iaia! / Pina

Als darrers temps, a la iaia li costava cada cop més moure's. Però la seva voluntat, no de ferro, sinó de titani, de grafit i penta òxid de tossuderia, li impedia que utilitzés bastó, i quan va arribar al límit de les forces, cadira de rodes. Ni parlar-ne.

I així, es movia fent tentines, molts cops sense sabates, com si plantés la darrera batalla a l'edat, a la vellesa, a la decrepitud, a la deformitat dels peus que amb prou feines la sostenien en equilibri, a l'obsolescència programada d'articulacions, varius, artèries i ossos.

A vegades corria per la seva casa vestida amb una combinació, blanca o beis. S'acabava de desvestir, o senzillament, volia anar fresca. I aquells passos ranquejants, amb aquell vestidet setinat, m'evocaven les coreografies estranyes, insòlites, evocadores, de Pina Bausch. 

Jo li deia que semblava la Pina quan corria amb el visu per casa, i crec que aquesta broma només me l'entenia jo mateixa. Una broma poètica i tendra per treure pes a la rigidesa cronificada de l'envelliment i del pas del temps.

Ballem, iaia / Pina ?!