incerta glòria

Llibreria Les Voltes, Girona

¡Era una època exaltant aquella primavera de 1931! ¿N’hi haurà mai més cap de tan primavera com aquella? En Lluís i jo i tu i tots nosaltres, els estudiants revolucionaris, ens havíem trobat al palau de la Generalitat el 14 d’abril aquella tarda inoblidable, quan el coronel Macià proclamà la República Catalana; ¡quins cabells més blancs i quins ulls de poeta els del vell coronel conspirador, com se li humitejaven cada vegada que sortia a la balconada per saludar la multitud que s’atapeïa a la plaça de Sant Jaume! Tots érem germans aquells dies, no hi havia més que catalans; els cabells blancs d’un vell coronel i els alegres colors d’una bandera que era des de segles la de tots i a tots ens unia havien fet aquell miracle; ¡com espetegava al vent de primavera, quina alegria a tots els ulls, com podia aquella bandera lluminosa fer-nos sentir tots fills de la mateixa gran família! ¡Quina glòria la d’aquell 14 d’abril! Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, ¡amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! ¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries... 

Joan Sales, Incerta glòria, fragment (p. 270). Barcelona: Club Editor, 1984.

Carta d'una desconeguda

«Només vull parlar-te a tu, dir-t'ho tot per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n'has sabut res. Però no coneixeràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaràs obligat a donar-me cap resposta, quan això que ara em fa estremir amb uns calfreds tan forts sigui realment la fi. Si hagués de continuar vivint, estriparia la carta i callaria com sempre he callat. Però si l'arribes a tenir a les mans, sabràs que una morta t'hi explica la seva vida, una vida que va ser teva des del primer minut conscient fins al darrer.»

Stefan Zweig, Carta d'una desconeguda (1927), fragment

La bibliotecària va tenir la primera notícia d'aquest relat curt de l'autor que sempre està desat a l'últim racó de l'últim prestatge de NOVEL·LA EUROPEA a través d'una adaptació teatral d'anys enrere interpretada per quatre actrius que representen la desconeguda enamorada a través de diversos moments vitals, que se li dirigeix per primer i únic cop a través d'una carta: l'adolescència, quan s'enamora del pianista veí; la joventut, quan es troben per primer cop; la maduresa, quan passen una nit junts que portarà conseqüències ben dispars per als dos; i la desesperació del comiat amb què es dirigeix a ell per darrer cop.

Revisant crítiques, se'n diuen coses com ara que "Carta d’una desconeguda és un homenatge a l’amor més pur, més sincer i més silent de la mà d’una singular heroïna romàntica; un homenatge als amants posseïdors del tresor de saber estimar sense correspondències."
 

Sense ànims de desvetllar l'argument, per si algú té ganes de llegir la història, la bibliotecària pensa que, i un rave, això del tresor de saber estimar sense correspondències. La història de la desconeguda, amb tot d'equívocs que fan que al llarg de la seva desgraciada vida es vagi encreuant amb el pianista i ell ni la vegi ni la reconegui, i en canvi per ella aquell home sigui tot el seu món, és angoixant, masoquista, inútil, desesperant, i una invitació a llençar la vida a les escombraries perquè el plat que havies cuinat no se l'ha menjat el senyoritu.


Total, que la bibliotecària va sortir molt enutjada del teatre, molt enutjada amb aquesta antiheroïna que malmet la seva vida per contenir-se i no parlar, per somiar i deixar passar les ocasions, i recomana vivament que no intenteu fer això a casa vostra.
 
No obstant, la bibliotecària no pot deixar de mirar la desconeguda de la història de Zweig com un mirall grotesc de si mateixa.

Quan ningú ronda el taulell de préstecs, pren un paper i escriu al seu darrer ignorat amor platònic una nota, per enviar-li a través del vent, preguntant-li que com se li ha acudit de posar a l'ase que s'ha comprat per a treballar al mas el mateix nom que ella havia triat per al fill que un dia tindrien.

Libro de los abrazos

Eduardo Galeano, el maestro sentipensante.

Toma retales de la historia que han hecho los pequeños, y la engrandece con su mirada. Toma retales de la historia seria de los libros, y les da la vuelta para cambiar su curso.

Hace trabajos de orfebrería con sentimientos de todo tipo y pelaje, aunque trata con especial maestría el amor y sus infinitas variantes.

Posee, en fin, una amplia colección de miradas: la del niño, la del inocente, la del sarcasmo, la del periodista escéptico, la del buscador de justicia social, y tantas otras que se descubren buceando en sus libros, que no son prosa ni poesía sino todo lo contrario.

La magdalena de Proust

"En el mismo instante en que ese sorbo de té mezclado con sabor a pastel tocó mi paladar (…) el recuerdo se hizo presente (…) Era el mismo sabor de aquella magdalena que mi tía me daba los sábados por la mañana. Tan pronto como reconocí los sabores de aquella magdalena (…) apareció la casa gris y su fachada, y con la casa la ciudad, la plaza a la que se me enviaba antes del mediodía, las calles…".

Marcel Proust, Por el camino de Swann (En busca del tiempo perdido)


El dinar s'estava desenvolupant agradablement. Servei discret, amable i eficient. Temps entre cuina i sala ben coordinats. Presentació impecable, des de la vaixella a les salses. Qualitat, sabor, color. Però a aquell banquet en diversos actes li faltava l'ària central que el fes memorable. I va venir, discretament, amb l'avant-penúltim plat. Uramaki i nigiri. El cambrer va recomanar menjar-los de dreta a esquerra, de menys intensitat a major sabor.

Algú va començar pel revés i va dir, amb un punt de tristor, que certament, després del nigiri d'anguila tot tenia menys gust. Un altre va posar tal cara de sorpresa en tastar el darrer, cridant l'atenció absoluta dels altres comensals, que van treure la càmera de fotos per retratar la seva expressió euforitzada.

La bibliotecària observava totes aquestes reaccions sense dir res. Ella, que amb els anys s'havia fet experta en silencis, va degustar les tres primeres peces calladament, assaborint la comunió de textures de cadascuna. Delicioses.

Va fer una pausa i va preparar-se per la darrera peça, el nigiri d'anguila, que havia merescut els elogis dels altres companys. Va entomar amb els bastons cap a dins la boca. I allà va esdevenir-se una simfonia de sabors que anaven del salat al dolç passant per unes ratlles d'amargor, tot dins una multicapa de textures: l'anguila gelatinosa, lliscant; les puntes caramel·litzades, endurides just poc més d'un mil·límetre cada vora; l'arròs de la base, en el seu just punt de cocció i condimentació en vinagre, compactat, donant suport i sentit al peix.
Quin sabor era aquell? El d'una felicitat passada. Tan aviat com el va reconèixer, va tancar els ulls i es va veure, de petita, fent el tràfec a la cuina de casa seva, tastant un flam, d'aquells que es fan al bany maria en recipients individuals, que havia preparat la seva mare i havia deixat sobre el pedrís refredant. Recorda que allò ho havia cuinat la seva mare per ella i per la seva família, amb l'amor que només espera que se sentin a gust i saciats de menjar, encara que mai se'n recordin de dir si era bo, i que bo que era el flam que has cuinat mare, que mai t'ho dèiem.

I es veia a si mateixa sortir corrents de la cuina, per haver tastat el flam abans no es refredés, sabent que no ho podia fer perquè li faria mal la panxa. I contenta de menjar flams casolans de la mare, que eren un postre que es feia per fer festa, no només per alimentar, sinó per fer feliços els altres i donar gust als llaminers de la casa.

Un record de felicitat li va omplir la volta del paladar, fregant-li les papil·les durant els dotze segons i mig que va retenir el nigiri dins la boca. Després, en empassar-lo, un estrany nus d'enyorança va provocar-li un parell de llàgrimes. En silenci, va tancar els ulls, contenint-se i implosionant per dins tot l'amor amb què cuinava sempre la mare.
 

Lo somni

Va somiar que es trobava al bell mig d'una biblioteca immensa, la més gran que pogués construir mai el coneixement humà. I els llibres que s'apilaven a les prestatgeries eren les vides de cadascú. 

Llibres amb enquadernació impecable, d'aquells que havien procurat sempre tenir una bona aparença; llibres en rústica, d'aquells que les formes no els havien importat massa; llibres de luxe, que ocupaven menys d'una desena part de la biblioteca i costaven deu cops més que la resta de llibres; llibres amb prou feines oberts, per falta d'interès o desconeixement en el que s'hi deia dins; llibres rebregats, trencats, descosits, d'haver viscut intensament i d'haver donat tot el que sabien; i llibres amb dibuixos i gargots, per tots aquells que mai havien pogut anar a escola a aprendre lletra, però que, tanmateix, la vida també els guardava un volum per ells.

Del amor y otros demonios

La dedicatoria reza: "A Carmen Balcells [su editora] bañada en lágrimas".

No es difícil imaginar a esta señora de Barcelona, emocionada hasta la lágrima ante el mecanoscrito inédito de esta obra de Gabriel García Márquez, publicada en 1994, que atrapa mágicamente desde el título hasta el final.

Permítanme un corta-y-pega de imágenes de la red, y si les parece bien el aperitivo, vayan a buscar el libro y disfrútenlo.

el pretexto del inicio

la felicidad

el amor -o el demonio

los versos de Garcilaso de la Vega 
y la cabellera de color cobre de Sierva María

Racconti di Montalbano

Un apunt breu: la Biblioteca Jaume Fuster, al barri de Gràcia, a més de ser una de les biblioteques més modernes i acollidores que es poden trobar a Barcelona, no para de fer de centre dinamitzador d'activitats i de trobada.

Ara, amb ocasió de l'edició 2013 de la trobada de novel·la negra BCNegra, s'hi mostra una exposició sobre l'escriptor sicilià Andrea Camilleri, el pare literari de l'inspector Montalbano (que alguna cosa deu tenir a veure amb Manuel Vázquez Montalbán...): Formes de Camilleri.

És una exposició petita, basada primordialment en els propis textos de Camilleri, algunes localitzacions dels entorns de Sicília on es desenvolupen les trames, i anàlisis sobre influències de l'autor i punts de vista dels personatges. En un dels ordinadors de consulta ha un treball sobre les traduccions de la seva obra, on apareixen dialectismes, jocs de paraules i un personatge que gira les lletres de tot. No ha de ser gens fàcil enfrontar-se a això, i el traductor català (Pau Vidal, verbívor reconegut) explica la solució que hi ha emprat: utilitzar els dialectes del català, establint un paral·lelisme sense referents geogràfics deterministes.

En definitiva, una exposició petita d'espai però molt rica de contingut i encara més evocadora, que dóna ganes de llegir i rellegir Camilleri, i anar un cop, i tornar dos més, a aquesta singular illa del Mediterrani on es cuina la millor caponata i on tot és possible.

Las afinidades electivas

Las afinidades electivas de Goethe es, sin duda, una obra brillante que ejemplifica, como ninguna otra, la novela romántica y sus principales características. Escrita en 1809, inicia la fase de madurez del escritor alemán, poniendo énfasis en los conflictos morales de la época, en los problemas matrimoniales y, cómo no, en las pasiones que determinan nuestros actos. Todo ello, basándose en la ley de la química que afecta – según la cosmovisión de Goethe – a las personas como si fueran elementos.

Fragmento del brillante artículo de Albert Lladó publicado en Revista de Letras.

Los calcetines tienen en su mal llamado adn textil la necesidad de estar en pareja, como sus primos los guantes, los altivos pendientes o los gansos salvajes. No obstante, el infortunio del desparejamiento afecta con mayor y cruda frecuencia al calcetín, ya sea éste de nylon, de algodón, de lana escocesa o simple calcetín-media de poliéster. 

Aunque se haya documentado especialmente en los últimos cuarenta años un notorio auge de las pérdidas de calcetines, sin duda relacionadas con el uso intensivo de las lavadoras automáticas, el desparejamiento de estos complementos de vestir es una silenciosa tragedia que no encuentra lugar para el duelo en la mayoría de hogares. ¿Dónde van, en la inmensa mayoría de casos, los calcetines que han perdido su pareja? Al olvido, al desguace, a la pira de las viudas. Ahorramos extendernos en más detalles, escabrosos, sobre este particular, para no herir sensibilidades y animar a proseguir en esta lectura.

No obstante, existen todavía almas beneméritas, que desde aquí animamos a asociarse en algun tipo de organización no gubernamental sin ánimo de lucro, que guardan un sitio en su casa para los calcetines desparejados, con la esperanza y el noble impulso de que rehagan sus vidas de calcetines con otros similares que han pasado por igual situación. Las afinidades de color, material y tamaño juegan entonces un papel decisivo en la elección de nueva pareja, ya que en las sociedades humanas, incluso las más abiertas y cosmopolitas, los matrimonios mixtos y desiguales de calcetines son muy mal vistos socialmente, y se interpretan como signo inequívoco de estar mal de la cabeza, de padecer daltonismo o de vestirse a oscuras y descuidadamente por la mañana.

No obstante la falta de estudios empíricos en la materia y validados por la comunidad científica, se observa una clara tendencia al mayor emparejamiento en -llamémoslas- segundas nupcias por parte de los calcetines de color oscuro. Algunos autores, sin duda influidos por ciertas doctrinas eurocentristas y colonialistas, achacan esta tendencia a una mayor cuasipromiscuidad entre los individuos de color oscuro, advirtiendo que, incluso en vida del calcetín emparejado, tienden sus parejas a irse con otros ejemplares y volver a reaparecer en el siguiente lavado, pero sin que esto afecte decisivamente al vínculo entre ambos, basado mayormente en la confianza abierta y no en la fidelidad monógama.

Afortunadamente, se han alzado autorizadas voces en contra de esta interpretación, señalando a las empresas fabricantes de calcetines oscuros como la verdadera causa de esta aparente cuasipromiscuidad, por el notorio parecido que presentan los ejemplares entre sí, incluso cuando la tintada o el acabado es distinto. El escaso cuidado en la diferenciación, pues, es un dilema de alcance creciente, vista la globalización del proceso de fabricación.

En el otro extremo de esta cuasipromiscuidad se podría citar el repetido ejemplo de los calcetines-media de poliéster. Su altísimo grado de diferenciación en color, acabado del elástico de sujeción, o grosor -parámetro para el que existe una unidad de medida, el denier, que expresa a su vez el grosor del hilo con el que se teje-, impide que se puedan mezclar fácilmente los ejemplares desparejados. Este factor, unido a una cierta mentalidad pudorosa, heredada de los años de vestir de uniforme chicas de colegios de monjas, hace que los calcetines-media desparejados muy raramente abandonen su soledad cuando han perdido la pareja. Los ejemplares dispares se encuentran, sin mezclarse, para criticar pía y discretamente los que toman nueva pareja. 

Las afinidades electivas de los calcetines, pues, son un campo abierto a la investigación que puede llenar páginas interesantes en los años venideros.

De momento, hay quien está desarrollando ideas de negocio: encuentraatuotrocalcetin

Per la meva sister, creadora del concepte de single socks.

Viatges i flors

Flor d'il·lusió

Neix a qualsevol raconet de bosc que tingui una mica d'aigua, una mica de sol i un no-res de gruix de terra. Tot i la facilitat amb què sembla que floreix, no és possible aconseguir-ne plantar a consciència: sempre neix lliurement i de forma inesperada. Si algú pensa trobar-ne a l'obaga del bosc, resulta que surt a la solana; i si a la solana un any n'han crescudes un centenar, l'any proper apareixen arran d'obaga. Aquesta caòtica florida fa que la flor d'il·lusió tingui un encís quan apareix a la vista del passejant, només comparable a una bella clapada de pinatells o a un follet que es deixa veure un moment enmig de la molsa.

Aquesta flor neix inesperadament en un racó, i de seguida creix i es fa bella. Primer és un sol botonet, al capdamunt d'una tija llarga. De seguida, si té una mica d'aigua, una mica de sol i un no-res de terra que l'alimenti, comença a obrir una flor minúscula darrera l'altra, fins que fa una vistosa toia de floretes liles, i en pocs dies, es formen ramells de petites toies de flors, que esquitxen el verd del bosc amb centenars de pistils i estambres.

Flor lila de camp (Scabiosa sp). Foto extreta de flickriver.com

Però, tant bon punt com s'ha obert la flor il·lusió, comença a marcir-se. Si no es mantenen les condicions d'una mica d'aigua, una mica sol i un no-res de terra -perquè plogui massa o el dia es torni núvol, o bé faci massa sol o fins i tot una mà que l'arrenqui i se l'emporti lluny del bosc-, la flor es mor. Fins i tot llavors manté l'encís: no s'aperdua tota de cop com altres flors que volen ser més nobles, sinó que les desenes de flors minúscules que formen la toia es van marcint, poc a poquet, perdent el color i la fermesa, fins que s'adonen que ja no hi ha el que les feia viure, i al final, cauen.

Poques coses hi ha tan tristes com veure marcir-se un pom de flors d'il·lusió. És per això que qui les coneix, no les cull del bosc amb la promesa de fer-les lluir en una casa o un balcó, sinó que les deixa allà, que s'alimentin del sol i l'aigua i la mica de terra, i si ha de ser que creixin i s'enfilin i es facin grans, que així sigui. I si no ha de ser, que no sigui perquè el passejant l'hagi arrencat i se l'hagi endut amb una il·lusió que s'ha esfullat.
 


A Mercè Rodoreda, humilment.
A totes les meves flors.


 

L'amor

Als futbolistes que saben construir frases amb subjecte, verb i predicat. Que no fan bandera de la seva ignorància i del seu compte corrent. Que no es deixen l'educació tancada a la guixeta del vestuari. Que fins i tot es poden llevar ben d'hora ben d'hora per anar a la biblioteca. 

Un conte del genial Monzó, recollit a El perquè de tot plegat, i adaptat al cinema per Ventura Pons.

Senyor Sant Jordi, patró

 

 

Si Sant Jordi és la diada de la cultura, 

de l'amor 

i de l'estimació per Catalunya, 

fem que sigui Sant Jordi 

cada dia!

John Steven Gurney, El drac llegint les històries del cavaller (il·lustració extreta de http://bibliocolors.blogspot.com.es)