiu els núvols empordanesos i el cel sobre Berlín.

Prenc aire i confio un cop més. 

Die Himmel über Berlin