Crim i càstig

DENÚNCIA

Aquest text va sorgir del curs Aprendre dels millors impartit a l'Obrador de la Sala Beckett per l'Esteve Soler el curs 2015-2016 i  representat com a lectura dramatitzada a la Sala Beckett el gener de 2017

(Escena. Un home, sol, amb una motxilla a l’esquena. Va vestit pobrament, mal afaitat, roba vella i desgastada, però amb el posat digne d’algú que camina arran del precipici però no hi cau. Es dirigeix a una agent policial, que hauria d’estar situada on hi ha el públic)

Escolti, faci el favor, que vull posar una denúncia. (pausa) Sí, em roben. Em roben cada dia. Els del pis. Em roben el menjar i la llogatera no els carda fora. N’estic fins els collons, òstia puta, perdoni senyoreta, però és que em fan enfadar aquests fills de la gran puta que em roben el menjar. (pausa) Que on? Miri senyoreta jo visc... jo he viscut a molts de puestos, sóc un cony d’home de món... jo vaig néixer a cal Ganxo de Vilomat, ja ho pot buscar al mapa, un cony de poble que no se’ns hi havia perdut res... no tinc pare, i la mare que en pau descansi (se senya) va marxar a fer de minyona a la capital. Quan jo era petit vivíem a la Barceloneta, lloc de mala gent, que no té res a veure amb el que és ara que no la coneix ni la mare que la va parir... doncs miri jo vaig viure fins als disset anys al carrer del Almirante Churruca, que es deia llavors... vaig anar a la mili, la mili de debò i no el que van fer fins que la van treure i ara pugen tots mig maricons. D’allà a la marina mercante, a voltar món, i roda el món i torna al puto Born, que al 1980, fixi-s’hi bé, al 1980 no era el que és ara, era un cau de rates i de putes, diuen molt del Xino i del Distrito Quinto però al carrer Vermell i al Pou de la Figuera la droga també se les campava. Sí, allò sempre ha estat un forat de merda. Ho era llavors i ho és ara, perquè per molt que diguin els carcamals de l’ajuntament, que si hort dels veïns que si hort de les veïnes, és un puto forat de vergonya de merda. I ho és i ho serà, però escolti, un té la pobra pensió que té i no pot llogar-se el palau de l’Urdangarin. 

 
Miri, que amb el que cobro em dóna per una habitació, amb dret a cuina, sí, amb dret a cuina, a casa de la Paquita Ribas. Que qui és la Paquita Ribas? La meva dispesera. Ella no vol que se sàpiga, però era puta. Una puta que volia anar de fina i no arribava a mitja fulana. Sort en va tenir d’un que li va posar un pis al carrer Sepúlveda. Un pis lleig de collons, amb més pretensions que una majaraní (pausa)... Lleig de collons i amb una pudor... no sé què en fot de tants de calers que ha de tenir. Però ja es veia, que era un pis de fulana. I que encara deu fer senyors si l’apreta la gana, perquè ja en treu de pasta rellogant habitacions, però la Paquita sempre en vol més. Deu tenir algun fulano jove per mantenir. La Paquita sempre en vol més, per molt que els calés no li compren la classe ni li netegen l’aire de fulana. I es creu que no... Ara porto quatre anys al forat aquest que ens relloga al Pou de la Figuera, no pensi eh, que sóc honrat encara que pugui semblar un pelacanyes. Pago puntualment quan puc. Cent quaranta leuros que em costa i la molt putarrassa que em vol pujar el lloguer. Que quan m’ho torni a dir... amb el que passa ara ja en tinc els collons plens. 

Això abans no passava. Soms sempre tres. Tres inquilinos. Els altres dos han anat variant sempre. Però ara els altres dos són fixes. I collons no marxen ni amb aigua calenta. No són moros ni rumanus ni negres ni res d’això eh. Que no sóc racista, que no cal que ho sigui si amb la merda que tenim aquí ja n’hi ha prou. Són d’aquí, diu la Paquita, però no sé d’on collons han sortit. De quina puta claveguera de merda de Barcelona, s’han escapat. Són uns putes i uns fures, que sempre dormen quan jo estic al pis, que mira, millor per mi i que els hi besin el cul que no els vull ni veure. Però quan no hi sóc els fures es deuen despertar amb gana, qui els va parir. Que no els van parir, que els van cagar. (pausa) Bé, torno als fets denunciables, senyoreta. Resulta que tenim una nevera. Dic tenim però és de la Paquita, ja sap, la dispesera que és puta. Cada inquilí hi pot posar el menjar, no es pensi que sóc en Ferran Adrià o aquell que cuina que surt a la tele i es fot tanta droga, però a mi m’agrada fer-me uns ous ferrats, una sopa, unes sardines quan és el temps... un iogurt de fer cagar... ja m’entén... i tenir-hi les meves cerveses en condicions.

 Sóc un senyor, de gustos senzills, però cony, de menjar no me n’estic. Doncs ja no puc posar res a la nevera, que se m'ho foten. Se m’ho foten tot. Van començar amb els ous, en comprava mitja dotzena, i pam, cada dia quan tornava de fer la volta, un ou menys. Que no em dedico a contar els putos ous, eh, però que els meus quartos em costen, i em carda ràbia que algú se’ls foti. Que si és per gana, que m’ho demanin, però així pel morro, no hi passo, que no sóc la Tresa de Calcuta. Vaig pensar que potser es pensaven que eren seus. 
Són gent molt estranya, ja li dic que no sé d’on cony els ha tret la Paquita. I vaig posar-hi el nom. Millor dit la inicial. Cony, així es veia que eren meus. I a sobre se’n cardaven de mi. Que què feia posant el nom als ous. I vaig dir que no me’ls toquessin, que eren meus, i que si en volien se’ls compressin, i vinga a riure els carcamals. Els ous. Les cerveses. Els iogurts.

Un dia els fills de puta, que els hagués matat, em van deixar tots els iogurts buits però amb la tapa posada, i quan en vaig voler agafar un, pam, buit, que si hi arriben a ser els foto escales avall que es trenquen l’espinada i s’acaba el cuentu. És que... els molt fills de puta cada dia em fotien una cosa o altra. Al final vaig pensar a guardar-m’ho tot dins l’habitació, que hi tinc candau. Però va passar que em va atropellar una moto dels collons i vaig haver de passar quinze dies a l’Hospital del Mar i quan vaig tornar, tot el menjar s’havia fet malbé: tenia pernil dolç, però que fotia una pudor que semblava que tingués un porc mort a dins el quarto. I vinga a riure. Els hagués xafat el cap, els hi hagués tallat  els collons. No tinc altre remei que posar les coses a la nevera i vigilar-les bé. Però ja els hi he dit que s’ha acabat el bròquil, càsum coi, que entre el menjar que llenço i el que em foten, els calés se me’n van a la merda. I els hi he dit, me’n vaig als mossos, la mare que us va parir, i us foto una denúncia que la Paquita us fotarà al carrer. Què diu, que no hi poden fer res? (pausa) Que no és assumpte seu? (pausa)

Què cardeu la policia doncs? (pausa) Us dic que em roben, que fa temps que em roben, que es un delito continuado de robo i em veniu que no hi podeu fer res? Doncs potser si agafo els desgraciats aquests i els tallo a trossos i els congelo en tàpers, potser sí que fareu alguna cosa, no? Càsum tot!

(Fa un gest d’indignació i se’n va pel fons de l’escena)

Ho'oponopono (i III)

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies... 

tot això és meu però ho volia deixar aquí, per favor, estimat, amor, recull els meus records, que algú recordi que vaig viure.

I per tu, només dir-te que em sap greu que això acabi aquí, quan tot just començava la nostra història, si és que em permets que en parli com una cosa “nostra”. No m’he impregnat prou de la teva olor, no sé encara quin és el teu somni recurrent, si tens el mateix calfred que jo quan escoltes Nessun Dorma, què et passa pel cap quan no penses en res... sabies que jo hi tinc música, al cap, quan no penso en res?

Penso en els viatges que ens quedaran pendents, les ciutats on mai ens llevarem, els carrers farcits d’olors d’espècies o de gent que fa bullici que mai trepitjaré amb tu, els temples on no entraré, les glaceres i les muntanyes i els deserts, les tardes a la vora dels rius i els llacs i els mars i els oceans de tot el món, els sopars que ja no farem, les nits de cine o de teatre o en vetlla que no tindrem.

I les músiques i les veus que no escoltaré

No t’hauré vist mai arreglant bicicletes ni muntant un moble d’ikea ni canviant bolquers

Em sabrà greu no haver tastat prou els teus petons

Em sabrà greu no haver tingut un fill, o una filla, amb els teus mateixos ulls

Però en la imaginació ho sé i ho veig i ho escolto tot

No pujarem a cap altra muntanya ni compartirem més paisatges. Si et dic que estaré al teu costat d’alguna manera, serà perquè estaré en el teu record.

Que no sigui un drama si m’oblides, serà senyal que la vida per tu continua, què hi farem.

No hi haurà més copes de vi ni m’explicaràs altre cop la diferència entre garnatxa i carinyena, ni complicitats entre cerveses ni nits de festa. No m’entrarà més el riure fàcil ni em vindran ganes de ser tots els personatges que veig a l’escenari. No faré un Shakespeare ni un Guimerà ni tan sols un monòleg d’aquells de microteatre (que són digníssims eh i en quinze minuts pots concentrar una vida i sinó digue’m què estic fent ara mateix)

No et proposaré més d’anar a escoltar Marta Argerich fentveure que Mozart és fàcil, com si un geni fos comprensible i aprehensible per una ment mortal, no podré dur-te finalment a escoltar Gardiner i el seu Bachfinalment diví, alfa i omega, arquitecte de la música. No escoltarem més les Kinderszenen de Schumann ni la banda sonora de Gladiator al sofà de casa mentre no fem res més que veure caure la tarda

No tornarem a ballar junts per primer cop, no tornaré a posar la mà sobre el teu clatell per primer cop

No tornaré a somiar que et conec, que saps qui sóc, que hi ets, que m’estimes, que llegiràs aquesta carta

Estem caient

De molt amunt

Estem caient

(Fos a negre. Se sent un impacte molt fort. Veu en off)

Ho sento,

t’estimo,

perdona’m,

gràcies.

ho'oponopono (II)

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

I tanmateix, mai he estimat tant la vida, mai ho amato tanto la vita, Cavaradossi, Acte Tercer, Tosca, Puccini, m’envaeixen músiques quan el que voldria és silenci per trobar paraules. Silenci, escolta amor, silenci... però no, aquest soroll no cessa, i a través d’ell intento fer-te arribar els meus pensaments, perquè de mi no en quedarà altra cosa.

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

Bé, compto que si volem pels aires, de mi no en quedarà res, o ben res, i si en queda alguna cosa, jo què sé, espero que sigui aquesta dentadura estranya modificada per anys d’ortodòncia salvatge, doncs potser la posaran en una bossa de plàstic amb un identificatiu, que potser comprovaran amb l’adn dels meus familiars més propers, és a dir, dels que em queden, i ho escriuran, i quan estigui la investigació del sinistre acabada, ho entregaran als meus familiars, tot i que voldria que t’ho donessin a tu, (pausa)

però en tot cas, apunta: com que ja no podré donar òrgans ni res perquè no en quedarà res de mi, segurament, vaja, segons em sembla quedaré feta sèmola, doncs si en queda alguna cosa de mi, ho incinereu, ja sé que val pasta, ei, però que tinc una assegurança d’enterro,  que és el primer que us demanarà la funerària, i ho escampeu dalt d’una barqueta a la platja de Calella de Palafrugell. Ha de ser Calella de Palafrugell perquè allà la meva infantesa encara està jugant, entre les barques del Port Bo, i la meva infantesa pren un gelat o una orxata quan arriba la tarda, i sospito que no em podré quedar enlloc que m’hi trobi millor. I si pot ser que vingui la Sílvia Pérez Cruz i em canti Alfonsina y el mar per acomiadar-me, doncs us abraçaré amb les onades. (en veu més baixa i escrivint frenèticament) Si no pot venir ella, poseu un cd, o busqueu-la a youtube que segur que la trobeu. 

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

Em vénen tants, tants moments que voldria emmarcar i jo què sé, fer-ne una exposició, un vídeo,... els meus éssers estimats... deu ser la pel·lícula de la vida que diu que se t’apareix al final. Ja toca?

Estic veient l’hora del pati a l’escola quan ens amagàvem de les monges, i un passeig pel bosc descobrint l’amagatall dels Reis Mags, i el guix de la cama trencada ple de dibuixos, i el primer cop que ens van deixar sortir amb les amigues, i el meu primer piano, i les cireres del mes de juny, i el primer cigarro, i les colònies de l’any 91, i la guitarra, i la primera nit d’empalmada, i la primera nit d’altres coses, i la gresca de després dels assajos i les funcions del grup de teatre, i els jocs florals, i la matrícula que vaig tenir a COU, i les campanes al bar a la universitat, i el primer viatge a Roma i el síndrome d’Stendhal, i aquell carnestoltes, i quan es va morir en ***, i quan va néixer la *** i en *** i els bessons, i la festa de casament on em van regalar el ram de núvia, i el que em van regalar la lligacama, i la nit de campanes al barri vell, i totes les ciutats medievals d’Itàlia, i tots els formatges de França, i el concert del Leonard Cohen, i l’homenatge al Pepe Rubianes, i el viatge al Perú, i el terratrèmol i el còndor volant, i Lalibella a Etiòpia i la nit de les piràmides a Egipte. I com em vaig trencar i com em vaig recompondre. I els dies com un túnel a l’hospital i aprendre a respirar més fort perquè la vida passava mentre respirava fluix i trepitjava poc.

ho'oponopono (I)

(*)Hoʻoponopono (ho-o-pono-pono) és un art hawaià molt antic de resolució de problemes basat en la reconciliació i en el perdó (font: Wikipèdia)

(Interior d'un avió. Una dona, sola, asseguda entre dues butaques de classe turista, amb un bolígraf a la mà i diversos papers sobre la safata de la butaca de davant, oberta. No es mou de la cadira, només diu en veu alta el que està escrivint)

ELLA:     Em diuen que puc enviar una sola carta abans això no voli pels aires, i em donen un full en blanc, i en demano més, dos, tres més, per si de cas m’agafen ganes compulsives i imparables de dir-te totes les coses que no t’havia dit fins ara.

Voldria que fos la teva cara qui reaccionés a les meves paraules i no el paper, però no puc fer altra cosa que deixar-ho aquí i imaginar-te com llegeixes, com intentes llegir les meves paraules, perquè ara mateix m’esforço a fer bona lletra però no et puc assegurar que d’aquí un parell de ratlles continuaré així i no m’haurà sortit la lletra de metge psicòtic que ni jo entenc. 

Perdona... ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies... és un Ho'oponopono, resolució de conflictes, Hawai, podria endur-me per aquí el que queda de temps, pensar en el dia que ho vam descobrir, però encara tinc coses per dir... escolta’m, llegeix, estigues amb mi fins que marxi.

Digues a la meva família, o el que en queda, que els estimo molt a tots. Sí, digue’ls-ho, per favor, ja sé que no et coneixen i que entrar en contacte amb ells en aquestes circumstàncies serà estrany, però per favor, estigues al seu costat i digue’ls que els estimo molt per tot el que han fet per mi, com m’han permès créixer i arribar a ser el que sóc fins ara mateix. 

Els que ja no hi són, els tinc amb mi cada dia del món, i no sé si després ens trobarem o això de la vida eterna i tot plegat era un conte a la vora del foc, ja t’ho diré quan m’hi trobi, però de totes maneres encara que no hi siguin els recordo i els estimo i no vegis ara mateix com els tinc presents per com se devien sentir si mai van arribar a sentir que això s’acabava d’aquesta manera, i m’hi encomano, que m’ajudin quan això voli pels aires, a trobar la llum al final del túnel...

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

I tanmateix, mai he estimat tant la vida, mai ho amato tanto la vita, Cavaradossi, Acte Tercer, Tosca, Puccini, m’envaeixen músiques quan el que voldria és silenci per trobar paraules. Silenci, escolta amor, silenci... però no, aquest soroll no cessa, i a través d’ell intento fer-te arribar els meus pensaments, perquè de mi no en quedarà altra cosa.

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

Bé, compto que si volem pels aires, de mi no en quedarà res, o ben res, i si en queda alguna cosa, jo què sé, espero que sigui aquesta dentadura estranya modificada per anys d’ortodòncia salvatge, doncs potser la posaran en una bossa de plàstic amb un identificatiu, que potser comprovaran amb l’adn dels meus familiars més propers, és a dir, dels que em queden, i ho escriuran, i quan estigui la investigació del sinistre acabada, ho entregaran als meus familiars, tot i que voldria que t’ho donessin a tu, (pausa)

però en tot cas, apunta: com que ja no podré donar òrgans ni res perquè no en quedarà res de mi, segurament, vaja, segons em sembla quedaré feta sèmola, doncs si en queda alguna cosa de mi, ho incinereu, ja sé que val pasta, ei, però que tinc una assegurança d’enterro,  que és el primer que us demanarà la funerària, i ho escampeu dalt d’una barqueta a la platja de Calella de Palafrugell. Ha de ser Calella de Palafrugell perquè allà la meva infantesa encara està jugant, entre les barques del Port Bo, i la meva infantesa pren un gelat o una orxata quan arriba la tarda, i sospito que no em podré quedar enlloc que m’hi trobi millor. I si pot ser que vingui la Sílvia Pérez Cruz i em canti Alfonsina y el mar per acomiadar-me, doncs us abraçaré amb les onades. (en veu més baixa i escrivint frenèticament) Si no pot venir ella, poseu un cd, o busqueu-la a youtube que segur que la trobeu. 

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

Em vénen tants, tants moments que voldria emmarcar i jo què sé, fer-ne una exposició, un vídeo,... els meus éssers estimats... deu ser la pel·lícula de la vida que diu que se t’apareix al final. Ja toca?

Estic veient l’hora del pati a l’escola quan ens amagàvem de les monges, i un passeig pel bosc descobrint l’amagatall dels Reis Mags, i el guix de la cama trencada ple de dibuixos, i el primer cop que ens van deixar sortir amb les amigues, i el meu primer piano, i les cireres del mes de juny, i el primer cigarro, i les colònies de l’any 91, i la guitarra, i la primera nit d’empalmada, i la primera nit d’altres coses, i la gresca de després dels assajos i les funcions del grup de teatre, i els jocs florals, i la matrícula que vaig tenir a COU, i les campanes al bar a la universitat, i el primer viatge a Roma i el síndrome d’Stendhal, i aquell carnestoltes, i quan es va morir en ***, i quan va néixer la *** i en *** i els bessons, i la festa de casament on em van regalar el ram de núvia, i el que em van regalar la lligacama, i la nit de campanes al barri vell, i totes les ciutats medievals d’Itàlia, i tots els formatges de França, i el concert del Leonard Cohen, i l’homenatge al Pepe Rubianes, i el viatge al Perú, i el terratrèmol i el còndor volant, i Lalibella a Etiòpia i la nit de les piràmides a Egipte. I com em vaig trencar i com em vaig recompondre. I els dies com un túnel a l’hospital i aprendre a respirar més fort perquè la vida passava mentre respirava fluix i trepitjava poc.

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies... 

tot això és meu però ho volia deixar aquí, per favor, estimat, amor, recull els meus records, que algú recordi que vaig viure.

I per tu, només dir-te que em sap greu que això acabi aquí, quan tot just començava la nostra història, si és que em permets que en parli com una cosa “nostra”. No m’he impregnat prou de la teva olor, no sé encara quin és el teu somni recurrent, si tens el mateix calfred que jo quan escoltes Nessun Dorma, què et passa pel cap quan no penses en res... sabies que jo hi tinc música, al cap, quan no penso en res?

Penso en els viatges que ens quedaran pendents, les ciutats on mai ens llevarem, els carrers farcits d’olors d’espècies o de gent que fa bullici que mai trepitjaré amb tu, els temples on no entraré, les glaceres i les muntanyes i els deserts, les tardes a la vora dels rius i els llacs i els mars i els oceans de tot el món, els sopars que ja no farem, les nits de cine o de teatre o en vetlla que no tindrem.

I les músiques i les veus que no escoltaré

No t’hauré vist mai arreglant bicicletes ni muntant un moble d’ikea ni canviant bolquers

Em sabrà greu no haver tastat prou els teus petons

Em sabrà greu no haver tingut un fill, o una filla, amb els teus mateixos ulls

Però en la imaginació ho sé i ho veig i ho escolto tot

No pujarem a cap altra muntanya ni compartirem més paisatges. Si et dic que estaré al teu costat d’alguna manera, serà perquè estaré en el teu record.

Que no sigui un drama si m’oblides, serà senyal que la vida per tu continua, què hi farem.

No hi haurà més copes de vi ni m’explicaràs altre cop la diferència entre garnatxa i carinyena, ni complicitats entre cerveses ni nits de festa. No m’entrarà més el riure fàcil ni em vindran ganes de ser tots els personatges que veig a l’escenari. No faré un Shakespeare ni un Guimerà ni tan sols un monòleg d’aquells de microteatre (que són digníssims eh i en quinze minuts pots concentrar una vida i sinó digue’m què estic fent ara mateix)

No et proposaré més d’anar a escoltar Marta Argerich fentveure que Mozart és fàcil, com si un geni fos comprensible i aprehensible per una ment mortal, no podré dur-te finalment a escoltar Gardiner i el seu Bachfinalment diví, alfa i omega, arquitecte de la música. No escoltarem més les Kinderszenen de Schumann ni la banda sonora de Gladiator al sofà de casa mentre no fem res més que veure caure la tarda

No tornarem a ballar junts per primer cop, no tornaré a posar la mà sobre el teu clatell per primer cop

No tornaré a somiar que et conec, que saps qui sóc, que hi ets, que m’estimes, que llegiràs aquesta carta

Estem caient

De molt amunt

Estem caient

(Fos a negre. Se sent un impacte molt fort. Veu en off)

Ho sento,

t’estimo,

perdona’m,

gràcies.

 

A propòsit de Shakespeare

Nadie hubo en él; detrás de su rostro (que aun a través de las malas pinturas de la época no se parece a ningún otro) y de sus palabras, que eran copiosas, fantás­ticas y agitadas, no había más que un poco de frío, un sueño no soñado por alguien. 

Al principio creyó que todas las personas eran como él, pero la extrañeza de un compañero, con el que había empezado a comentar esa vacuidad, le reveló su error y le dejó sentir para siempre, que un individuo no debe diferir de su especie. Alguna vez pensó que en los libros hallaría remedio para su mal y así aprendió el poco latín y menos griego de que habla­ría un contemporáneo; después consideró que en el ejer­cicio de un rito elemental de la humanidad, bien podía estar lo que buscaba y se dejó iniciar por Anne Hathaway, durante una larga siesta de junio. A los veintitantos años fue a Londres. Instintivamente, ya se había adiestrado en el hábito de simular que era alguien, para que no se descubriera su condición de nadie; en Londres encontró la profesión a la que estaba predestinado, la del actor, que en un escenario juega a ser otro, ante un concurso de personas que juegan a tomarlo por aquel otro. Las tareas histriónicas le enseñaron una felicidad singular, acaso la primera que conoció; pero aclamado el último verso y retirado de la escena el último muerto, el odiado sabor de la irrealidad recaía sobre él. Dejaba de ser Ferrex o Tamerlán y volvía a ser nadie. Acosado, dio en imaginar otros héroes y otras fábulas trágicas. Así, mientras el cuerpo cumplía su destino de cuerpo, en lupanares y tabernas de Londres, el alma que lo habitaba era César, que desoye la admonición del augur, y Julieta, que aborrece a la alondra, y Macbeth, que conversa en el páramo con las brujas que también son las parcas. Nadie fue tantos hombres como aquel hombre, que a semejan­za del egipcio Proteo pudo agotar todas las apariencias del ser. A veces, dejó en algún recodo de la obra una confesión, seguro de que no la descifrarían; Ricardo a­firma que en su sola persona, hace el papel de muchos, y Yago dice con curiosas palabras "no soy lo que soy". La identidad fundamental del existir, soñar y representar le inspiró pasajes famosos.
 
Veinte años persistió en esa alucinación dirigida, pero una mañana le sobrecogieron el hastío y el horror de ser tantos reyes que mueren por la espada y tantos desdicha­dos amantes que convergen, divergen y melodiosamente agonizan. Aquel mismo día resolvió la venta de su teatro. Antes de una semana había regresado al pueblo natal, donde recuperó los árboles y el río de la niñez y no los vinculó a aquellos otros que había celebrado su musa, ilustres de alusión mitológica y de voces latinas. Tenía que ser alguien; fue un empresario retirado que ha hecho fortuna y a quien le interesan los préstamos, los litigios y la pequeña usura. En ese carácter dictó el árido testa­mento que conocemos, del que deliberadamente excluyó todo rasgo patético o literario. Solían visitar su retiro amigos de Londres, y él retomaba para ellos el papel de poeta.
 
La historia agrega que, antes o después de morir, se supo frente a Dios y le dijo: Yo, que tantos hombres he sido en vano, quiero ser uno y yo. La voz de Dios le contestó desde un torbellino: Yo tampoco soy; yo soñé el mundo como tú soñaste tu obra, mi Shakespeare, y entre las formas de mi sueño estabas tú, que como yo eres muchos y nadie.

Jorge Luis Borges (El hacedor, 1960)

Sei personaggi in cerca d'autore

A escena compareixen, fruit de la imaginació de l'autor que no ha estat traspassada al paper, sis personatges. El pare que passa la cinquantena, la mare sotmesa, la fillastra dèspota del primer matrimoni, el fill mimat del segon matrimoni, i els bessons adolescents. 

Altre cop li demanen que els doni vida. L'autor, dins el seu núvol de substàncies barrejades amb ego i manca d'inspiració, els diu que no, que no tornaran a l'escenari ara per ara. Que no hi ha diners per al teatre, que la producció se n'ha anat en orris (en realitat utilitza una expressió més ruda però de significat equivalent), que la sala on havien d'anar ha de tancar, que el director d'escena és un malparit, que el que ha fet el càsting s'hi ha lluït i els actors, de tan dolents, haurien de posar-hi diners per al logopeda enlloc d'esperar que el públic els entengui sense vocalitzar i a sobre els remuneri la funció.

El pare diu: "No ens hem explicat o no ens ha entès". "No demanem pujar a l'escenari", diu la mare. "Ja ho hem fet altres cops i, el primer cop mola molt, el segon ja no tant", diu la fillastra, amb suficiència. "El que volem, el que ens agradaria", diu el fill amb cara de no haver trencat un plat, "és vidilla". "No vida, sinó vidilla. Ens hi conformem. Ja sabem... són mals temps". "Però nosaltres ens hem d'estrenar!" clamen els bessons a l'unissó, amb el bigotet naixent.

L'autor aixeca el cap. "Què voleu dir amb això de vidilla? De quin cony de cap d'autor modernillo de sala alternativa sense llums d'emergència heu sortit, que demaneu vidilla?" I els mira amb el mateix odi que habitualment contempla la gent que sembla ser feliç o els espectadors quan surten d'uns coneguts cinemes en versió original que hi ha al barri de Gràcia.

El fill s'adelanta de nou. "Vidilla, coi, sortir, fer vida social, alguna cosa més que aquesta família". "Que aquesta disfuncionalitat de família", subratlla la fillastra. El pare i la mare s'encongeixen d'espatlles, assentint. Els bessons, amb l'ardidesa que dóna la joventut i haver acabat de sortir de l'Institut del Teatre, criden amb contundència. "Vidilla vol dir follar! Volem follar! Tots els artistes follen, els personatges follen, al cinema espanyol tots follen, al cinema català a vegades també, i follar va molt bé!!!" Un dels bessons treu un retall de revista de vida sana on s'enumeren els beneficis del sexe (per a l'estat d'ànim, per a la relació de parella, per a la pell, per a cremar calories), i se'l passen entre tots. La mare, que no ha obert boca en molta estona, llegeix amb atenció el retall, com si l'hagués de memoritzar. Finalment arriba a mans de l'autor, que el rebrega amb una mà i  en fa una pilota que llença amb ràbia al fons de l'escenari.

"Què us heu pensat? Aquí es folla quan l'autor ho diu. I si l'autor no folla, aquí no folla ningú!"

El amor y la furia

És tornar a llegir aquest fragment i tornar a tenir ganes d'estar dalt un escenari, sentir el vertigen al cap i la fúria al cor i el foc a sota el ventre.

Uau, que diria Anastasia Steele. Acabo de parlar subtilment de sexe.

Va ser una bona època. Vam començar a fer classes en un centre cívic amb un professor argentí que bàsicament pretenia oferir un paper que s'hagués d'interpretar en pilota picada a les noies del grup que estiguessin de bon veure. Vaig aprendre molt, tant dins les classes com un cop s'acabaven i sortíem. Aquelles nits d'estiu no s'acabaven: les exprimíem, les esgotàvem, les passejàvem. Arribava rebentada a l'habitació del Poblenou, les sabates a la mà, i algun cop em despertava encara mig vestida, sobre el llit, i m'havia d'afanyar a presentar-me a la feina d'aleshores sobria y bien peinada. Encara vam estar junts una temporada més, en un local molt polivalent i amb un actor honestament reconvertit a professor que semblava escapat de les làmines de dibuix d'Egon Schiele. (S'ho va currar molt, i si no t'ho havia dit, moltes gràcies, Fran). Aquest text de Maggie, la gata calenta sobre el teulat, va ser un regal enverinat i una píndola daurada per despertar la fera dormida, inhibida, esterilitzada químicament que a vegades dorm aquí dins la biblioteca.

Margaret.- Siempre creí que los hombres que bebían se estropeaban, pero es evidente que me equivocaba. Tú eres el único bebedor que conozco a quien la bebida no ha llenado de grasa. Aunque eso le pasa a todo el mundo tarde o temprano. El mismo Skipper empezaba ya a... (Se interrumpe.) Perdona. Siempre acabo poniendo el dedo en la llaga... Ojalá dejaras de ser atractivo. El martirio de Santa Maggie sería mucho más soportable. Pero no tendré esa suerte. Hasta me parece que estás más guapo desde que empezaste a beber.

Lo que sí has tenido siempre es ese aire de indiferencia, como si jugaras sin que te importase ganar o perder. Y ahora que has perdido... Bueno, no. No has perdido. Ahora que has dejado de jugar, tienes ese extraño encanto que sólo se da en algunos ancianos o en algunos enfermos incurables: el encanto de los derrotados... Una actitud tan fría, tan fría, tan envidiablemente fría...  Eras un amante maravilloso... ¡Era tan hermoso acostarse contigo! Más que nada, porque parecía darte lo mismo. ¿Me equivoco? Jamás el menor asomo de ansiedad. Lo hacías siempre con facilidad, lentamente, con una confianza absoluta y una calma perfecta. Parecía más bien como si abrieses la puerta para dejar pasar a una señora o la ayudaras a sentarse a la mesa; nada que ver con el deseo. Tu indiferencia te volvía maravilloso para el amor... ¿Extraño? Pero cierto... ¿Sabes? Si creyera que nunca, nunca, nunca volveríamos a hacer el amor... bajaría a la cocina, buscaría el cuchillo más largo y más afilado y me lo clavaría directamente en el corazón. ¡Te lo juro que lo haría! Pero yo no tengo el encanto de los derrotados, yo no he tirado la toalla, yo sigo jugando y quiero ganar.

Tennesse Williams, La gata sobre el tejado de zinc caliente