bons propòsits

Hola. Bon dia, bona tarda, bon vespre. Feia dies que no ens trobàvem per aquí, que no em deixava caure per aquí. Darrerament no llegeixo gaire, no escric gens, i a estones m'oblido de viure i només vaig fent. De tant en tant me n'adono i intento trepitjar més fort, abraçar més intensament, riure amb més ganes i somiar prenent nota per complir-ho.

Però per la resta, bé, gràcies. Amb aquella mica de por i aquella empenta a batzegades que els que em coneixeu sabeu que m'acompanya. També hi ha les ganes de fer bé les coses i de persistir, paraula màgica que se'm resisteix, com tants d'altres conceptes que ara no trauré per no enterbolir la nit ventosa d'avui.

Fa més o menys un any vaig publicar uns propòsits, com una llista de la compra. Em va anar bé de publicar-los per tenir-los més presents. Una tècnica mnemotècnica com una altra, com deixar post-its per la casa o fer-me un dibuix del que vull. També ho podria demanar als Reis, però són poc eficients. Sí, ho dic ben alt: els Reis Mags de l'Orient no m'han portat mai el que realment, realment volia. Un any van portar-me la punteta d'un somni que hauria d'haver començat en un pis vell i rònec, però només la punteta, la porta tancada i una única invitació. Quan vaig voler tornar a trucar la porta, el somni es va esvair però vaig estar dies i dies i mesos i mesos somiant-lo encara.

Ara ja no somio. Somio poc i ho oblido. Tot això que m'estalvio.


Anem als propòsits. Són diferents dels somnis i per això m'agraden, perquè puc fer alguna cosa per complir-los. L'any passat que estava així com molt espiritual i molt dallonses, vaig demanar:

1.  Aprendre a fer PA. Fet. Vaig conèixer un personatge que fa pa, i cuina de meravella, i fa alquímia amb el menjar, i va en bicicleta per Barcelona, i és bonic saber que existeix. Com és bonic saber que existeix algú que sap fer vi, i estimar la terra que ho fa possible. Bé, puc mantenir aquest propòsit per tal de gaudir del que es pot CREAR amb les mans.

2. Tornar a fer MÚSICA. Meec. Hi hauré de tornar. En vaig fer, de música, per uns amics que m'estimo, a l'estiu. Una vetllada preciosa, tot i les meves pors i inseguretats i dimonis tots conjurats sota el teclat per espatllar-m'ho. No ho van assolir del tot. A les fotos veig algú que toca el piano i pateix. Jo vull veure una persona que toca el piano i gaudeix. Ho hauré de tornar a intentar. Total, has de confiar: His eye is on the sparrow, ja ho saps.

3. CARPE DIEM, CARPE DIEM. Sí, sí, sí, i persisteixo, i ho reitero. Viure el moment, omplir els pulmons de l'aire del moment, sigui feliç o sigui trist o sigui pesat o sigui irrepetiblement intens o sigui tallant com un ganivet.


4. Evitar les converses, els ambients i les persones TÒXIQUES. Bastant menys intoxicació. Millor, gràcies. Encara que he de vigilar amb l'autoverí: sovint un és el pitjor enemic d'un mateix.

5. Com cada any, i sempre que em sigui possible, VIATJAR a un lloc que no conegui d'abans i permetre'm de meravellar-me amb la bellesa del món. Enguany m'he permès dos viatges bellíssims, a través del vi (Bordeus) i de la música (ruta Bach). I participar en un projecte europeu de bones pràctiques en l'educació que, tanmateix, té elements positius i sempre és una finestra oberta.

Bordeaux, the city not the film

6. La lliçó d'aquests darrers anys una mica negres: estalviar i valorar les coses. Persistirem aprenent a fer números i establint prioritats.


7. NO TENIR POR D'ACTUAR, DE DEMANAR I DE PRENDRE EL QUE EM MEREIXO. Vaig perdent aquesta por. Resolc situacions que temps enrere m'haguessin paralitzat. I aprenc a acollir el que arriba de nou. Sigui el que sigui.


8. PERDONAR i PERDONAR-ME. Quin aprenentatge tan alliberador.
 
9. CUIDAR-ME. Sí, i més que convé. 

10. ACCIÓ, ACCIÓ, que aquest sigui continuï essent el propòsit del 2014 2015. Pots sortir fora de tu, d'aquesta closca de por, i mostrar-te, a la feina, amb els amics, amb la gent que encara no coneixes ni et coneixen, i desplegar el teu potencial de recursos, i créixer. Fes-te el favor de ser feliç, i el camí cap als teus objectius de vida et serà més fàcil.

 Anna Amalia Bibliotek, Weimar (Alemanya) - siempre pensé que el Paraíso sería una biblioteca

Ben pensat, ara que els he tornat a repassar, els torno a prendre.

Millor 2015! Si pot ser, una mica més just, alegre, en moviment i esperançat!

Libro de los abrazos

Eduardo Galeano, el maestro sentipensante.

Toma retales de la historia que han hecho los pequeños, y la engrandece con su mirada. Toma retales de la historia seria de los libros, y les da la vuelta para cambiar su curso.

Hace trabajos de orfebrería con sentimientos de todo tipo y pelaje, aunque trata con especial maestría el amor y sus infinitas variantes.

Posee, en fin, una amplia colección de miradas: la del niño, la del inocente, la del sarcasmo, la del periodista escéptico, la del buscador de justicia social, y tantas otras que se descubren buceando en sus libros, que no son prosa ni poesía sino todo lo contrario.

La magdalena de Proust

"En el mismo instante en que ese sorbo de té mezclado con sabor a pastel tocó mi paladar (…) el recuerdo se hizo presente (…) Era el mismo sabor de aquella magdalena que mi tía me daba los sábados por la mañana. Tan pronto como reconocí los sabores de aquella magdalena (…) apareció la casa gris y su fachada, y con la casa la ciudad, la plaza a la que se me enviaba antes del mediodía, las calles…".

Marcel Proust, Por el camino de Swann (En busca del tiempo perdido)


El dinar s'estava desenvolupant agradablement. Servei discret, amable i eficient. Temps entre cuina i sala ben coordinats. Presentació impecable, des de la vaixella a les salses. Qualitat, sabor, color. Però a aquell banquet en diversos actes li faltava l'ària central que el fes memorable. I va venir, discretament, amb l'avant-penúltim plat. Uramaki i nigiri. El cambrer va recomanar menjar-los de dreta a esquerra, de menys intensitat a major sabor.

Algú va començar pel revés i va dir, amb un punt de tristor, que certament, després del nigiri d'anguila tot tenia menys gust. Un altre va posar tal cara de sorpresa en tastar el darrer, cridant l'atenció absoluta dels altres comensals, que van treure la càmera de fotos per retratar la seva expressió euforitzada.

La bibliotecària observava totes aquestes reaccions sense dir res. Ella, que amb els anys s'havia fet experta en silencis, va degustar les tres primeres peces calladament, assaborint la comunió de textures de cadascuna. Delicioses.

Va fer una pausa i va preparar-se per la darrera peça, el nigiri d'anguila, que havia merescut els elogis dels altres companys. Va entomar amb els bastons cap a dins la boca. I allà va esdevenir-se una simfonia de sabors que anaven del salat al dolç passant per unes ratlles d'amargor, tot dins una multicapa de textures: l'anguila gelatinosa, lliscant; les puntes caramel·litzades, endurides just poc més d'un mil·límetre cada vora; l'arròs de la base, en el seu just punt de cocció i condimentació en vinagre, compactat, donant suport i sentit al peix.
Quin sabor era aquell? El d'una felicitat passada. Tan aviat com el va reconèixer, va tancar els ulls i es va veure, de petita, fent el tràfec a la cuina de casa seva, tastant un flam, d'aquells que es fan al bany maria en recipients individuals, que havia preparat la seva mare i havia deixat sobre el pedrís refredant. Recorda que allò ho havia cuinat la seva mare per ella i per la seva família, amb l'amor que només espera que se sentin a gust i saciats de menjar, encara que mai se'n recordin de dir si era bo, i que bo que era el flam que has cuinat mare, que mai t'ho dèiem.

I es veia a si mateixa sortir corrents de la cuina, per haver tastat el flam abans no es refredés, sabent que no ho podia fer perquè li faria mal la panxa. I contenta de menjar flams casolans de la mare, que eren un postre que es feia per fer festa, no només per alimentar, sinó per fer feliços els altres i donar gust als llaminers de la casa.

Un record de felicitat li va omplir la volta del paladar, fregant-li les papil·les durant els dotze segons i mig que va retenir el nigiri dins la boca. Després, en empassar-lo, un estrany nus d'enyorança va provocar-li un parell de llàgrimes. En silenci, va tancar els ulls, contenint-se i implosionant per dins tot l'amor amb què cuinava sempre la mare.
 

Casta Diva

En la definición del musicólogo Kurt Pahlen, "…su canto asemeja una herida abierta, que sangra entregando sus fuerzas vitales…como si ella fuese la memoria del dolor del mundo…".

  

Me ne starò nascosta
Un po' per celia,
Un po' per non morire
Al primo incontro.

Les amants du Pont Neuf

Potser la felicitat és passar per la riba esquerra del riu, abraçada a ell, aferrada al seu braç i sentint la seva espatlla, mentre aneu caminant a bon pas cap a casa. S'acosta Sant Joan i ja s'ha fet fosc. 

Els til·lers destil·len la seva olor melosa, que s'escampa per tot el passeig. A l'altre costat del riu, les cases us miren per les finestres enceses. 

No es veu ningú pel carrer, en un dia entre setmana, i encara que hi hagués gent, no t'importaria gens que et sentissin com cantes, amb la senzillesa d'una tonada antiga, mentre aneu de bracet pel passeig dels til·lers.

 La teva veu, vestida només amb afinació i l'emoció tranquil·la que et surt de dins, es barreja amb l'olor del principi de l'estiu, travessa el pont amb vosaltres, i roman un instant sostinguda en l'aire abans de caure suaument i deixar-se endur, riu avall, com la vida.

. 

PAU - post enllaçat per la independència

Ho sento, ho sento... més d'un mes sense dir res, i em desperto la vígilia de la Diada amb el compromís adquirit de participar a la  Cadena de Blogs enllaçats per la Independència.

Com que la inspiració escriptora encara no m'ha tornat del llarg estiu, m'acullo al comodí d'un vídeo que ara ja és molt conegut, però que em va fer plorar el primer cop que el vaig veure: el discurs de Pau Casals davant la ONU l'any 1971, agraïnt la concessió de la Medalla per la Pau. El genial músic parla amb amor de Catalunya i de la pau al món, i esmenta les Assemblees de Pau i Treva que, en el llunyà segle XI,  van donar lloc a una de les primeres formes de parlamentarisme del món medieval.

En un mateix vídeo de menys de dos minuts, moltes de les meves passions juntes: la música i Pau Casals, Catalunya, la història, el pacifisme i el ferm desig de no oblidar les lliçons del passat per afrontar el futur. 

I l'agraïment a tots els que han lluitat, com Pau Casals -que va silenciar el seu magnífic instrument, estroncant d'alguna manera la seva brillant carrera, pel compromís amb la democràcia, el seu país i contra la dictadura-, per tal que seguim existint com a poble.

Per seguir aquesta cadena virtual, podeu fer CLIC AQUÍ i anireu al blog-baula 207, FITA.

Et adés serà l'alba

Matinada als fiords noruegs, estiu 2012

Extraordinari
pot resultar un poema
descrivint l’alba.
Però mai les paraules
seran prou lluminoses.

(Joana Raspall)

Potser per això no escric darrerament... prefereixo viure i sentir. I llegir i aprendre dels que en saben, com la Joana Raspall, centenària poetessa amb una vitalitat tan gran que fins i tot té compte propi al twitter. (@JoanaRaspall)

El amor y la furia

És tornar a llegir aquest fragment i tornar a tenir ganes d'estar dalt un escenari, sentir el vertigen al cap i la fúria al cor i el foc a sota el ventre.

Uau, que diria Anastasia Steele. Acabo de parlar subtilment de sexe.

Va ser una bona època. Vam començar a fer classes en un centre cívic amb un professor argentí que bàsicament pretenia oferir un paper que s'hagués d'interpretar en pilota picada a les noies del grup que estiguessin de bon veure. Vaig aprendre molt, tant dins les classes com un cop s'acabaven i sortíem. Aquelles nits d'estiu no s'acabaven: les exprimíem, les esgotàvem, les passejàvem. Arribava rebentada a l'habitació del Poblenou, les sabates a la mà, i algun cop em despertava encara mig vestida, sobre el llit, i m'havia d'afanyar a presentar-me a la feina d'aleshores sobria y bien peinada. Encara vam estar junts una temporada més, en un local molt polivalent i amb un actor honestament reconvertit a professor que semblava escapat de les làmines de dibuix d'Egon Schiele. (S'ho va currar molt, i si no t'ho havia dit, moltes gràcies, Fran). Aquest text de Maggie, la gata calenta sobre el teulat, va ser un regal enverinat i una píndola daurada per despertar la fera dormida, inhibida, esterilitzada químicament que a vegades dorm aquí dins la biblioteca.

Margaret.- Siempre creí que los hombres que bebían se estropeaban, pero es evidente que me equivocaba. Tú eres el único bebedor que conozco a quien la bebida no ha llenado de grasa. Aunque eso le pasa a todo el mundo tarde o temprano. El mismo Skipper empezaba ya a... (Se interrumpe.) Perdona. Siempre acabo poniendo el dedo en la llaga... Ojalá dejaras de ser atractivo. El martirio de Santa Maggie sería mucho más soportable. Pero no tendré esa suerte. Hasta me parece que estás más guapo desde que empezaste a beber.

Lo que sí has tenido siempre es ese aire de indiferencia, como si jugaras sin que te importase ganar o perder. Y ahora que has perdido... Bueno, no. No has perdido. Ahora que has dejado de jugar, tienes ese extraño encanto que sólo se da en algunos ancianos o en algunos enfermos incurables: el encanto de los derrotados... Una actitud tan fría, tan fría, tan envidiablemente fría...  Eras un amante maravilloso... ¡Era tan hermoso acostarse contigo! Más que nada, porque parecía darte lo mismo. ¿Me equivoco? Jamás el menor asomo de ansiedad. Lo hacías siempre con facilidad, lentamente, con una confianza absoluta y una calma perfecta. Parecía más bien como si abrieses la puerta para dejar pasar a una señora o la ayudaras a sentarse a la mesa; nada que ver con el deseo. Tu indiferencia te volvía maravilloso para el amor... ¿Extraño? Pero cierto... ¿Sabes? Si creyera que nunca, nunca, nunca volveríamos a hacer el amor... bajaría a la cocina, buscaría el cuchillo más largo y más afilado y me lo clavaría directamente en el corazón. ¡Te lo juro que lo haría! Pero yo no tengo el encanto de los derrotados, yo no he tirado la toalla, yo sigo jugando y quiero ganar.

Tennesse Williams, La gata sobre el tejado de zinc caliente

Amb música ho escoltaries potser millor

 

Cementiri de Sinera, vist a www.324.cat

Et diré sempre la veritat.
I si et parlo tan sovint de la meva
quotidiana, solitària mort,
i amb cruel accent carrego
aquesta única síl·laba
del meu petit saber,
és sols perquè m’agradaria que sentissis
dintre teu, ben endins, on acaba
el fred camí al teu darrer sepulcre,
com humilment, silenciós,
t’estimo.
Veus? El suau vent a l’herba,
i tu i jo, una dona i un home,
i tots els noms de tan fràgil bellesa,
i aquesta tarda per a nosaltres
potser immortal.
Però no vols endevinar mai als meus ulls
qui sóc jo, com sóc jo, i ara m’omples
de buida, densa, sorollosa
argila de paraules,
fins a fer-ne un insalvable mur,
aquest curt pas
que ja del tot em separa
de tu.

(Salvador Espriu*, El caminant i el mur)

-----

*Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 1913-Barcelona, 1985) és un dels autors més insignes de les lletres catalanes. La profunditat i l’alta significació de la seva obra, reconegudes per la crítica internacional, són mereixedores de la major atenció i la màxima consideració. De la mateixa manera, l’exemplaritat de la seva actitud en una de les situacions històriques més adverses per a Catalunya, que se sintetitza en les seves paraules, “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”, constitueixen un llegat que ha romandre en la memòria dels catalans. (extret de la pàgina oficial de l'Any Espriu)

november rain

Avui que ja és novembre ens posem durs i nostàlgics a la vegada. Des de l'any 1991 arriba aquesta llarguíssima i èpica balada dels Guns'n'Roses, amb la qual algú va aprendre que res dura per sempre, i que la pluja de novembre és bona pels rovellons però desaconsellada per a la celebració de casaments a l'aire lliure.

I mira que havia vist aquest vídeo un centenar de cops, però no m'havia adonat que l'Axl Rose té una talla romànica (un crucificat d'un Descendiment, potser?) a sobre la seva tauleta de nit*.

Els solos -i els pelos- de l'Slash són eterns.

*Això de la talla romànica es pot comprovar al principi i final, quan el manso s'intenta adormir i es desperta de cop.

Bressol de tots els blaus

No he trobat cap referència bibliogràfica que indiqui algun tipus de contraindicació al fet de passar-se les vacances embadalint-se amb el mar.

Hom s'hi pot embadalir des d'una terrassa a mig quilòmetre de distància des d'una terrassa. També ben arran d'aigua, que les ones mullen la tovalolla.

És pura meravella vist dalt un vaixell, amb la llum del matí o el vent de la tarda. És embriagadorament encisador endinsar-s'hi un dia que està remogut, saltant onades. I encara és millor somiar-lo amb els ulls ben oberts.

Doncs això, que aquest estiu és blau, ben blau....

La ciutat de la Sal

No ho fa gairebé mai, però aquest vespre s'ha obsequiat amb un bany, enlloc de la dutxa habitual. Sempre li agrada abocar el sabó al raig de l'aigua i veure com es fa l'escuma, munts d'escuma, com a les pel·lícules que fan sortir la protagonista a la banyera-que si ensenya carn, que si no n'ensenya. Però aquest cop no hi posarà sabó. Se'n recorda que encara queden sals de bany. La bossa de plàstic on es guardaven es va trencar i va posar les sals de bany dins un pot de suc de fruita, de vidre, perquè es conservessin. I allà, en un racó del bany, continua, impertèrrit, anys després, el pot de suc de fruita que conté les sals de bany amb pètals de rosa que van comprar a Salzburg, en aquell viatge per Àustria. Mentre aboca les sals, i els pètals s'estarrufen amb l'aigua i es queden flotant, desprenent un aroma estranyament dolç, comencen també a surar els records, estranyament endolcits pels anys passats, d'aquell viatge per Àustria. 

Salzburg, la ciutat de la Sal, amb el seu paisatge perfecte, i el seu castell perfecte, i els perfectes carrers de pel·lícula, i la perfecta casa dels Von Trapp. Cal dir que la casa que apareix a la famosa pel·lícula de la família que va fugir del nazisme quan es queda còmodament instal·lat a Àustria, no ho és en realitat; però ningú s'entreté a explicar-ho ni recordar-ho, perquè els austríacs no simpatitzen gens amb aquesta història, i la ignoren. És una mostra més que reforça l'evidència de la particular i selectiva memòria col·lectiva austríaca, que ha permès fer creure a la resta de la humanitat que Beethoven va ser austríac, quan va néixer a la molt alemanya Bonn, i Hitler havia estat alemany, quan va néixer en una petita ciutat fronterera... austríaca.

Però Salzburg té un fill que fou pròdig i ara és predilecte, i s'hi troba omnipresent: W. A. Mozart. El nen prodigi que va haver de fugir del vassallatge que li imposava l'arquebisbe de Salzburg, per poder ser el geni que va arribar a ser en la seva curta i fulgurant vida. El músic que mai va voler tornar a la seva ciutat natal, per molt que el seu pare l'hi reclamés. El repudiat, el fastiguejat, ara omple tots els racons de la ciutat, des de la seva recollideta casa natal, fins a tots i cadascun dels aparadors de les pastisseries on venen els bombons de massapà amb la seva efígie, i totes les places i avingudes on passegen, incansables, agents turístics vestits amb la perruca blanca i la levita característica de la seva època, venent concerts d'afeccionat on es reboteixen, a vegades sense gaire misericòrdia musical, tots els greatest hits del mestre Wolfgang.

Aquesta irritantment perfecta ciutat deu el seu nom a la muntanya de sal que la vigila. De l'extracció i la manufactura de la sal va venir la seva importància estratègica i el seu creixement, sota l'ombra del poderós Arquebisbat. I com a record del seu origen, encara hi ha botigues, irritantment bufones, que venen productes derivats de la sal, com ara aquestes sals de bany amb pètals de rosa que, com un perfecte i quasi irritant concert de Mozart, omple la banyera amb aromes.

En aquells dies de vacances gairebé irritantment perfectes, érem feliços i no ho sabíem, acaba pensant, mentre se summergeix dins la banyera de sal i roses.

p.d. aquest espectacle de marionetes representant "La flauta màgica" és de les coses més irritantment delicioses que hi ha en el món mundial.

EL MUNDO

 

"Un hombre del pueblo de Neguá, en la costa de Colombia, pudo subir al alto cielo.

A la vuelta, contó. Dijo que había contemplado, desde allá arriba, la vida humana. Y dijo que somos un mar de fueguitos.

—El mundo es eso —reveló—. Un montón de gente, un mar de fueguitos.

Cada persona brilla con luz propia entre todas las demás.

No hay dos fuegos iguales. Hay fuegos grandes y fuegos chicos y fuegos de todos los colores. Hay gente de fuego sereno, que ni se entera del viento, y gente de fuego loco, que llena el aire de chispas. Algunos fuegos, fuegos bobos, no alumbran ni queman; pero otros arden la vida con tantas ganas que no se puede mirarlos sin parpadear, y quien se acerca, se enciende."

Un dels contes més coneguts del mestre uruguaià Eduardo Galeano, un dels meus imprescindibles. Converteix qualsevol realitat, qualsevol record, qualsevol anècdota, per estrambòtica o desagradable que sigui, perquè no tanca els ulls al món injust en què vivim, en poesia en estat pur. L'efecte màgic de les paraules que recreen la cosa, la persona, el sentiment, la situació. Escriptura alquímica.

Vaig tenir ocasió de sentir-lo parlar a Barcelona, en ocasió del lliurament del premi Vázquez Montalbán. Van enllaçar magníficament el record del MVM amb la seva reconeguda afició per l'equip de la ciutat comtal i va acabar evocant el plaer de jugar netament i veure jugar netament i amb passió en tots els camps de la vida.

http://www.pagina12.com.ar/diario/contratapa/13-168797-2011-05-25.html