De Jacqueline du Pre, el seu llegat com a intèrpret del violoncel, la seva vida amb una aura tràgica, la seva relació amb Daniel Baremboim -quina mirada li adreça abans de començar el concert...-, se'n pot trobar informació en dotzenes de llibres i webs ben documentades.
Aquí només us puc convidar a escoltar. Shht.
Doncs això, que no puc afegir una paraula a aquesta meravella sonora. El crescendo amb la reexposició del tema inicial a 2:45
és sublim, d'aquells moments en què forçosament s'ha de creure en la
immortalitat, la trascendència, o alguna força que existeix, que mou el
sol i les estrelles, i ens observa com caiem i ens tornem a aixecar.
Ara sí. Shht.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Digui, digui.