Winterreise

Vaig asseure'm a la butaca i vaig tancar els ulls quan els llums de la sala es van apagar. Beneït silenci, que amansa les feres i les expectatives. No vaig necessitar els prismàtics. Amb els ulls tancats i sense entendre un borrall d'alemany, m'arribava igualment la bellesa. La bellesa -física i espiritual- de l'intèrpret i sobretot dels vint-i-quatre lieder que composen el Viatge d'hivern (Winterreise) de Schubert. Entrava per les oïdes i per la pell fins a amarar els ossos i xopar els ulls. Mentrestant, l'ànima feia el seu propi viatge seguint els versos de Wilhelm Müller.

 

Caspar D. Friedrich, El viatge d'hivern

Gute Nacht, bona nit: Vaig arribar com un estrany, com un estrany me'n vaig.

Com un penell mogut pel vent, qui jo estimava va canviar de parer.

Les llàgrimes es gelen sobre les meves galtes però neixen del meu pit ardent. Cerco el seu rastre per la neu, però no el trobo, i només me'n queda el record del dolor.

Passo pel costat del til·ler que hi ha a l'entrada de la ciutat, que em convida al descans i al record d'hores felices passades.

Quan la neu es fongui, que segueixi el curs de les meves llàgrimes, fins arribar a la ciutat, a la casa on vaig ser feliç. 

A la riba del riu que avui està glaçat i en silenci, recordo com a l'estiu corria alegre i sonor. El meu cor, com el riu, sota una capa de gel, amaga un torrent que no cessa.

Miro enrere fins que deixi de veure les torres de la ciutat: no puc tornar-hi.

Seguint un foc follet m'he perdut a la muntanya. Com els rius que van al mar, la nostra vida segueix el seu curs cap a la mort.

M'aturo a descansar, i descansa el meu cor dolorit.

Somio amb la primavera i l'amor fins que el gall em desperta de cop. Volent tornar al somni, el cor llavors em pregunta, quan verdejaran de nou les fulles? Quan tornarà qui estimo als meus braços? 

Caspar D. Friedrich, Caminant damunt un mar de boira

Després de la tempesta arriba un cel lluminós i tranquil, però jo em sento com un núvol solitari en un cel blau, sol i més desemparat que enmig de la tempesta.

Sento el carter: el meu cor s'alegra com si encara esperés una carta. 

Amb el cap cobert de neu vaig imaginar-me amb cabells blancs, en la vellesa. Però la neu es va desfer i vaig tornar a ser jove: massa jove per envellir, massa jove per morir.

Una garsa m'està seguint des que vaig començar el viatge. Garsa amiga, m'acompanyaràs fins a la tomba? 

Faig un joc: aposto totes les meves esperances a la resistència d'aquesta fulla que tremola dalt de l'arbre. El vent se l'acaba emportant, com les meves esperances perdudes.

De nit passo pels pobles i els gossos em borden; trenqueu-me els somnis, no em deixeu dormir, que no vull tenir més esperances ni somnis.

Caspar D. Friedrich, Claustre i cementiri.

Com el meu cor, aquest matí de tempesta: un hivern fred i salvatge.

Altre cop una llum m'ha enganyat, l'he seguit buscant escalfor i seguretat. I només era una il·lusió fugaç.

Tots els altres viatgers prenen les carreteres principals; jo vaig per camins solitaris, ignorant les senyals.

Buscant posada trobo un cementiri. No tenen cap tomba per mi: no em volen acollir aquí tampoc.

Valor, valor, de l'alegria en farem bàlsam pel dolor.

Quan la llum del sol passa a través dels núvols carregats de gel, m'enganya fent veure que hi ha tres sols. Com els que vaig veure a la meva vida, dos se n'han apagat i ja no em miren. El tercer sol, el meu camí, quan s'apagarà?

Trobo Der Leiermann, un músic de carrer a qui ningú fa cas mentre fa sonar el seu orguenet. Com jo no cesso en el meu camí, ell no cessa la seva música. Quan jo canti la meva cançó, m'acompanyaràs amb el teu orguenet?