Si dolce è’l tormento

Massa silenci durant massa temps, només escoltant, llegint, passivament, deixant passar els dies buits i les nits inquietes, hores absurdes, feina que no arribava enlloc i que veia ningú, diners que no arribaven a final de mes, vergonya i cafès estalviats, roba donada que li afegia anys, i una expressió a l'ascensor que cada matí li recordava que el temps no tornaria enrere.



Fins quan duraria, aquella grisor impregnada als pulmons, aquell desconcert sense rumb de dies i mesos i anys? 


Els ulls li brillaven encara demanant menjar-se la vida, però el seu cos se sentia derrotat i rebutjat, esperant amb creient desgana la fada padrina que transformés els seus parracs morals en vestits elegants fets a mida. I no venia, no vindria, la fada.


El que sí que va aparèixer va ser un treballet de vendre entrades al teatre principal de la gran ciutat, on ja havia estat servint en una casa de gent tibada, experiència de la que guardava un record agredolç. Per una banda, havia après a caminar ben dreta per les grans avingudes, a despatxar amb gent important, i resistir jornades de treball maratonianes fent una feina impecable, però per l'altra, havia marxat de pur esgotament. Ara hi tornava, no a servir, però sí a continuar fent hores i hores. Tanmateix, l'expectativa d'estar prop de l'escenari, d'un gran escenari, i de les bambolines, i dels artistes, la cridava poderosament.


I així, un dissabte de gener, que plovia a bots i barrals, va entrar al vestíbul del teatre amb el seu paraigües de flors, com si comencés a sembrar una primavera que encara era llunyana.


Van ser molts caps de setmana de pluges, però finalment, el maig va obsequiar-la amb unes calanchoe fantàstiques al balcó, com no les havia vist en anys, i amb una petita il·lusió, molt escabellada i imperceptible per al gran públic, que s'encenia cada cop que veia passar aquells ulls color d'avellana.

l'habitació del pànic

L'habitació del pànic era la meva favorita de tota la casa.

Per anar-hi no feia falta sentir pànic, era suficient amb una mica de tristesa, d'angoixa vital, de melangia, de ganes de dormir i de no viure més, o fins i tot una sensació dispersa de dolor i de migranya. Fins i tot era bo d'anar-hi si s'havia acabat la xocolata del rebost.

A l'habitació del pànic hi podies passar el matí, la tarda, la vesprada. Sense fer res de concret, divagar, llegir tonteries al mòbil -hi havia una xarxa wifi potent i oberta -, mirar la televisió, escollir entre pel·lícules ximpletes de la Jennifer Aniston. Hi havia endolls, aigua, suc de fruites, a vegades fins i tot cervesa i patates fregides de bossa. 

El millor de l'habitació del pànic era el sofà. Immens, de color roig que havia volgut denotar elegant luxúria, amb un punt incòmode. Estava deformat de tant asseure-s'hi, ajeure-s'hi, abraonar-s'hi, repenjar-s'hi. Els coixins eren o massa rígids o massa flonjos, sens punt intermedi. Els coixins flonjos presentaven les més variades deformitats, com una parada dels monstres qualsevol. Era impossible asseure's al sofà i mantenir una postura digna: després es va saber que hi havia dispositius invisibles per tal de convidar l'usuari a ajeure's, a perdre la dignitat, a dormir-hi a plena llum del migdia.

Un cop el sofà havia atrapat l'usuari i el feia dormir, entrava en un túnel ple de somnis estranys, inexplicables per a l'exterior, i quan l'usuari despertava, tenia una estranya sensació d'haver estat robat, assaltat, però sense violència, amb la subtilitat del bon carterista. El sofà era un dispositiu de robar el temps. L'usuari creia trobar-se en un lloc segur, com indica el fet de ser "l'habitació del pànic", i en canvi en sortia amb un temps preciós, d'hores, de dies, manllevat i sense possibilitat de recuperar-lo.

Totes aquestes dades van sortir a la llum tangencialment en una investigació sobre corrupció urbanística que afectava la finca. El jutge va desestimar presó provisional per al sofà, i si ningú ha desmantellat l'habitació del pànic, ha de seguir allà, temptant a tothom que s'hi acosta.

 

Ho'oponopono (i III)

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies... 

tot això és meu però ho volia deixar aquí, per favor, estimat, amor, recull els meus records, que algú recordi que vaig viure.

I per tu, només dir-te que em sap greu que això acabi aquí, quan tot just començava la nostra història, si és que em permets que en parli com una cosa “nostra”. No m’he impregnat prou de la teva olor, no sé encara quin és el teu somni recurrent, si tens el mateix calfred que jo quan escoltes Nessun Dorma, què et passa pel cap quan no penses en res... sabies que jo hi tinc música, al cap, quan no penso en res?

Penso en els viatges que ens quedaran pendents, les ciutats on mai ens llevarem, els carrers farcits d’olors d’espècies o de gent que fa bullici que mai trepitjaré amb tu, els temples on no entraré, les glaceres i les muntanyes i els deserts, les tardes a la vora dels rius i els llacs i els mars i els oceans de tot el món, els sopars que ja no farem, les nits de cine o de teatre o en vetlla que no tindrem.

I les músiques i les veus que no escoltaré

No t’hauré vist mai arreglant bicicletes ni muntant un moble d’ikea ni canviant bolquers

Em sabrà greu no haver tastat prou els teus petons

Em sabrà greu no haver tingut un fill, o una filla, amb els teus mateixos ulls

Però en la imaginació ho sé i ho veig i ho escolto tot

No pujarem a cap altra muntanya ni compartirem més paisatges. Si et dic que estaré al teu costat d’alguna manera, serà perquè estaré en el teu record.

Que no sigui un drama si m’oblides, serà senyal que la vida per tu continua, què hi farem.

No hi haurà més copes de vi ni m’explicaràs altre cop la diferència entre garnatxa i carinyena, ni complicitats entre cerveses ni nits de festa. No m’entrarà més el riure fàcil ni em vindran ganes de ser tots els personatges que veig a l’escenari. No faré un Shakespeare ni un Guimerà ni tan sols un monòleg d’aquells de microteatre (que són digníssims eh i en quinze minuts pots concentrar una vida i sinó digue’m què estic fent ara mateix)

No et proposaré més d’anar a escoltar Marta Argerich fentveure que Mozart és fàcil, com si un geni fos comprensible i aprehensible per una ment mortal, no podré dur-te finalment a escoltar Gardiner i el seu Bachfinalment diví, alfa i omega, arquitecte de la música. No escoltarem més les Kinderszenen de Schumann ni la banda sonora de Gladiator al sofà de casa mentre no fem res més que veure caure la tarda

No tornarem a ballar junts per primer cop, no tornaré a posar la mà sobre el teu clatell per primer cop

No tornaré a somiar que et conec, que saps qui sóc, que hi ets, que m’estimes, que llegiràs aquesta carta

Estem caient

De molt amunt

Estem caient

(Fos a negre. Se sent un impacte molt fort. Veu en off)

Ho sento,

t’estimo,

perdona’m,

gràcies.

ho'oponopono (II)

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

I tanmateix, mai he estimat tant la vida, mai ho amato tanto la vita, Cavaradossi, Acte Tercer, Tosca, Puccini, m’envaeixen músiques quan el que voldria és silenci per trobar paraules. Silenci, escolta amor, silenci... però no, aquest soroll no cessa, i a través d’ell intento fer-te arribar els meus pensaments, perquè de mi no en quedarà altra cosa.

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

Bé, compto que si volem pels aires, de mi no en quedarà res, o ben res, i si en queda alguna cosa, jo què sé, espero que sigui aquesta dentadura estranya modificada per anys d’ortodòncia salvatge, doncs potser la posaran en una bossa de plàstic amb un identificatiu, que potser comprovaran amb l’adn dels meus familiars més propers, és a dir, dels que em queden, i ho escriuran, i quan estigui la investigació del sinistre acabada, ho entregaran als meus familiars, tot i que voldria que t’ho donessin a tu, (pausa)

però en tot cas, apunta: com que ja no podré donar òrgans ni res perquè no en quedarà res de mi, segurament, vaja, segons em sembla quedaré feta sèmola, doncs si en queda alguna cosa de mi, ho incinereu, ja sé que val pasta, ei, però que tinc una assegurança d’enterro,  que és el primer que us demanarà la funerària, i ho escampeu dalt d’una barqueta a la platja de Calella de Palafrugell. Ha de ser Calella de Palafrugell perquè allà la meva infantesa encara està jugant, entre les barques del Port Bo, i la meva infantesa pren un gelat o una orxata quan arriba la tarda, i sospito que no em podré quedar enlloc que m’hi trobi millor. I si pot ser que vingui la Sílvia Pérez Cruz i em canti Alfonsina y el mar per acomiadar-me, doncs us abraçaré amb les onades. (en veu més baixa i escrivint frenèticament) Si no pot venir ella, poseu un cd, o busqueu-la a youtube que segur que la trobeu. 

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

Em vénen tants, tants moments que voldria emmarcar i jo què sé, fer-ne una exposició, un vídeo,... els meus éssers estimats... deu ser la pel·lícula de la vida que diu que se t’apareix al final. Ja toca?

Estic veient l’hora del pati a l’escola quan ens amagàvem de les monges, i un passeig pel bosc descobrint l’amagatall dels Reis Mags, i el guix de la cama trencada ple de dibuixos, i el primer cop que ens van deixar sortir amb les amigues, i el meu primer piano, i les cireres del mes de juny, i el primer cigarro, i les colònies de l’any 91, i la guitarra, i la primera nit d’empalmada, i la primera nit d’altres coses, i la gresca de després dels assajos i les funcions del grup de teatre, i els jocs florals, i la matrícula que vaig tenir a COU, i les campanes al bar a la universitat, i el primer viatge a Roma i el síndrome d’Stendhal, i aquell carnestoltes, i quan es va morir en ***, i quan va néixer la *** i en *** i els bessons, i la festa de casament on em van regalar el ram de núvia, i el que em van regalar la lligacama, i la nit de campanes al barri vell, i totes les ciutats medievals d’Itàlia, i tots els formatges de França, i el concert del Leonard Cohen, i l’homenatge al Pepe Rubianes, i el viatge al Perú, i el terratrèmol i el còndor volant, i Lalibella a Etiòpia i la nit de les piràmides a Egipte. I com em vaig trencar i com em vaig recompondre. I els dies com un túnel a l’hospital i aprendre a respirar més fort perquè la vida passava mentre respirava fluix i trepitjava poc.

ho'oponopono (I)

(*)Hoʻoponopono (ho-o-pono-pono) és un art hawaià molt antic de resolució de problemes basat en la reconciliació i en el perdó (font: Wikipèdia)

(Interior d'un avió. Una dona, sola, asseguda entre dues butaques de classe turista, amb un bolígraf a la mà i diversos papers sobre la safata de la butaca de davant, oberta. No es mou de la cadira, només diu en veu alta el que està escrivint)

ELLA:     Em diuen que puc enviar una sola carta abans això no voli pels aires, i em donen un full en blanc, i en demano més, dos, tres més, per si de cas m’agafen ganes compulsives i imparables de dir-te totes les coses que no t’havia dit fins ara.

Voldria que fos la teva cara qui reaccionés a les meves paraules i no el paper, però no puc fer altra cosa que deixar-ho aquí i imaginar-te com llegeixes, com intentes llegir les meves paraules, perquè ara mateix m’esforço a fer bona lletra però no et puc assegurar que d’aquí un parell de ratlles continuaré així i no m’haurà sortit la lletra de metge psicòtic que ni jo entenc. 

Perdona... ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies... és un Ho'oponopono, resolució de conflictes, Hawai, podria endur-me per aquí el que queda de temps, pensar en el dia que ho vam descobrir, però encara tinc coses per dir... escolta’m, llegeix, estigues amb mi fins que marxi.

Digues a la meva família, o el que en queda, que els estimo molt a tots. Sí, digue’ls-ho, per favor, ja sé que no et coneixen i que entrar en contacte amb ells en aquestes circumstàncies serà estrany, però per favor, estigues al seu costat i digue’ls que els estimo molt per tot el que han fet per mi, com m’han permès créixer i arribar a ser el que sóc fins ara mateix. 

Els que ja no hi són, els tinc amb mi cada dia del món, i no sé si després ens trobarem o això de la vida eterna i tot plegat era un conte a la vora del foc, ja t’ho diré quan m’hi trobi, però de totes maneres encara que no hi siguin els recordo i els estimo i no vegis ara mateix com els tinc presents per com se devien sentir si mai van arribar a sentir que això s’acabava d’aquesta manera, i m’hi encomano, que m’ajudin quan això voli pels aires, a trobar la llum al final del túnel...

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

I tanmateix, mai he estimat tant la vida, mai ho amato tanto la vita, Cavaradossi, Acte Tercer, Tosca, Puccini, m’envaeixen músiques quan el que voldria és silenci per trobar paraules. Silenci, escolta amor, silenci... però no, aquest soroll no cessa, i a través d’ell intento fer-te arribar els meus pensaments, perquè de mi no en quedarà altra cosa.

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

Bé, compto que si volem pels aires, de mi no en quedarà res, o ben res, i si en queda alguna cosa, jo què sé, espero que sigui aquesta dentadura estranya modificada per anys d’ortodòncia salvatge, doncs potser la posaran en una bossa de plàstic amb un identificatiu, que potser comprovaran amb l’adn dels meus familiars més propers, és a dir, dels que em queden, i ho escriuran, i quan estigui la investigació del sinistre acabada, ho entregaran als meus familiars, tot i que voldria que t’ho donessin a tu, (pausa)

però en tot cas, apunta: com que ja no podré donar òrgans ni res perquè no en quedarà res de mi, segurament, vaja, segons em sembla quedaré feta sèmola, doncs si en queda alguna cosa de mi, ho incinereu, ja sé que val pasta, ei, però que tinc una assegurança d’enterro,  que és el primer que us demanarà la funerària, i ho escampeu dalt d’una barqueta a la platja de Calella de Palafrugell. Ha de ser Calella de Palafrugell perquè allà la meva infantesa encara està jugant, entre les barques del Port Bo, i la meva infantesa pren un gelat o una orxata quan arriba la tarda, i sospito que no em podré quedar enlloc que m’hi trobi millor. I si pot ser que vingui la Sílvia Pérez Cruz i em canti Alfonsina y el mar per acomiadar-me, doncs us abraçaré amb les onades. (en veu més baixa i escrivint frenèticament) Si no pot venir ella, poseu un cd, o busqueu-la a youtube que segur que la trobeu. 

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

Em vénen tants, tants moments que voldria emmarcar i jo què sé, fer-ne una exposició, un vídeo,... els meus éssers estimats... deu ser la pel·lícula de la vida que diu que se t’apareix al final. Ja toca?

Estic veient l’hora del pati a l’escola quan ens amagàvem de les monges, i un passeig pel bosc descobrint l’amagatall dels Reis Mags, i el guix de la cama trencada ple de dibuixos, i el primer cop que ens van deixar sortir amb les amigues, i el meu primer piano, i les cireres del mes de juny, i el primer cigarro, i les colònies de l’any 91, i la guitarra, i la primera nit d’empalmada, i la primera nit d’altres coses, i la gresca de després dels assajos i les funcions del grup de teatre, i els jocs florals, i la matrícula que vaig tenir a COU, i les campanes al bar a la universitat, i el primer viatge a Roma i el síndrome d’Stendhal, i aquell carnestoltes, i quan es va morir en ***, i quan va néixer la *** i en *** i els bessons, i la festa de casament on em van regalar el ram de núvia, i el que em van regalar la lligacama, i la nit de campanes al barri vell, i totes les ciutats medievals d’Itàlia, i tots els formatges de França, i el concert del Leonard Cohen, i l’homenatge al Pepe Rubianes, i el viatge al Perú, i el terratrèmol i el còndor volant, i Lalibella a Etiòpia i la nit de les piràmides a Egipte. I com em vaig trencar i com em vaig recompondre. I els dies com un túnel a l’hospital i aprendre a respirar més fort perquè la vida passava mentre respirava fluix i trepitjava poc.

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies... 

tot això és meu però ho volia deixar aquí, per favor, estimat, amor, recull els meus records, que algú recordi que vaig viure.

I per tu, només dir-te que em sap greu que això acabi aquí, quan tot just començava la nostra història, si és que em permets que en parli com una cosa “nostra”. No m’he impregnat prou de la teva olor, no sé encara quin és el teu somni recurrent, si tens el mateix calfred que jo quan escoltes Nessun Dorma, què et passa pel cap quan no penses en res... sabies que jo hi tinc música, al cap, quan no penso en res?

Penso en els viatges que ens quedaran pendents, les ciutats on mai ens llevarem, els carrers farcits d’olors d’espècies o de gent que fa bullici que mai trepitjaré amb tu, els temples on no entraré, les glaceres i les muntanyes i els deserts, les tardes a la vora dels rius i els llacs i els mars i els oceans de tot el món, els sopars que ja no farem, les nits de cine o de teatre o en vetlla que no tindrem.

I les músiques i les veus que no escoltaré

No t’hauré vist mai arreglant bicicletes ni muntant un moble d’ikea ni canviant bolquers

Em sabrà greu no haver tastat prou els teus petons

Em sabrà greu no haver tingut un fill, o una filla, amb els teus mateixos ulls

Però en la imaginació ho sé i ho veig i ho escolto tot

No pujarem a cap altra muntanya ni compartirem més paisatges. Si et dic que estaré al teu costat d’alguna manera, serà perquè estaré en el teu record.

Que no sigui un drama si m’oblides, serà senyal que la vida per tu continua, què hi farem.

No hi haurà més copes de vi ni m’explicaràs altre cop la diferència entre garnatxa i carinyena, ni complicitats entre cerveses ni nits de festa. No m’entrarà més el riure fàcil ni em vindran ganes de ser tots els personatges que veig a l’escenari. No faré un Shakespeare ni un Guimerà ni tan sols un monòleg d’aquells de microteatre (que són digníssims eh i en quinze minuts pots concentrar una vida i sinó digue’m què estic fent ara mateix)

No et proposaré més d’anar a escoltar Marta Argerich fentveure que Mozart és fàcil, com si un geni fos comprensible i aprehensible per una ment mortal, no podré dur-te finalment a escoltar Gardiner i el seu Bachfinalment diví, alfa i omega, arquitecte de la música. No escoltarem més les Kinderszenen de Schumann ni la banda sonora de Gladiator al sofà de casa mentre no fem res més que veure caure la tarda

No tornarem a ballar junts per primer cop, no tornaré a posar la mà sobre el teu clatell per primer cop

No tornaré a somiar que et conec, que saps qui sóc, que hi ets, que m’estimes, que llegiràs aquesta carta

Estem caient

De molt amunt

Estem caient

(Fos a negre. Se sent un impacte molt fort. Veu en off)

Ho sento,

t’estimo,

perdona’m,

gràcies.

 

Martius

Els auguris van dir que tres cops el déu de la guerra s'interposaria en el camí d'Hestia.

Al matí, com un déu fort i bell.

Al migdia, com un déu savi i cruel.

I al capvespre, com un déu fort, bell i savi, però també cruel.

HIGHWAY TO HELL

Vaig arribar a dalt el poble dins d’una funda negra. Pel camí havia anat escoltant els tres com discutien sobre la conveniència d’haver acceptat aquell bolo tan curt i tan lluny de casa. Això sí: estava pagat per endavant, sense exigències de repertori (toqueu el que vulgueu) ni regateig del preu. Per tant, carretera i manta i amunt. Els instruments ben carregats a la furgo, dues hores d’autopista amb una breu parada per fer un entrepà, i cap al casament, que coincidia amb el començament de l’estiu. Després de deixar l’autopista, el navegador va anar indicant la ruta mentre la ciutat desapareixia, el poble s’encongia, i finalment, tot eren camps a banda i banda de la carretera estreta.

Mentre ens descarregaven, comentaven que l’indret era molt bonic: prats verds, una església mig derruïda que encara conservava un campanar punxegut, i tres o quatre cases velles, abans d’enfilar el camí cap a la masia on es feia la festa. Els clients –els nuvis- ja els havien dit per telèfon que l’accés a la casa estava assenyalat amb gira-sols. Gira-sols amb una llaçada de tul. Negra.

Pel camí de pujada va aparèixer un noi alt, prim, amb els cabells esbullats i una cridanera barba pèl-roja. Hola, va dir, sóc el cosí del nuvi, sou els músics que ja heu arribat oi? El bateria, que anava davant, va fer equilibris amb els peus de micro que duia, per tenir una mà lliure per encaixar amb el cosí en qüestió.

Aneu carregats oi? Podeu acostar més la furgoneta per la part de darrera, va afegir el cosí. Tots tres es van mirar. Doncs sí, estaria bé perquè hem de descarregar força cosa, i la bateria pesa, van respondre. Es van tornar a mirar, van desfer el camí, bufant per l’esforç inútil, i van seguir per un tros que ja no era carretera sinó una pista forestal plena de clots i bonys. Malgrat que era el dia més llarg de l’any, ja començava a enfosquir.

El cosí va aparèixer de nou del no-res, va saludar de nou els tres músics i els va assenyalar on muntarien el petit escenari per amenitzar la festa. Al fons, s’intuïen tot de taules parades i anar i venir de gent amb plats. No obstant, no es veia ni un sol cambrer. De fet, el cosí tampoc anava vestit com de casament: amb pantalons una mica estripats als baixos, una camiseta ni massa nova ni massa vella, i un penjoll cridaner al coll. Deu ser un casament hippie, van remugar veient els coixins i catximbes que hi havia preparats en un racó de l’espai on havien de tocar. El cosí en qüestió va tornar a aparèixer quan ja havien descarregat. M’aniria bé que em deixéssiu les claus de la furgo, va dir, per si hem de moure-la aquesta estona. Sempre hi pot haver algú que hagi de marxar, alguna urgència, es va justificar.

Mentre muntaven la sonorització i ens anaven traient de la funda, el meu baixista es va començar a sentir inquiet. Es va treure el mòbil de la butxaca per avisar la dona que ja eren a lloc, com feia sempre. Merda, va dir, no hi ha cobertura. Però gens, eh? Els altres dos ho van comprovar. Doncs sí que estem aquí deixats de la mà de Déu. Van bufar, pensant en la distància fins a casa, i van començar a fer proves de so.

Al cap d’una horeta i mitja el cosí-mestre-de-cerimònies els va fer el senyal per començar el ball. El seu repertori, a mig camí dels grans èxits del rock dels setanta, vuitanta i noranta, va començar amb un tema elegant de George Michael que li agradava molt al cantant guitarrista. Finalment vam veure els nuvis, tots dos amb els cabells llargs, en la mateixa sintonia estètica que els convidats, i fins els nens que corretejaven per allà duien la melena que la seva respectiva edat els permetia. Tothom vestit molt informalment, tothom molt jove, i tothom amb un penjoll llampant al coll. Hi havia qui ballava, hi havia qui estava estès als coixins, estimant-se en parella o en grup, i molta gent fumant, cosa que en ple estiu i amb la sequera dels darrers mesos, feia certa angúnia.

Algun convidat una mica passat de voltes va començar a demanar AC/DC. Sobre aquest grup i en especial el seu conegudíssim Highway to Hell, hi havia hagut les discussions més enceses entre els tres membres del trio BBC. El guitarrista i cantant no els suportava, el bateria n’havia estat molt fan però ara més aviat en renegava, i en canvi el baixista adorava aquesta cançó perquè era el seu moment de glòria, per a mi i per a la seva veu estripada.

Després de fer un passeig pels Beatles, la psicodèlia, i omplir-se l’aire de porros, als tres se’ls notava satisfets d’aquell estrany bolo en un racó de món. Els convidats van tornar a demanar AC/DC. El meu riff  va donar la senyal. Els convidats van embogir.

Literalment.

Prenent les torxes que il·luminaven el lloc i les cordes que aparentment sostenien les carpes, i sense deixar d’entonar l’himne dels germans Young ni de fer el senyal d’en Banyeta amb la mà, van anar-se acostant, fent un cercle, cap al Trio BBC, demanant que no paressin de tocar, fins que van prendre’m de les mans, a mi, a la Fender i als pals de la bateria Paiste. Mentre lligaven els nostres amos, que encara no sabien avenir-se’n i es miraven amb sorpresa, continuaven cantant a grans crits i fent gestos, totalment fora de si. Un d’ells va agafar-me amb cura enmig de tota aquella bogeria i em va deixar curosament contra un arbre. Des d’allà vaig veure el ritual de solstici d’estiu d’aquella tropa de satanistes, que pel que sembla, consistia a oferir un sacrifici musical enviant de retorn a l’autopista de l’infern a tres escollits.