Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...
tot això és meu
però ho volia deixar aquí, per favor, estimat, amor, recull els meus records,
que algú recordi que vaig viure.
I per tu, només dir-te que em sap greu que això acabi aquí,
quan tot just començava la nostra història, si és que em permets que en parli
com una cosa “nostra”. No m’he impregnat prou de la teva olor, no sé encara quin
és el teu somni recurrent, si tens el mateix calfred que jo quan escoltes Nessun Dorma, què et passa pel cap quan
no penses en res... sabies que jo hi tinc música, al cap, quan no penso en res?
Penso en els viatges que ens quedaran pendents, les ciutats
on mai ens llevarem, els carrers farcits d’olors d’espècies o de gent que fa
bullici que mai trepitjaré amb tu, els temples on no entraré, les glaceres i
les muntanyes i els deserts, les tardes a la vora dels rius i els llacs i els
mars i els oceans de tot el món, els sopars que ja no farem, les nits de cine o
de teatre o en vetlla que no tindrem.
I les músiques i les veus que no escoltaré
No t’hauré vist mai arreglant bicicletes ni muntant un moble
d’ikea ni canviant bolquers
Em sabrà greu no haver tastat prou els teus petons
Em sabrà greu no haver tingut un fill, o una filla, amb els
teus mateixos ulls
Però en la imaginació ho sé i ho veig i ho escolto tot
No pujarem a cap altra muntanya ni compartirem més paisatges.
Si et dic que estaré al teu costat d’alguna manera, serà perquè estaré en el
teu record.
Que no sigui un drama si m’oblides, serà senyal que la vida
per tu continua, què hi farem.
No hi haurà més copes de vi ni m’explicaràs altre cop la
diferència entre garnatxa i carinyena, ni complicitats entre cerveses ni nits
de festa. No m’entrarà més el riure fàcil ni em vindran ganes de ser tots els
personatges que veig a l’escenari. No faré un Shakespeare ni un Guimerà ni tan
sols un monòleg d’aquells de microteatre (que són digníssims eh i en quinze
minuts pots concentrar una vida i sinó digue’m què estic fent ara mateix)
No et proposaré més d’anar a escoltar Marta Argerich fentveure que Mozart és fàcil, com si un geni fos comprensible i aprehensible per
una ment mortal, no podré dur-te finalment a escoltar Gardiner i el seu Bachfinalment diví, alfa i omega, arquitecte de la música. No escoltarem més les Kinderszenen de Schumann ni la banda sonora de Gladiator al sofà de casa mentre no fem res més que veure caure la tarda
No tornarem a ballar junts per primer cop, no tornaré a
posar la mà sobre el teu clatell per primer cop
No tornaré a somiar que et conec, que saps qui sóc, que hi
ets, que m’estimes, que llegiràs aquesta carta
Estem caient
De molt amunt
Estem caient
(Fos a negre. Se sent un impacte molt fort. Veu en off)
Ho sento,
t’estimo,
perdona’m,
gràcies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Digui, digui.