Cinderella 2014

/

La Ventafocs s'ha quedat sola quan la malvada madrastra i les germanastres se n'han anat amb el cotxàs familiar -que va deixar en herència el pare de la Ventafocs i, en el qual, després del seu decés, mai ha pogut tornar a pujar- dirigint-se cap al sarau que ha organitzat el príncep de la rajola en un conegut local de moda de la part alta de la ciutat.

La Ventafocs ha plorat una mica, degut molt més a la frustració que li diguessin que no podia anar al sarau del príncep de la rajola tot i haver estat convidada, que pas pel fet en side no anar al sarau, ja que la gent que s'hi trobaria, de la part alta de la ciutat, que havia tractat bastant quan anava a l'escola bilingüe d'alt nivell -d'on va haver de sortir un cop acabada la secundària, per passar a fer les tasques de la casa- li repel·leixen molt, de sempre.

Per tant, quan se li apareix la Fada Padrina, procura ser-li amable però donant-li a entendre al mateix temps que si vol usar la seva màgia per dur-la, per exemple, a un concert de Manu Chao i Cesk Freixas, li estarà més agraïda que si la fa anar a la festa de l'Upper Diagonal del príncep de la rajola.

La Fada Padrina, però, té unes altres prioritats a la vida (eterna, de les fades). Ha acabat per posar-se al front del comitè d'empresa del Regne de les Fades, que darrerament segueix uns postulats neoliberals que han retallat enormement les il·lusions que gestionaven aquests bells éssers alats. La lluita per mantenir els drets col·lectius i individuals de les Fades ha fet que es malmetés molta purpurina pel camí i la visita de la Fada Padrina no té aquella aura que s'esperava. De fet, la Fada Padrina porta el cabell poc cuidat -reconeix que se'l talla ella mateixa de fa temps, degut a la congelació de sous-, sense maquillatge i sense manicura, fa dies que no es depil·la el bigoti, i vesteix un jersei de llana bastant gastat, amb colzeres i tot de boles de no haver estat rentat amb suavitzant. La Fada Padrina, tanmateix, compleix el seu deure envers la Ventafocs i li diu:

- Estimada, sé que estaves convidada al sarau del rei de la rajola i les explotadores feixistes de la teva família sobrevinguda no t'han donat oportunitat d'anar-hi. Jo personalment estic en contra d'aquests saraus on s'exalcen els privilegis de classe i es referma la perpetuació de l'heteropatriarcat, però tinc l'encàrrec de donar-te les eines perquè tu mateixa, com a dona forta i amb recursos, t'empoderis i resolguis la situació amb plena voluntat. Salut i revolució!

I la Fada Padrina s'esfuma deixant un sobre i un paquet de mida mitjana. La Ventafocs pensa que ha canviat molt el conte, però igualment es mor de curiositat de saber quins són els dons de la Fada Padrina sindicalista. Al sobre hi ha un xec-regal per fer una compra pel valor d'un vestit de festa a un conegut portal de compres electròniques de comerç just. La Ventafocs arrufa el nas perquè en aquest conegut portal de compres mai hi troba talla i tot són sempre, amb comptades excepcions, models de temporades passades que si no s'han venut abans és per alguna cosa.

Hace falta valor. (Radio Futura)

El millor està al paquet. Immediatament reconeix que ve d'una coneguda marca de mobles i productes de llar nòrdica que prioritzen molt comprimir l'espai i que el client es munti ell mateix el producte. Es mira les instruccions, que requereixen sempre d'un fort sentit de la intuïció, paciència budista i  d'estudis avançats per entendre-les, i se sorprèn: ara han tret al mercat cotxes automuntables! La Ventafocs extreu les peces, les ordena per tamany, i passa tota la nit muntant el cotxe, que resulta ser un utilitari de color vermell molt pràctic per anar per la ciutat. No se n'adona que la nit s'ha acabat i el sarau també i arriben les germanastres queixant-se de mal de peus i de la ínfima qualitat de les begudes, i passant revista a tots els convidats i convidades.

Quan la família explotadora sobrevinguda ja està en la fase REM del son, la Ventafocs ha aconseguit acabar de muntar el cotxe. Carrega una maleta amb les seves escasses pertinences, posa el cotxe en marxa i descobreix que el toc màgic del regal és que no va amb combustible fòssil ni ecològic, sinó que l'empenyen les ganes que tingui de marxar qui el condueixi.

I per aquelles contrades, de la Ventafocs no se'n torna a saber res en molts anys. Hi ha qui la troba al Vietnam, hi ha qui la veu amb el seu cotxe vermell fent el Paris-Dakar, hi ha qui fa amb ella un tros de la Ruta 66, hi ha qui la segueix amb vespa donant voltes al Colisseu de Roma...

 
Qui necessita un príncep de la rajola quan ets capaç de muntar un trasto d'ikea?

La valquíria

En el 200 aniversari del naixement del mestre Wagner

La valquíria Brunhilda es troba dalt una roca, rodejada pel cercle de foc màgic i dormint un son profund, malefici del pare dels déus i pare seu, Wotan. Ha desobeït les seves ordres protegint l'amor de Siegmund i Sieglinde, i és castigada perdent la seva immortalitat. El cercle de foc només podrà ser travessat per un guerrer que no tingui por de la llança ferotge de Wotan, i el premi serà Brunhilda, la més bella, coratjosa i guerrera de les valquíries.

La valquíria, en el seu son profund, somia i recorda. Les cavalcades amb les seves germanes valquíries. Les primeres batalles en què va encoratjar als guerrers que lluitessin per guanyar-se un lloc per al descans etern entre els herois. Els joves que havia vist morir al camp de batalla i que havia pujat al Walhalla a lloms del seu cavall alat Grane. Les baralles conjugals entre el seu pare, Wotan, i la rígida deesa del matrimoni, Fricka. L'amor a la naturalesa que li havia ensenyat la seva mare, Erda, la Mare Terra. Els funestos pressentiments sobre l'Anell dels Nibelungs, fet d'or del Rin, que el seu pare va robar al nan Alberic, i que comportaria a la llarga la destrucció del món dels déus.

Brunhilda somia, recorda, i espera. Espera que no sigui un guerrer mediocre qui travessi el cercle de foc i arribi a posseir-la vilment, com a una dona qualsevol. Espera que sigui algú que no temi res, i que tingui totes les qualitats que pot tenir un mortal, qui la desperti d'aquest son. Entre el temor i la nova emoció que neix en el seu cor, ara mortal, la valquíria somia que s'empolaina, es posa la seva millor armadura sobre el seu esbelt i atlètic cos, es pentina la seva sedosa i rossa cabellera nòrdica i dedica la seva primera mirada amb els seus ullassos blaus al guerrer en qüestió que pugui travessar el foc.

Els dies passen, les estacions se succeeixen al voltant de la roca on dorm la valquíria, i res ni ningú la pertorba del seu son. De bon principi Brunhilda se sent espantada, després es tranquil·litza, i s'acaba sentint còmoda. No obstant, la comoditat s'acaba quan transcorren els anys en la mateixa postura i resulta que aquella roca no està feta precisament de tempur®. 

Per davant la roca s'acosten, de tant en tant, caminants i viatgers. Observen la valquíria, llegeixen les instruccions del joc per travessar el foc màgic, i passen de llarg. 

Un està fent el Camí de Sant Olav i se li fa tard per arribar a l'alberg i no es pot entretenir amb valquíries; 

un altre s'ha perdut amb el gps pensant que anava a IKEA i ha acabat al bosc màgic, i tot i que pensa que la valquíria mola bastant, prefereix girar cua i anar a moblar el seu piset de solter, república independentíssima de casa seva; 

un altre és molt valent i té permís d'armes de tot tipus, però pensa que ja té prous embolics de valquíries com per afegir-ne una altra a la seva particular saga;
...

Mentrestant, un tal Sigfrid, que no coneix la por, enlloc de posar-se en camí cap a la muntanya, com hauria de ser el seu destí, s'entreté a passar nivell rera nivell del Call of Duty  amb la seva PS3.

Llegenda del cavaller de la rosa - 2013

Hi havia una vegada, en un regne molt i molt llunyà, una princesa singular. 

La princesa sabia, des de molt petita, quin era el destí de les princeses: rebre una educació adequada per arribar a ser la muller d'un príncep, preferentment poderós i adinerat, i si pogués ser, amb un cert atractiu físic, o com a mínim una manca de repulsió, que potenciés el tema dels deures conjugals i la perpetuació dels llinatges. Preparant-se per al seu destí, la princesa havia tingut una educació acurada, fins i tot superior a la d'algunes princeses, vista la seva mitjanament desperta intel·ligència i les seves ganes compulsives de conèixer. Tot esperant el príncep en qüestió, la princesa vivia una vida consentida i bastant regalada, alimentant la seva fantasia amb llibres de cavalleria.

La princesa era la gran de quatre germanes, totes noies, cosa que suposava un gran maldecap per al rei i la reina, que havien de seleccionar molt bé les aliances matrimonials per deixar en bones mans no només les seves estimades filles, sinó el destí del seu regne. Després de molts emissaris i algunes informacions privilegiades d'espies ben pagats, el rei i la reina van començar les negociacions per prometre la seva filla gran a un príncep que semblava tenir tots els dons: poder, patrimoni, joventut, bona planta, i fins i tot algunes interessants condecoracions militars i coneixements de les més variades disciplines del saber humà. Quan van saber que el príncep havia escrit les cròniques dels seus avantpassats en un perfecte llatí que li havia valgut el reconeixement de l'emperador, van pensar que era el candidat ideal per a la seva filla. O al revés, que aquella filla somiadora i que no es desenganxava dels llibres podia ser una bona candidata per a un príncep de tan alta posició i sonats mèrits.

En aquelles converses estaven, i s'havia procedit a l'enviament de retrats per tal que els futurs promesos es comencessin a conèixer de vista, quan un perill terrible i insospitat va presentar-se a la porta del regne: una criatura monstruosa en forma de drac, ferotge i pestilent. 

El minvat exèrcit del rei va lluitar valentament i van aconseguir foragitar el drac. Van haver de lamentar baixes, i el rei mateix va resultar ferit, però van poder celebrar també la victòria. No obstant, aquell atac va posar de manifest la necessitat de trobar aliances amb altres regnes. El príncep quasi-promès de la princesa no va comparèixer fins que la batalla va ser acabada, presentant unes disculpes molt florides per la seva tardança, lloant el valor dels soldats que havien lluitat, i besant la mà de la seva quasi-promesa, que en aquell moment enfollia d'amor sospirant pel moment que llur compromís seria efectiu.

No havien passat ni deu llunes, i el reialme amb prou feines s'havia refet de l'assalt del drac, quan una nit va tornar a sentir-se en l'aire el ferum de la bèstia, que s'acostava altre cop a atacar. El rei, a les portes de la mort, no va poder prendre el comandament, i les ordres es demoraven i no es prenien resolucions. La reina i les seves filles, tancades a la cambra on el rei agonitzava, veien a la llunyania les flames del drac, i es desesperaven d'impotència i de dolor. Els senescals no donaven ordres, els capitans no les rebien, i l'exèrcit no estava en formació ni es defensava adequadament el castell. Es van enviar emissaris demanant ajuda als regnes més propers, inclòs el del príncep, que va tornar amb la resposta que no podia atendre les seves demandes car havia d'acudir a Roma a presentar els seus respectes al nou Summe Pontífex i a la seva cúria, així com el nou llibre de cròniques del seu reialme, però que ja faria arribar-ne un exemplar al rei, amb respectes a la princesa.

La princesa va trencar tota la vaixella de l'aixovar que s'havia anat preparant, en sentir el contingut de la missiva. Va baixar a la sala d'armes a amagar-se perquè ningú la pogués veure plorar, i enmig del seu desesper, va veure la filera d'armadures i d'espases, com soldats que estiguessin esperant ordres del rei, que ja no podia donar-ne ni al seu pobre cos, a punt d'abandonar-lo. La princesa va respirar fons, va eixugar-se les llàgrimes, i va  empunyar una espasa, sospesant-la amb un parell de gestos. Va trobar la seva nova i sorprenent imatge en un mirall de la sala. I va pensar, rescatant una frase d'un llibre estrany, que ningú havia sabut explicar-li:

"Qui lluita pot perdre, qui no lluita està perdut"

I la princesa va recordar com el seu pare feia de rei, de cabdill dels exèrcits, de governant del seu poble. Ara li tocava a ella, encara que ningú l'hagués investida formalment. Però sentia que tot era a les seves mans, i que era l'hora de sortir de la comoditat dels somnis de princesa i posar a la pràctica tot el que havia après dels llibres, i dels pares, i de les converses amb els savis. Va sortir a fora el pati d'armes, i va manar que reunissin l'exèrcit, i va fer formar els capitans, i va manar que es fes recapte de provisions per si calgués afrontar un setge, i escoltant els consells dels més experimentats, va tranquil·litzar qui tenia por i va encoratjar a tothom a lluitar contra l'amenaça del drac.

La princesa i el seu migrat exèrcit van plantar cara al drac una vegada més, tots junts amb coratge, i van salvar-se.

Per a la princesa no només va ser una victòria contra un drac pudent de quatre metres d'alt: va ser una victòria contra les seves pors i les seves renúncies, que va posar-li a les mans les regnes del seu destí i ja mai més les va deixar anar, conduïnt la seva gent cap a la prosperitat, el benestar i la justícia, durant anys i anys, essent una reina molt estimada.

I si aquesta història no ens ha arribat fins ara als nostres dies és perquè el príncep cronista, desaïrat en veure's no imprescindible per a vèncer un drac, va explicar a la seva llegenda àuria del cavaller de la rosa una versió una mica esbiaixada, manipulada i subjectiva, que els darrers estudis historiogràfics sobre la matèria estan deixant en evidència i qüestionant en tots els seus aspectes.

 

Las afinidades electivas

Las afinidades electivas de Goethe es, sin duda, una obra brillante que ejemplifica, como ninguna otra, la novela romántica y sus principales características. Escrita en 1809, inicia la fase de madurez del escritor alemán, poniendo énfasis en los conflictos morales de la época, en los problemas matrimoniales y, cómo no, en las pasiones que determinan nuestros actos. Todo ello, basándose en la ley de la química que afecta – según la cosmovisión de Goethe – a las personas como si fueran elementos.

Fragmento del brillante artículo de Albert Lladó publicado en Revista de Letras.

Los calcetines tienen en su mal llamado adn textil la necesidad de estar en pareja, como sus primos los guantes, los altivos pendientes o los gansos salvajes. No obstante, el infortunio del desparejamiento afecta con mayor y cruda frecuencia al calcetín, ya sea éste de nylon, de algodón, de lana escocesa o simple calcetín-media de poliéster. 

Aunque se haya documentado especialmente en los últimos cuarenta años un notorio auge de las pérdidas de calcetines, sin duda relacionadas con el uso intensivo de las lavadoras automáticas, el desparejamiento de estos complementos de vestir es una silenciosa tragedia que no encuentra lugar para el duelo en la mayoría de hogares. ¿Dónde van, en la inmensa mayoría de casos, los calcetines que han perdido su pareja? Al olvido, al desguace, a la pira de las viudas. Ahorramos extendernos en más detalles, escabrosos, sobre este particular, para no herir sensibilidades y animar a proseguir en esta lectura.

No obstante, existen todavía almas beneméritas, que desde aquí animamos a asociarse en algun tipo de organización no gubernamental sin ánimo de lucro, que guardan un sitio en su casa para los calcetines desparejados, con la esperanza y el noble impulso de que rehagan sus vidas de calcetines con otros similares que han pasado por igual situación. Las afinidades de color, material y tamaño juegan entonces un papel decisivo en la elección de nueva pareja, ya que en las sociedades humanas, incluso las más abiertas y cosmopolitas, los matrimonios mixtos y desiguales de calcetines son muy mal vistos socialmente, y se interpretan como signo inequívoco de estar mal de la cabeza, de padecer daltonismo o de vestirse a oscuras y descuidadamente por la mañana.

No obstante la falta de estudios empíricos en la materia y validados por la comunidad científica, se observa una clara tendencia al mayor emparejamiento en -llamémoslas- segundas nupcias por parte de los calcetines de color oscuro. Algunos autores, sin duda influidos por ciertas doctrinas eurocentristas y colonialistas, achacan esta tendencia a una mayor cuasipromiscuidad entre los individuos de color oscuro, advirtiendo que, incluso en vida del calcetín emparejado, tienden sus parejas a irse con otros ejemplares y volver a reaparecer en el siguiente lavado, pero sin que esto afecte decisivamente al vínculo entre ambos, basado mayormente en la confianza abierta y no en la fidelidad monógama.

Afortunadamente, se han alzado autorizadas voces en contra de esta interpretación, señalando a las empresas fabricantes de calcetines oscuros como la verdadera causa de esta aparente cuasipromiscuidad, por el notorio parecido que presentan los ejemplares entre sí, incluso cuando la tintada o el acabado es distinto. El escaso cuidado en la diferenciación, pues, es un dilema de alcance creciente, vista la globalización del proceso de fabricación.

En el otro extremo de esta cuasipromiscuidad se podría citar el repetido ejemplo de los calcetines-media de poliéster. Su altísimo grado de diferenciación en color, acabado del elástico de sujeción, o grosor -parámetro para el que existe una unidad de medida, el denier, que expresa a su vez el grosor del hilo con el que se teje-, impide que se puedan mezclar fácilmente los ejemplares desparejados. Este factor, unido a una cierta mentalidad pudorosa, heredada de los años de vestir de uniforme chicas de colegios de monjas, hace que los calcetines-media desparejados muy raramente abandonen su soledad cuando han perdido la pareja. Los ejemplares dispares se encuentran, sin mezclarse, para criticar pía y discretamente los que toman nueva pareja. 

Las afinidades electivas de los calcetines, pues, son un campo abierto a la investigación que puede llenar páginas interesantes en los años venideros.

De momento, hay quien está desarrollando ideas de negocio: encuentraatuotrocalcetin

Per la meva sister, creadora del concepte de single socks.

La Bella Dorment 2012

Quan la Bella Dorment va despertar, el Príncep acabava de sortir al galop, segons sembla per una trucada urgent del seu Ministre d’Economia, avisant-lo que el deute públic de Bordúria havia caigut en picat després de la darrera qualificació d’Standars&Putis, i que calia enviar un missatge urgent a la població (per conscienciar de la necessitat de noves retallades en sanitat i serveis socials). Però un cop enviat el missatge als súbdits, el Príncep de Bordúria no va tornar a comparèixer, manifestant en una entrevista a cor obert i mostrant l'esplendor del seu palau a la revista Hola que "la Bella Dorment era una dona magnífica, i li desitjava el millor, però que no estava preparat per tenir una relació en aquell moment".

 
 

La Bella Dorment es va trobar, doncs, sola en un palau que havia estat cent anys dormint, que no només no havia tingut els mínims treballs de manteniment i rehabilitació, sinó que havia quedat fora del catàleg del patrimoni cultural, històric i artístic de Sildàvia. El país, durant els primers anys de l’encanteri, havia estat esperant pacientment i suportant una Regència interina, però amb les crisis agràries, la reconversió industrial i la invasió de les Illes dels Cargols,  que tantes baixes i tant descontent social va causar a tot Sildàvia, havia passat a un règim republicà. Tot Sildàvia estava cansat que la Bella Dorment no despertés, i cap personatge de sang reial de l’escena internacional es veiés amb el valor o amb l’interès suficient de trencar el malefici.
La Bella Dorment i el seu palau havien caigut en l’oblit, envoltats de malesa i ruïnes. Al fons de la pila d’expedients d’alguna taula en algun despatx ministerial hi havia l’ordre d’incoació de declaració de ruïna i enderroc del palau, però per raons poc comprensibles, allà s’havia quedat.

Després de servir-se ella mateixa un te –centenari, evidentment-, ja que no quedaven majordoms ni lacais –tots donats de baixa del sistema de seguretat social-, va fer una ullada a les estances, procurant ser conscient de la situació però sense atabalar-s’hi. Instal•lació elèctrica obsoleta, que s’hauria de fer de nou, passant regates i col•locant endolls. Impermeabilització insuficient de la coberta, que havia provocat humitats importants al saló de ball i havia fet malbé els frescos prerrafaelians que el decoraven. S’hauria de pensar en posar calefacció i aire acondicionat, sempre que les conduccions no haguessin de perjudicar els artesonats i estucats del sostre. I aigua calenta. Millor fer instal·lar gas natural. El parquet s’hauria de polir, o posar-ne de flotant si fos insalvable. A les finestres, doble vidre, imprescindible per al correcte aïllament tèrmic i acústic. Buf, els armaris de la cuina, amb les frontisses rovellades. La vitroceràmica substituïria la cuina de carbó, però es podria guardar per a un futur museu antropològic. El bany s’havia de reformar, potser seria el moment de posar un jacuzzi. La biblioteca es podria redistribuir, tirant l’envà que la separava de la cambra de música, per posar-hi un home cinema i una taula de mescles com cal, i així obrir el palau a esdeveniments i dj's de renom. La teulada dels estables s’havia d’apuntalar, amb un projecte executiu es podria reconvertir com a aparcament i casa de convidats. Es podria aprofitar per fer la piscina a la zona del Petit Trianon. Bé, la piscina i un spa, ja posats. I asfaltar el camí d’entrada a la finca i instal·lar  leds de baix consum que no causessin contaminació lumínica. Caldria parlar amb un arquitecte. O amb un aparellador que li contés el pressupost. O un constructor que li portés els tècnics i els materials. O anar a veure el regidor d'urbanisme pel tema de la llicència. Comptant que no estigués fora d'ordenació tota o part de l'edificació. O pitjor, en sòl no urbanitzable. No, no, valia més no pensar-hi...

Total, que la Bella Dorment va passar a la història de Sildàvia com una gran promotora de la rehabilitació d’espais històrics i l’interiorisme, i va obtenir el premi FAD d’Arquitectura i Interiorisme en l’edició 2012.

p.d. En l'elaboració d'aquest post s'ha respectat tota la normativa urbanística aplicable, tant d'àmbit local, com autonòmic i estatal, i s'han observat els drets laborals, sindicals i socials dels treballadors dels sectors implicats en el relat. 

p.d2. El Príncep de Bordúria va fer donació del que havia cobrat per l'entrevista a una organització no governamental que treballa pels refugiats exmonarques i famílies reials que han estat desposseïts del seu tron.