Carta d'una desconeguda

«Només vull parlar-te a tu, dir-t'ho tot per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n'has sabut res. Però no coneixeràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaràs obligat a donar-me cap resposta, quan això que ara em fa estremir amb uns calfreds tan forts sigui realment la fi. Si hagués de continuar vivint, estriparia la carta i callaria com sempre he callat. Però si l'arribes a tenir a les mans, sabràs que una morta t'hi explica la seva vida, una vida que va ser teva des del primer minut conscient fins al darrer.»

Stefan Zweig, Carta d'una desconeguda (1927), fragment

La bibliotecària va tenir la primera notícia d'aquest relat curt de l'autor que sempre està desat a l'últim racó de l'últim prestatge de NOVEL·LA EUROPEA a través d'una adaptació teatral d'anys enrere interpretada per quatre actrius que representen la desconeguda enamorada a través de diversos moments vitals, que se li dirigeix per primer i únic cop a través d'una carta: l'adolescència, quan s'enamora del pianista veí; la joventut, quan es troben per primer cop; la maduresa, quan passen una nit junts que portarà conseqüències ben dispars per als dos; i la desesperació del comiat amb què es dirigeix a ell per darrer cop.

Revisant crítiques, se'n diuen coses com ara que "Carta d’una desconeguda és un homenatge a l’amor més pur, més sincer i més silent de la mà d’una singular heroïna romàntica; un homenatge als amants posseïdors del tresor de saber estimar sense correspondències."
 

Sense ànims de desvetllar l'argument, per si algú té ganes de llegir la història, la bibliotecària pensa que, i un rave, això del tresor de saber estimar sense correspondències. La història de la desconeguda, amb tot d'equívocs que fan que al llarg de la seva desgraciada vida es vagi encreuant amb el pianista i ell ni la vegi ni la reconegui, i en canvi per ella aquell home sigui tot el seu món, és angoixant, masoquista, inútil, desesperant, i una invitació a llençar la vida a les escombraries perquè el plat que havies cuinat no se l'ha menjat el senyoritu.


Total, que la bibliotecària va sortir molt enutjada del teatre, molt enutjada amb aquesta antiheroïna que malmet la seva vida per contenir-se i no parlar, per somiar i deixar passar les ocasions, i recomana vivament que no intenteu fer això a casa vostra.
 
No obstant, la bibliotecària no pot deixar de mirar la desconeguda de la història de Zweig com un mirall grotesc de si mateixa.

Quan ningú ronda el taulell de préstecs, pren un paper i escriu al seu darrer ignorat amor platònic una nota, per enviar-li a través del vent, preguntant-li que com se li ha acudit de posar a l'ase que s'ha comprat per a treballar al mas el mateix nom que ella havia triat per al fill que un dia tindrien.