Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre.
"Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)



Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris se m'enamora l'alma. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris se m'enamora l'alma. Mostrar tots els missatges

21 de nov. 2014

A propòsit de Shakespeare


Nadie hubo en él; detrás de su rostro (que aun a través de las malas pinturas de la época no se parece a ningún otro) y de sus palabras, que eran copiosas, fantás­ticas y agitadas, no había más que un poco de frío, un sueño no soñado por alguien. 


Al principio creyó que todas las personas eran como él, pero la extrañeza de un compañero, con el que había empezado a comentar esa vacuidad, le reveló su error y le dejó sentir para siempre, que un individuo no debe diferir de su especie. Alguna vez pensó que en los libros hallaría remedio para su mal y así aprendió el poco latín y menos griego de que habla­ría un contemporáneo; después consideró que en el ejer­cicio de un rito elemental de la humanidad, bien podía estar lo que buscaba y se dejó iniciar por Anne Hathaway, durante una larga siesta de junio. A los veintitantos años fue a Londres. Instintivamente, ya se había adiestrado en el hábito de simular que era alguien, para que no se descubriera su condición de nadie; en Londres encontró la profesión a la que estaba predestinado, la del actor, que en un escenario juega a ser otro, ante un concurso de personas que juegan a tomarlo por aquel otro. Las tareas histriónicas le enseñaron una felicidad singular, acaso la primera que conoció; pero aclamado el último verso y retirado de la escena el último muerto, el odiado sabor de la irrealidad recaía sobre él. Dejaba de ser Ferrex o Tamerlán y volvía a ser nadie. Acosado, dio en imaginar otros héroes y otras fábulas trágicas. Así, mientras el cuerpo cumplía su destino de cuerpo, en lupanares y tabernas de Londres, el alma que lo habitaba era César, que desoye la admonición del augur, y Julieta, que aborrece a la alondra, y Macbeth, que conversa en el páramo con las brujas que también son las parcas. Nadie fue tantos hombres como aquel hombre, que a semejan­za del egipcio Proteo pudo agotar todas las apariencias del ser. A veces, dejó en algún recodo de la obra una confesión, seguro de que no la descifrarían; Ricardo a­firma que en su sola persona, hace el papel de muchos, y Yago dice con curiosas palabras "no soy lo que soy". La identidad fundamental del existir, soñar y representar le inspiró pasajes famosos.
 

Veinte años persistió en esa alucinación dirigida, pero una mañana le sobrecogieron el hastío y el horror de ser tantos reyes que mueren por la espada y tantos desdicha­dos amantes que convergen, divergen y melodiosamente agonizan. Aquel mismo día resolvió la venta de su teatro. Antes de una semana había regresado al pueblo natal, donde recuperó los árboles y el río de la niñez y no los vinculó a aquellos otros que había celebrado su musa, ilustres de alusión mitológica y de voces latinas. Tenía que ser alguien; fue un empresario retirado que ha hecho fortuna y a quien le interesan los préstamos, los litigios y la pequeña usura. En ese carácter dictó el árido testa­mento que conocemos, del que deliberadamente excluyó todo rasgo patético o literario. Solían visitar su retiro amigos de Londres, y él retomaba para ellos el papel de poeta.
 

La historia agrega que, antes o después de morir, se supo frente a Dios y le dijo: Yo, que tantos hombres he sido en vano, quiero ser uno y yo. La voz de Dios le contestó desde un torbellino: Yo tampoco soy; yo soñé el mundo como tú soñaste tu obra, mi Shakespeare, y entre las formas de mi sueño estabas tú, que como yo eres muchos y nadie.


Jorge Luis Borges (El hacedor, 1960)

27 de juny 2014

my best friend's wedding





Cuando el amor os llame, seguidlo.

Y cuando su camino sea duro y difícil,

y cuando sus alas os envuelvan, entregaos.

Aunque la espada entre ellas escondida os hiera.

Y cuando os hable, creed en él. 
Aunque su voz destroce nuestros sueños tal como el viento norte devasta los jardines.


Porque, así como el amor os corona, así os crucifica.

Así como os acrece, así os poda.

Así como asciende a lo más alto y acaricia vuestras más tiernas ramas, que se estremecen bajo el sol, así descenderá hasta vuestras raíces y las sacudirá en un abrazo con la tierra.

Como trigo en gavillas, él os une a vosotros mismos.

Os desgarra para desnudaros.

Os cierne, para libraros de vuestras coberturas.

Os pulveriza hasta volveros blancos.

Os amasa, hasta que estéis flexibles y dóciles.

Y os asigna luego a su fuego sagrado para que podáis convertiros en sagrado pan para la fiesta sagrada de Dios.

Todo esto hará el amor en vosotros para que podáis conocer los secretos de vuestro corazón y convertiros, por ese conocimiento, en un fragmento del corazón de la Vida.

Pero si, en vuestro miedo, buscáis solamente la paz y el placer del amor, entonces, es mejor que cubráis vuestra desnudez y os alejéis de sus umbrales, hacia un mundo sin primaveras donde reiréis, pero no con toda vuestra risa, y lloraréis, pero no con todas vuestras lágrimas.


El amor no da más a sí mismo, no toma nada más que de sí mismo.

El amor no posee ni es poseído.

Porque el amor es suficiente para el amor.

Cuando améis no debés decir: “Dios está en mi corazón”, sino más bien: “Yo estoy en el corazón de Dios”.

Y pensad que no podéis dirigir el curso del amor porque él, si os encuentra dignos, dirigirá vuestro curso.

El amor no tiene otro deseo que el de realizarse.


Pero, si amáis y debe la necesidad tener deseos, que vuestros deseos sean éstos:

Fundirse y ser como un arroyo que canta su melodía a la noche.

Saber del dolor de la demasiada ternura.

Ser herido por nuestro propio conocimiento del amor.

Y sangrar voluntaria y alegremente.

Despertarse al amanecer con un alado corazón y dar gracias por otro día de amor.

Descansar al mediodía y meditar el éxtasis de amar.

Volver al hogar con gratitud en el atardecer.

Y dormir con una plegaria por el amado en el corazón y una canción de alabanza en los labios.

Khalil Gibran, El profeta (fragmento)


20 d’abr. 2014

Winterreise

Vaig asseure'm a la butaca i vaig tancar els ulls quan els llums de la sala es van apagar. Beneït silenci, que amansa les feres i les expectatives. No vaig necessitar els prismàtics. Amb els ulls tancats i sense entendre un borrall d'alemany, m'arribava igualment la bellesa. La bellesa -física i espiritual- de l'intèrpret i sobretot dels vint-i-quatre lieder que composen el Viatge d'hivern (Winterreise) de Schubert. Entrava per les oïdes i per la pell fins a amarar els ossos i xopar els ulls. Mentrestant, l'ànima feia el seu propi viatge seguint els versos de Wilhelm Müller.

 

Caspar D. Friedrich, El viatge d'hivern

Gute Nacht, bona nit: Vaig arribar com un estrany, com un estrany me'n vaig.

Com un penell mogut pel vent, qui jo estimava va canviar de parer.

Les llàgrimes es gelen sobre les meves galtes però neixen del meu pit ardent. Cerco el seu rastre per la neu, però no el trobo, i només me'n queda el record del dolor.

Passo pel costat del til·ler que hi ha a l'entrada de la ciutat, que em convida al descans i al record d'hores felices passades.

Quan la neu es fongui, que segueixi el curs de les meves llàgrimes, fins arribar a la ciutat, a la casa on vaig ser feliç. 

A la riba del riu que avui està glaçat i en silenci, recordo com a l'estiu corria alegre i sonor. El meu cor, com el riu, sota una capa de gel, amaga un torrent que no cessa.

Miro enrere fins que deixi de veure les torres de la ciutat: no puc tornar-hi.

Seguint un foc follet m'he perdut a la muntanya. Com els rius que van al mar, la nostra vida segueix el seu curs cap a la mort.

M'aturo a descansar, i descansa el meu cor dolorit.

Somio amb la primavera i l'amor fins que el gall em desperta de cop. Volent tornar al somni, el cor llavors em pregunta, quan verdejaran de nou les fulles? Quan tornarà qui estimo als meus braços? 

Caspar D. Friedrich, Caminant damunt un mar de boira

Després de la tempesta arriba un cel lluminós i tranquil, però jo em sento com un núvol solitari en un cel blau, sol i més desemparat que enmig de la tempesta.

Sento el carter: el meu cor s'alegra com si encara esperés una carta. 

Amb el cap cobert de neu vaig imaginar-me amb cabells blancs, en la vellesa. Però la neu es va desfer i vaig tornar a ser jove: massa jove per envellir, massa jove per morir.

Una garsa m'està seguint des que vaig començar el viatge. Garsa amiga, m'acompanyaràs fins a la tomba? 

Faig un joc: aposto totes les meves esperances a la resistència d'aquesta fulla que tremola dalt de l'arbre. El vent se l'acaba emportant, com les meves esperances perdudes.

De nit passo pels pobles i els gossos em borden; trenqueu-me els somnis, no em deixeu dormir, que no vull tenir més esperances ni somnis.

Caspar D. Friedrich, Claustre i cementiri.

Com el meu cor, aquest matí de tempesta: un hivern fred i salvatge.

Altre cop una llum m'ha enganyat, l'he seguit buscant escalfor i seguretat. I només era una il·lusió fugaç.

Tots els altres viatgers prenen les carreteres principals; jo vaig per camins solitaris, ignorant les senyals.

Buscant posada trobo un cementiri. No tenen cap tomba per mi: no em volen acollir aquí tampoc.

Valor, valor, de l'alegria en farem bàlsam pel dolor.

Quan la llum del sol passa a través dels núvols carregats de gel, m'enganya fent veure que hi ha tres sols. Com els que vaig veure a la meva vida, dos se n'han apagat i ja no em miren. El tercer sol, el meu camí, quan s'apagarà?

Trobo Der Leiermann, un músic de carrer a qui ningú fa cas mentre fa sonar el seu orguenet. Com jo no cesso en el meu camí, ell no cessa la seva música. Quan jo canti la meva cançó, m'acompanyaràs amb el teu orguenet?

31 de gen. 2014

mi pequeño del alma


Avui aquest blog fa tres anys. Va néixer inesperadament un 31 de gener, amb aquest postque per cert ha estat el que ha rebut més comentaris en tot aquest temps. A vegades la bibliotecària pensa què hauria de fer per promoure la participació dels lectors, perquè sap que n'hi ha, però no entren gaire sovint a dir-hi la seva, o com diuen els experts avui en dia, a fer feedback. Potser es tracta d'acceptar-ho. El feedback a vegades ve per on menys s'espera. "L'altre dia vaig llegir el teu blog..."

El post de l'inici invocava els grans Quim Monzó i Umberto Eco. Tot i que volia tenir forma de biblioteca, de llibres aquí se'n parla poc. De fet, i comparant amb altres blocs on hi ha una clara especialització en un tema o dos, i se'n parla amb propietat i se n'aprèn un munt, aquí no se sent amb autoritat per parlar de gaire res. De música? Només pinzellades per l'ànima. De pintura? Potser del que l'ull no veu. De coses que passen? Quin interès tindrien, si no fos un cop triturades a cop de metàfora.

Des del moment que el blog es construeix a força de clicar "publica", la bibliotecària sentia que no podia ser un diari personal ni una teràpia. Volia ser un lloc de diversió i entreteniment, un joc, un punt de trobada. Però des del 2011 la vida se li n'ha anat en alguns moments per viaranys costaruts i estranys, i per molt que pengi a l'entrada de la biblioteca un Show must go on, doncs el xou continua, però incorporant tot allò que fa que cada matí es desperti  i surti del llit sense desig de quedar-s'hi amagada, i amb els cabells més o menys en ordre i la roba en estat de revista, agafi els trastets després d'un imprescindible cafè i se'n vagi a aixecar la persiana del nou dia.

També hi ha hagut silencis. Com Claudio Abbado al post anterior, són part de l'execució de l'obra.

No res. Només volia que ho sabéssiu. Aquesta criatureta virtual piel de canela ja té tres anys, però esperem i desitgem que no agafi el camí del pequeño del alma que cantava la Pantoja... 

Podeu passar per la festa d'aniversari a la secció de "comentaris" i  se us donarà un tros de pastís virtual i un globus sonda.







30 de gen. 2014

O magnum mysterium



Requiem aeternum dona eis, Domine,
et Lux perpetua luceat eis,
cum Sanctus tuis in aeternum,
quia pius es.

El mestre Claudio Abbado, fill de Bologna, dirigeix el Rèquiem de Mozart als seus vuitanta-dos anys, plens de saviesa i de gust musical. Havent-se enfrontat a una duríssima malaltia, els darrers anys s'esforça a fundar noves formacions musicals, apostant pels talents joves per tal de transmetre el seu llegat.
El Festival de Luzerna, a Suïssa, és una mostra de la seva incansable activitat.

En aquesta rigorosa, emotiva interpretació del Rèquiem mozartià, deixa una lliçó: la necessitat del recolliment i del silenci en finalitzar una obra, contenint la cridòria dels aplaudiments, aprofundeix en el que hauria de ser una interpretació musical: la comunió total entre músics i públic.
La música també és silenci. El magne misteri.

2 de des. 2013

Casta Diva


En la definición del musicólogo Kurt Pahlen, "…su canto asemeja una herida abierta, que sangra entregando sus fuerzas vitales…como si ella fuese la memoria del dolor del mundo…".


  
Me ne starò nascosta
Un po' per celia,
Un po' per non morire
Al primo incontro.

25 de nov. 2013

Les amants du Pont Neuf

Potser la felicitat és passar per la riba esquerra del riu, abraçada a ell, aferrada al seu braç i sentint la seva espatlla, mentre aneu caminant a bon pas cap a casa. S'acosta Sant Joan i ja s'ha fet fosc. 

Els til·lers destil·len la seva olor melosa, que s'escampa per tot el passeig. A l'altre costat del riu, les cases us miren per les finestres enceses. 

No es veu ningú pel carrer, en un dia entre setmana, i encara que hi hagués gent, no t'importaria gens que et sentissin com cantes, amb la senzillesa d'una tonada antiga, mentre aneu de bracet pel passeig dels til·lers.

 La teva veu, vestida només amb afinació i l'emoció tranquil·la que et surt de dins, es barreja amb l'olor del principi de l'estiu, travessa el pont amb vosaltres, i roman un instant sostinguda en l'aire abans de caure suaument i deixar-se endur, riu avall, com la vida.

30 de maig 2013

Del amor y otros demonios

La dedicatoria reza: "A Carmen Balcells [su editora] bañada en lágrimas".

No es difícil imaginar a esta señora de Barcelona, emocionada hasta la lágrima ante el mecanoscrito inédito de esta obra de Gabriel García Márquez, publicada en 1994, que atrapa mágicamente desde el título hasta el final.

Permítanme un corta-y-pega de imágenes de la red, y si les parece bien el aperitivo, vayan a buscar el libro y disfrútenlo.


el pretexto del inicio

la felicidad

el amor -o el demonio


los versos de Garcilaso de la Vega 
y la cabellera de color cobre de Sierva María

26 de set. 2012

El dolor de la bellesa

No sé ben bé què passa darrerament a la biblioteca, que costa molt de publicar novetats. No és que no passin coses, i arribin aquí, però tot se li fa feixuc a la bibliotecària. Sé que procura mantenir el tipus i anar puntualment a la feina i somriu als usuaris i prepara tallers de lectura i presentacions de llibres i els cèlebres sopars de duro que congreguen experts a arreglar el món durant la sobretaula, però no sé què li passa. Si és que es fa gran, si és que se sent perduda, si és que se sent cansada, si una mica tot plegat o res d'això.


A fora la biblioteca, mentrestant, la gent es mou com fa temps que no es movia, potser perquè sent que els temps han de canviar i s'ha de prendre el destí amb les mans si no es vol ser sempre més titella del sistema. Gent que pren consciència del que som, d'on venim, cap a on convé que anem o que procurem no anar...

Aquests dies han arribat dues novetats -potser no tant novetats, però això és una biblioteca i els recursos són els que són, minvats com una lluna retallada-. Una és un llibre sobre la monja benedictina més famosa de la muntanya de Montserrat, la Teresa Forcades. D'aquest llibre de converses amb la periodista Eulàlia Tort ja se'n farà la ressenya que es mereix més endavant.

L'altra novetat és l'espectacular, bellíssim disc del Roger Mas amb la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona. D'aquest disc en trobareu ressenyes expertes en altres llocs. Aquí només explicarem que vam sentir per primer cop aquest noi de Solsona a les escales de la Catedral de Girona, la vigília de la Diada del 2009 o del 2010, presentant en format reduït -la guitarra, la veu i les circumstàncies- alguns dels temes de collita pròpia. A més de la privilegiada veu (quin timbre greu, quina dicció espectacular, quin color i quina expressió tan natural, gens impostada) va sorprendre'ns el singular sentit de l'humor del subjecte. La història del "Toque de degüello" que precedeix a la presentació de El dolor de la bellesa, és senzillament al·lucinant: enmig d'aquest inclassificable tema a mig camí entre el pasdoble i la sardana, hi ha un solo de trompeta que remet a un suposat setge allà a El Álamo en temps de la guerra entre Mèxic i els Estats Units. I també hi ha uns cors que ara fan voluntariosament els de la Cobla Sant Jordi, però que estaven pensats per al Cor de l'Exèrcit Rus. I tot aquest microcosmos que es munta el Roger Mas a dalt l'escenari és perfectament plausible, com ho proven les crítiques rendides que va sumant concert darrera concert, i l'entusiasme incondicional dels seguidors i seguidores, que poc a poc van sumant una legió. Però a més recupera i reinvindica els que l'han precedit, tant cantautors com poetes. Una oda al visionari pensador Francesc Pujols tanca els seus concerts, i demostra amb música i lletra que Jacint Verdaguer és un dels millors poetes de la literatura universal.

Deixem aquí un fragment dels concerts en format reduït que va oferir aquest agost a la sala d'assaig de l'Orfeó Català al Palau de la Música. 




Són les set del matí, lluna d'abril, diumenge de rams
i a la caseta d'enlloc, brossa d'ahir, jaiem embarcats.
La vella del fons del pou,
cent mil diumenges que dorm,
i amb un esqueix de cançó
ens surt el sol.

Estan a punt d'arribar àligues negres, amics i parents.

Petita festa que fem perquè volem, amb les veles al vent.
Hi ha l'home, aquell del carrer,
i el vell sorrut bandoler,
de mica en mica, avui sí
que ens surt el sol.

Cau la nit a la festa,

milers de campanetes,
una corrua de fades
que arriben de puntetes...

En un cel estampat d'estrelles

la gran xera s'enfila
d'un foc de branques d'alzina,
xàldigues dins una mina.

Arnes, dragons i volianes,

des dels balcons mos aguaiten;
porcs fers, voliacs i cabrotes,
cap dins del bosc mos atrauen....


6 d’ag. 2012

Moonrise Kingdom

Aquest cap de setmana vaig tenir ocasió de veure la darrera pel·lícula de Wes Anderson, cineasta amb un univers personalíssim, oníric, infantil, fantàstic.

No explicaré gaire més per si algú es decideix a anar-la a veure, i tampoc és aquest un blog de cinema: a la web hi ha crítiques a centenars, perquè és un autor i una història que no han deixat indiferents a qui li agradi el bon cinema, arriscat, que explica històries des de sorprenents punts de vista.

És una gran ocasió per tornar a retrobar Bruce Willis fent d'antiheroi, l'incombustible Edward Norton, l'imprescindible Bill Murray, la camaleònica Frances McNormand i l'etèria Tilda Swinton (fent un paper antològicament antipàtic). Però el descobriment d'aquesta pel·lícula són els dos nens, preadolescents, que protagonitzen una fuga amb prismàtics i brúixola i que reflexen el contrast entre la innocència dels encara infants, que creuen possibles tots els somnis, i saben reconèixer sincerament el que volen -a diferència dels grans, que han après a renunciar i resignar-se. I sobretot, és una història sobre el primer amor, devastador i màgic si és correspost. Tot servit en un embolcall colorista, amb un humor molt particular.

La protagonista, Kara Hayward, té una maleta plena de llibres, que l'ajuden a abstreure's del món dels adults, i confessa en un determinat moment a Jared Gilman (un outsider vist amb molta tendresa), que els ha robat de la biblioteca.  I que potser els tornarà, però que de moment li guardi el secret.

I tot i que és ben lleig endur-se els llibres de la biblioteca i no tornar-los, nens i nenes, si això ha passat perquè us els esteu llegint i gaudint, doncs ho heu de dir quan els torneu, que no podíeu tornar-los, que segur que no us penalitzaran tant o, potser fins i tot, us aplicaran una amnistia a l'estil del govern.


1 de juny 2012

La ciutat de la Sal

No ho fa gairebé mai, però aquest vespre s'ha obsequiat amb un bany, enlloc de la dutxa habitual. Sempre li agrada abocar el sabó al raig de l'aigua i veure com es fa l'escuma, munts d'escuma, com a les pel·lícules que fan sortir la protagonista a la banyera-que si ensenya carn, que si no n'ensenya. Però aquest cop no hi posarà sabó. Se'n recorda que encara queden sals de bany. La bossa de plàstic on es guardaven es va trencar i va posar les sals de bany dins un pot de suc de fruita, de vidre, perquè es conservessin. I allà, en un racó del bany, continua, impertèrrit, anys després, el pot de suc de fruita que conté les sals de bany amb pètals de rosa que van comprar a Salzburg, en aquell viatge per Àustria. Mentre aboca les sals, i els pètals s'estarrufen amb l'aigua i es queden flotant, desprenent un aroma estranyament dolç, comencen també a surar els records, estranyament endolcits pels anys passats, d'aquell viatge per Àustria. 



Salzburg, la ciutat de la Sal, amb el seu paisatge perfecte, i el seu castell perfecte, i els perfectes carrers de pel·lícula, i la perfecta casa dels Von Trapp. Cal dir que la casa que apareix a la famosa pel·lícula de la família que va fugir del nazisme quan es queda còmodament instal·lat a Àustria, no ho és en realitat; però ningú s'entreté a explicar-ho ni recordar-ho, perquè els austríacs no simpatitzen gens amb aquesta història, i la ignoren. És una mostra més que reforça l'evidència de la particular i selectiva memòria col·lectiva austríaca, que ha permès fer creure a la resta de la humanitat que Beethoven va ser austríac, quan va néixer a la molt alemanya Bonn, i Hitler havia estat alemany, quan va néixer en una petita ciutat fronterera... austríaca.

Però Salzburg té un fill que fou pròdig i ara és predilecte, i s'hi troba omnipresent: W. A. Mozart. El nen prodigi que va haver de fugir del vassallatge que li imposava l'arquebisbe de Salzburg, per poder ser el geni que va arribar a ser en la seva curta i fulgurant vida. El músic que mai va voler tornar a la seva ciutat natal, per molt que el seu pare l'hi reclamés. El repudiat, el fastiguejat, ara omple tots els racons de la ciutat, des de la seva recollideta casa natal, fins a tots i cadascun dels aparadors de les pastisseries on venen els bombons de massapà amb la seva efígie, i totes les places i avingudes on passegen, incansables, agents turístics vestits amb la perruca blanca i la levita característica de la seva època, venent concerts d'afeccionat on es reboteixen, a vegades sense gaire misericòrdia musical, tots els greatest hits del mestre Wolfgang.


Aquesta irritantment perfecta ciutat deu el seu nom a la muntanya de sal que la vigila. De l'extracció i la manufactura de la sal va venir la seva importància estratègica i el seu creixement, sota l'ombra del poderós Arquebisbat. I com a record del seu origen, encara hi ha botigues, irritantment bufones, que venen productes derivats de la sal, com ara aquestes sals de bany amb pètals de rosa que, com un perfecte i quasi irritant concert de Mozart, omple la banyera amb aromes.

En aquells dies de vacances gairebé irritantment perfectes, érem feliços i no ho sabíem, acaba pensant, mentre se summergeix dins la banyera de sal i roses.



p.d. aquest espectacle de marionetes representant "La flauta màgica" és de les coses més irritantment delicioses que hi ha en el món mundial.

10 de maig 2012

ohne die Wörter


De Jacqueline du Pre, el seu llegat com a intèrpret del violoncel, la seva vida amb una aura tràgica, la seva relació amb Daniel Baremboim -quina mirada li adreça abans de començar el concert...-, se'n pot trobar informació en dotzenes de llibres i webs ben documentades. 

Aquí només us puc convidar a escoltar. Shht. 

Doncs això, que no puc afegir una paraula a aquesta meravella sonora. El crescendo amb la reexposició del tema inicial a 2:45 és sublim, d'aquells moments en què forçosament s'ha de creure en la immortalitat, la trascendència, o alguna força que existeix, que mou el sol i les estrelles, i ens observa com caiem i ens tornem a aixecar.

Ara sí. Shht.



5 de març 2012

Kleenex

Se requieren pañuelos Kleenex, o en su caso, de cualquier otra marca que aguante emociones, para ver el final de una de las óperas más inspiradas de Puccini. Lo mejor, o lo peor del caso, es que un@ acude a ver La Bohème a propósito, con ganas de emocionarse, de llorar, de sentir en el espinazo este canto a la esperanza, al amor y a la muerte.

Y el respetable tiene el derecho de abuchear a Mimì, Rodolfo, Musetta y todos los demás, si no se consigue empapar uno o dos kleenex por acto, y especialmente al final del último.


Una gran versión a cargo de una pareja operística que fue también real y ya no más, Angela Gheorgiu y Roberto Alagna. Que se emocionen a gusto.

2 de febr. 2012

neva



I don't know you
But I want you
All the more for that
Words fall through me
And always fool me
And I can't react
And games that never amount
To more than they're meant
Will play themselves out

Take this sinking boat and point it home
We've still got time
Raise your hopeful voice you have a choice
You'll make it now

Falling slowly, eyes that know me
And I can't go back
Moods that take me and erase me
And I'm painted black
You have suffered enough
And warred with yourself
It's time that you won

Take this sinking boat and point it home
We've still got time
Raise your hopeful voice you have a choice

You've made it now
Falling slowly sing your melody
I'll sing it loud

Falling slowly, BSO Once

4 de gen. 2012

All that jazz

Benvolguts Reis Mags d'Orient,

Enlloc de fer-vos una llarga llista de desitjos, m'agradaria que escoltéssiu una cançó.





Sé que ho sabeu tot o sigui que no cal que us comenti com m'he portat aquest any. Només he seguit el consell de la meva padrina, que també havia estat cantant de jazz: "Surt, diverteix-te, però si abans de les tres de la matinada no ets al llit... torna-te'n a casa que ja no trobaràs res de bo." 

Billie H.



p.d. Es pot formular un desig de manera més elegant que com ho fa Lady Day? Aquí tenim absoluta devoció per tothom que canta des de les entranyes i va directe a l'ànima de qui l'escolta. Per això Billie Hollyday es troba al prestatge dels imprescindibles.