Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre.
"Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)



30 de maig 2013

Del amor y otros demonios

La dedicatoria reza: "A Carmen Balcells [su editora] bañada en lágrimas".

No es difícil imaginar a esta señora de Barcelona, emocionada hasta la lágrima ante el mecanoscrito inédito de esta obra de Gabriel García Márquez, publicada en 1994, que atrapa mágicamente desde el título hasta el final.

Permítanme un corta-y-pega de imágenes de la red, y si les parece bien el aperitivo, vayan a buscar el libro y disfrútenlo.


el pretexto del inicio

la felicidad

el amor -o el demonio


los versos de Garcilaso de la Vega 
y la cabellera de color cobre de Sierva María

26 de maig 2013

La valquíria


En el 200 aniversari del naixement del mestre Wagner








La valquíria Brunhilda es troba dalt una roca, rodejada pel cercle de foc màgic i dormint un son profund, malefici del pare dels déus i pare seu, Wotan. Ha desobeït les seves ordres protegint l'amor de Siegmund i Sieglinde, i és castigada perdent la seva immortalitat. El cercle de foc només podrà ser travessat per un guerrer que no tingui por de la llança ferotge de Wotan, i el premi serà Brunhilda, la més bella, coratjosa i guerrera de les valquíries.

La valquíria, en el seu son profund, somia i recorda. Les cavalcades amb les seves germanes valquíries. Les primeres batalles en què va encoratjar als guerrers que lluitessin per guanyar-se un lloc per al descans etern entre els herois. Els joves que havia vist morir al camp de batalla i que havia pujat al Walhalla a lloms del seu cavall alat Grane. Les baralles conjugals entre el seu pare, Wotan, i la rígida deesa del matrimoni, Fricka. L'amor a la naturalesa que li havia ensenyat la seva mare, Erda, la Mare Terra. Els funestos pressentiments sobre l'Anell dels Nibelungs, fet d'or del Rin, que el seu pare va robar al nan Alberic, i que comportaria a la llarga la destrucció del món dels déus.

Brunhilda somia, recorda, i espera. Espera que no sigui un guerrer mediocre qui travessi el cercle de foc i arribi a posseir-la vilment, com a una dona qualsevol. Espera que sigui algú que no temi res, i que tingui totes les qualitats que pot tenir un mortal, qui la desperti d'aquest son. Entre el temor i la nova emoció que neix en el seu cor, ara mortal, la valquíria somia que s'empolaina, es posa la seva millor armadura sobre el seu esbelt i atlètic cos, es pentina la seva sedosa i rossa cabellera nòrdica i dedica la seva primera mirada amb els seus ullassos blaus al guerrer en qüestió que pugui travessar el foc.

Els dies passen, les estacions se succeeixen al voltant de la roca on dorm la valquíria, i res ni ningú la pertorba del seu son. De bon principi Brunhilda se sent espantada, després es tranquil·litza, i s'acaba sentint còmoda. No obstant, la comoditat s'acaba quan transcorren els anys en la mateixa postura i resulta que aquella roca no està feta precisament de tempur®

Per davant la roca s'acosten, de tant en tant, caminants i viatgers. Observen la valquíria, llegeixen les instruccions del joc per travessar el foc màgic, i passen de llarg. 

Un està fent el Camí de Sant Olav i se li fa tard per arribar a l'alberg i no es pot entretenir amb valquíries; 

un altre s'ha perdut amb el gps pensant que anava a IKEA i ha acabat al bosc màgic, i tot i que pensa que la valquíria mola bastant, prefereix girar cua i anar a moblar el seu piset de solter, república independentíssima de casa seva; 

un altre és molt valent i té permís d'armes de tot tipus, però pensa que ja té prous embolics de valquíries com per afegir-ne una altra a la seva particular saga;
...

Mentrestant, un tal Sigfrid, que no coneix la por, enlloc de posar-se en camí cap a la muntanya, com hauria de ser el seu destí, s'entreté a passar nivell rera nivell del Call of Duty  amb la seva PS3.

15 de maig 2013

El amor y la furia


És tornar a llegir aquest fragment i tornar a tenir ganes d'estar dalt un escenari, sentir el vertigen al cap i la fúria al cor i el foc a sota el ventre.

Uau, que diria Anastasia Steele. Acabo de parlar subtilment de sexe.

Va ser una bona època. Vam començar a fer classes en un centre cívic amb un professor argentí que bàsicament pretenia oferir un paper que s'hagués d'interpretar en pilota picada a les noies del grup que estiguessin de bon veure. Vaig aprendre molt, tant dins les classes com un cop s'acabaven i sortíem. Aquelles nits d'estiu no s'acabaven: les exprimíem, les esgotàvem, les passejàvem. Arribava rebentada a l'habitació del Poblenou, les sabates a la mà, i algun cop em despertava encara mig vestida, sobre el llit, i m'havia d'afanyar a presentar-me a la feina d'aleshores sobria y bien peinada. Encara vam estar junts una temporada més, en un local molt polivalent i amb un actor honestament reconvertit a professor que semblava escapat de les làmines de dibuix d'Egon Schiele. (S'ho va currar molt, i si no t'ho havia dit, moltes gràcies, Fran). Aquest text de Maggie, la gata calenta sobre el teulat, va ser un regal enverinat i una píndola daurada per despertar la fera dormida, inhibida, esterilitzada químicament que a vegades dorm aquí dins la biblioteca.




Margaret.- Siempre creí que los hombres que bebían se estropeaban, pero es evidente que me equivocaba. Tú eres el único bebedor que conozco a quien la bebida no ha llenado de grasa. Aunque eso le pasa a todo el mundo tarde o temprano. El mismo Skipper empezaba ya a... (Se interrumpe.) Perdona. Siempre acabo poniendo el dedo en la llaga... Ojalá dejaras de ser atractivo. El martirio de Santa Maggie sería mucho más soportable. Pero no tendré esa suerte. Hasta me parece que estás más guapo desde que empezaste a beber.
Lo que sí has tenido siempre es ese aire de indiferencia, como si jugaras sin que te importase ganar o perder. Y ahora que has perdido... Bueno, no. No has perdido. Ahora que has dejado de jugar, tienes ese extraño encanto que sólo se da en algunos ancianos o en algunos enfermos incurables: el encanto de los derrotados... Una actitud tan fría, tan fría, tan envidiablemente fría...  Eras un amante maravilloso... ¡Era tan hermoso acostarse contigo! Más que nada, porque parecía darte lo mismo. ¿Me equivoco? Jamás el menor asomo de ansiedad. Lo hacías siempre con facilidad, lentamente, con una confianza absoluta y una calma perfecta. Parecía más bien como si abrieses la puerta para dejar pasar a una señora o la ayudaras a sentarse a la mesa; nada que ver con el deseo. Tu indiferencia te volvía maravilloso para el amor... ¿Extraño? Pero cierto... ¿Sabes? Si creyera que nunca, nunca, nunca volveríamos a hacer el amor... bajaría a la cocina, buscaría el cuchillo más largo y más afilado y me lo clavaría directamente en el corazón. ¡Te lo juro que lo haría! Pero yo no tengo el encanto de los derrotados, yo no he tirado la toalla, yo sigo jugando y quiero ganar.

Tennesse Williams, La gata sobre el tejado de zinc caliente