El conte de la lletera - revisited 2013

Hi havia una vegada una noia molt simpàtica, enjogassada i fantasiosa que treballava com a recepcionista en una empresa de serveis d'enginyeria civil, arquitectura, urbanisme i medi ambient. Es pot dir que era la persona més simpàtica, enjogassada i fantasiosa de l'oficina -d'altra banda, no era gaire difícil arribar a ser-ho, ja que la gent de l'empresa tendia a ser seriosa, realista i un punt entre monàstica, ascètica i domèstica.

Una de les funcions no descrites a la valoració del seu lloc de treball era la logística de compres diverses que no estiguessin dins els treballs habituals de la feina. Així, li tocava anar a comprar brics de llet per a la cafetera de l'oficina, ja que havien canviat la indigerible màquina de vending per una elegant cafetera de càpsules, amb la qual cosa el consum de cafè i de llet es va anar disparant progressivament perquè el cafè de l'oficina havia arribat a ser molt millor que el de qualsevol cafeteria en cent metres a la rodona.

De tant cansar-se pujant brics de llet va començar a imaginar alguna solució per estalviar-se aquesta tasca tan pesada. Cada cop la llet s'acabava abans, fins que un dia va dir: "Més valdria tenir una vaca!"

Un dia que estava a la terrassa del sobreàtic de l'oficina, un envejable espai a l'aire lliure com un pulmó a la gran ciutat, envoltat de geranis, ficus i potus, es va començar a imaginar una vaca pasturant allà. Hi tindria espai de sobres. Caldria posar-li una mica de farratge i procurar netejar cada dia el terra, amb una manguera a pressió, com havia vist a la granja aquella dels iogurts un cop que hi havia anat de visita amb els nebots. Caldria també munyir-la cada dia, perquè les vaques no entenen si és dilluns, diumenge o Diada del Treball. Això segurament ho podria assumir ella, de dilluns a divendres, i llogar una persona que se'n cuidés els caps de setmana i festius. Així també crearien ocupació. La llet que donaria la vaca seria suficient per proveir l'oficina, i l'excedent es podria vendre, bé a les altres empreses de l'edifici, bé a una empresa distribuidora interessada en producció alimentària de proximitat, ara que es començava a parlar tant del kilòmetre zero i tal. O sinó, què caram, intentar la venta directa al consumidor! El barri on estaven ubicats no tenia lleteries des de feia ben bé setanta anys, però si se'n tornés a instal·lar una, serien portada del Time Out i sortirien com a exemple de bones pràctiques als programes d'economia i de consum de ràdio i televisió, sense cap mena de dubte. També va pensar en com vendre el projecte al director de compres, director de personal, i si calgués, gerència. Caldria començar a pensar en ingressos atípics ara que l'enginyeria civil, l'arquitectura, l'urbanisme i el medi ambient en general estaven en un moment d'inflexió -per no dir de caiguda lliure. Va imaginar la vaca passejant entre les taules amb ordinadors i plotters, guanyant-se l'afecte del personal i aconseguint crear un ambient més distès i amable.

Estava tan entusiasmada amb la idea de la vaca que viuria al sobreàtic de l'oficina i donaria llet per al cafè no només del personal de l'oficina, sinó de tot l'edifici i dels hipsters del barri, amb especial cura de la proximitat i del medi ambient, que no va veure l'escaló enutjós que sempre la feia entrebancar. El resultat va ser un trencament de lligaments de pronòstic complicat, que va acabar complicant-se més amb un burofax que, aprofitant la darrera reforma laboral, anunciava que prescindien dels seus serveis i donaven per rescindida la relació laboral amb la simpàtica i enjogassada noia que somiava tenir una vaca a l'oficina mentre anava a comprar brics de llet.

La Bella Dorment 2012

Quan la Bella Dorment va despertar, el Príncep acabava de sortir al galop, segons sembla per una trucada urgent del seu Ministre d’Economia, avisant-lo que el deute públic de Bordúria havia caigut en picat després de la darrera qualificació d’Standars&Putis, i que calia enviar un missatge urgent a la població (per conscienciar de la necessitat de noves retallades en sanitat i serveis socials). Però un cop enviat el missatge als súbdits, el Príncep de Bordúria no va tornar a comparèixer, manifestant en una entrevista a cor obert i mostrant l'esplendor del seu palau a la revista Hola que "la Bella Dorment era una dona magnífica, i li desitjava el millor, però que no estava preparat per tenir una relació en aquell moment".

 
 

La Bella Dorment es va trobar, doncs, sola en un palau que havia estat cent anys dormint, que no només no havia tingut els mínims treballs de manteniment i rehabilitació, sinó que havia quedat fora del catàleg del patrimoni cultural, històric i artístic de Sildàvia. El país, durant els primers anys de l’encanteri, havia estat esperant pacientment i suportant una Regència interina, però amb les crisis agràries, la reconversió industrial i la invasió de les Illes dels Cargols,  que tantes baixes i tant descontent social va causar a tot Sildàvia, havia passat a un règim republicà. Tot Sildàvia estava cansat que la Bella Dorment no despertés, i cap personatge de sang reial de l’escena internacional es veiés amb el valor o amb l’interès suficient de trencar el malefici.
La Bella Dorment i el seu palau havien caigut en l’oblit, envoltats de malesa i ruïnes. Al fons de la pila d’expedients d’alguna taula en algun despatx ministerial hi havia l’ordre d’incoació de declaració de ruïna i enderroc del palau, però per raons poc comprensibles, allà s’havia quedat.

Després de servir-se ella mateixa un te –centenari, evidentment-, ja que no quedaven majordoms ni lacais –tots donats de baixa del sistema de seguretat social-, va fer una ullada a les estances, procurant ser conscient de la situació però sense atabalar-s’hi. Instal•lació elèctrica obsoleta, que s’hauria de fer de nou, passant regates i col•locant endolls. Impermeabilització insuficient de la coberta, que havia provocat humitats importants al saló de ball i havia fet malbé els frescos prerrafaelians que el decoraven. S’hauria de pensar en posar calefacció i aire acondicionat, sempre que les conduccions no haguessin de perjudicar els artesonats i estucats del sostre. I aigua calenta. Millor fer instal·lar gas natural. El parquet s’hauria de polir, o posar-ne de flotant si fos insalvable. A les finestres, doble vidre, imprescindible per al correcte aïllament tèrmic i acústic. Buf, els armaris de la cuina, amb les frontisses rovellades. La vitroceràmica substituïria la cuina de carbó, però es podria guardar per a un futur museu antropològic. El bany s’havia de reformar, potser seria el moment de posar un jacuzzi. La biblioteca es podria redistribuir, tirant l’envà que la separava de la cambra de música, per posar-hi un home cinema i una taula de mescles com cal, i així obrir el palau a esdeveniments i dj's de renom. La teulada dels estables s’havia d’apuntalar, amb un projecte executiu es podria reconvertir com a aparcament i casa de convidats. Es podria aprofitar per fer la piscina a la zona del Petit Trianon. Bé, la piscina i un spa, ja posats. I asfaltar el camí d’entrada a la finca i instal·lar  leds de baix consum que no causessin contaminació lumínica. Caldria parlar amb un arquitecte. O amb un aparellador que li contés el pressupost. O un constructor que li portés els tècnics i els materials. O anar a veure el regidor d'urbanisme pel tema de la llicència. Comptant que no estigués fora d'ordenació tota o part de l'edificació. O pitjor, en sòl no urbanitzable. No, no, valia més no pensar-hi...

Total, que la Bella Dorment va passar a la història de Sildàvia com una gran promotora de la rehabilitació d’espais històrics i l’interiorisme, i va obtenir el premi FAD d’Arquitectura i Interiorisme en l’edició 2012.

p.d. En l'elaboració d'aquest post s'ha respectat tota la normativa urbanística aplicable, tant d'àmbit local, com autonòmic i estatal, i s'han observat els drets laborals, sindicals i socials dels treballadors dels sectors implicats en el relat. 

p.d2. El Príncep de Bordúria va fer donació del que havia cobrat per l'entrevista a una organització no governamental que treballa pels refugiats exmonarques i famílies reials que han estat desposseïts del seu tron.