El conte de la lletera - revisited 2013

Hi havia una vegada una noia molt simpàtica, enjogassada i fantasiosa que treballava com a recepcionista en una empresa de serveis d'enginyeria civil, arquitectura, urbanisme i medi ambient. Es pot dir que era la persona més simpàtica, enjogassada i fantasiosa de l'oficina -d'altra banda, no era gaire difícil arribar a ser-ho, ja que la gent de l'empresa tendia a ser seriosa, realista i un punt entre monàstica, ascètica i domèstica.

Una de les funcions no descrites a la valoració del seu lloc de treball era la logística de compres diverses que no estiguessin dins els treballs habituals de la feina. Així, li tocava anar a comprar brics de llet per a la cafetera de l'oficina, ja que havien canviat la indigerible màquina de vending per una elegant cafetera de càpsules, amb la qual cosa el consum de cafè i de llet es va anar disparant progressivament perquè el cafè de l'oficina havia arribat a ser molt millor que el de qualsevol cafeteria en cent metres a la rodona.

De tant cansar-se pujant brics de llet va començar a imaginar alguna solució per estalviar-se aquesta tasca tan pesada. Cada cop la llet s'acabava abans, fins que un dia va dir: "Més valdria tenir una vaca!"

Un dia que estava a la terrassa del sobreàtic de l'oficina, un envejable espai a l'aire lliure com un pulmó a la gran ciutat, envoltat de geranis, ficus i potus, es va començar a imaginar una vaca pasturant allà. Hi tindria espai de sobres. Caldria posar-li una mica de farratge i procurar netejar cada dia el terra, amb una manguera a pressió, com havia vist a la granja aquella dels iogurts un cop que hi havia anat de visita amb els nebots. Caldria també munyir-la cada dia, perquè les vaques no entenen si és dilluns, diumenge o Diada del Treball. Això segurament ho podria assumir ella, de dilluns a divendres, i llogar una persona que se'n cuidés els caps de setmana i festius. Així també crearien ocupació. La llet que donaria la vaca seria suficient per proveir l'oficina, i l'excedent es podria vendre, bé a les altres empreses de l'edifici, bé a una empresa distribuidora interessada en producció alimentària de proximitat, ara que es començava a parlar tant del kilòmetre zero i tal. O sinó, què caram, intentar la venta directa al consumidor! El barri on estaven ubicats no tenia lleteries des de feia ben bé setanta anys, però si se'n tornés a instal·lar una, serien portada del Time Out i sortirien com a exemple de bones pràctiques als programes d'economia i de consum de ràdio i televisió, sense cap mena de dubte. També va pensar en com vendre el projecte al director de compres, director de personal, i si calgués, gerència. Caldria començar a pensar en ingressos atípics ara que l'enginyeria civil, l'arquitectura, l'urbanisme i el medi ambient en general estaven en un moment d'inflexió -per no dir de caiguda lliure. Va imaginar la vaca passejant entre les taules amb ordinadors i plotters, guanyant-se l'afecte del personal i aconseguint crear un ambient més distès i amable.

Estava tan entusiasmada amb la idea de la vaca que viuria al sobreàtic de l'oficina i donaria llet per al cafè no només del personal de l'oficina, sinó de tot l'edifici i dels hipsters del barri, amb especial cura de la proximitat i del medi ambient, que no va veure l'escaló enutjós que sempre la feia entrebancar. El resultat va ser un trencament de lligaments de pronòstic complicat, que va acabar complicant-se més amb un burofax que, aprofitant la darrera reforma laboral, anunciava que prescindien dels seus serveis i donaven per rescindida la relació laboral amb la simpàtica i enjogassada noia que somiava tenir una vaca a l'oficina mentre anava a comprar brics de llet.