La valquíria

En el 200 aniversari del naixement del mestre Wagner

La valquíria Brunhilda es troba dalt una roca, rodejada pel cercle de foc màgic i dormint un son profund, malefici del pare dels déus i pare seu, Wotan. Ha desobeït les seves ordres protegint l'amor de Siegmund i Sieglinde, i és castigada perdent la seva immortalitat. El cercle de foc només podrà ser travessat per un guerrer que no tingui por de la llança ferotge de Wotan, i el premi serà Brunhilda, la més bella, coratjosa i guerrera de les valquíries.

La valquíria, en el seu son profund, somia i recorda. Les cavalcades amb les seves germanes valquíries. Les primeres batalles en què va encoratjar als guerrers que lluitessin per guanyar-se un lloc per al descans etern entre els herois. Els joves que havia vist morir al camp de batalla i que havia pujat al Walhalla a lloms del seu cavall alat Grane. Les baralles conjugals entre el seu pare, Wotan, i la rígida deesa del matrimoni, Fricka. L'amor a la naturalesa que li havia ensenyat la seva mare, Erda, la Mare Terra. Els funestos pressentiments sobre l'Anell dels Nibelungs, fet d'or del Rin, que el seu pare va robar al nan Alberic, i que comportaria a la llarga la destrucció del món dels déus.

Brunhilda somia, recorda, i espera. Espera que no sigui un guerrer mediocre qui travessi el cercle de foc i arribi a posseir-la vilment, com a una dona qualsevol. Espera que sigui algú que no temi res, i que tingui totes les qualitats que pot tenir un mortal, qui la desperti d'aquest son. Entre el temor i la nova emoció que neix en el seu cor, ara mortal, la valquíria somia que s'empolaina, es posa la seva millor armadura sobre el seu esbelt i atlètic cos, es pentina la seva sedosa i rossa cabellera nòrdica i dedica la seva primera mirada amb els seus ullassos blaus al guerrer en qüestió que pugui travessar el foc.

Els dies passen, les estacions se succeeixen al voltant de la roca on dorm la valquíria, i res ni ningú la pertorba del seu son. De bon principi Brunhilda se sent espantada, després es tranquil·litza, i s'acaba sentint còmoda. No obstant, la comoditat s'acaba quan transcorren els anys en la mateixa postura i resulta que aquella roca no està feta precisament de tempur®. 

Per davant la roca s'acosten, de tant en tant, caminants i viatgers. Observen la valquíria, llegeixen les instruccions del joc per travessar el foc màgic, i passen de llarg. 

Un està fent el Camí de Sant Olav i se li fa tard per arribar a l'alberg i no es pot entretenir amb valquíries; 

un altre s'ha perdut amb el gps pensant que anava a IKEA i ha acabat al bosc màgic, i tot i que pensa que la valquíria mola bastant, prefereix girar cua i anar a moblar el seu piset de solter, república independentíssima de casa seva; 

un altre és molt valent i té permís d'armes de tot tipus, però pensa que ja té prous embolics de valquíries com per afegir-ne una altra a la seva particular saga;
...

Mentrestant, un tal Sigfrid, que no coneix la por, enlloc de posar-se en camí cap a la muntanya, com hauria de ser el seu destí, s'entreté a passar nivell rera nivell del Call of Duty  amb la seva PS3.