Say a little prayer for you

B., 19-05-2016

Llego por fin a casa y enciendo una vela. Esta es mi plegaria, que nace medio muerta y sin creerse que vaya a ser oída por el espíritu que ha tomado mi alma.

Te veo entre sombras, en mi noche oscura del alma.

Te veo entre sombras, transitando por el lado oscuro que yo también conocí. Lo conozco profundamente, lo huelo, lo intuyo tras tus silencios y tus palabras. Vuelvo a tientas por el lado oscuro, ciega de luz, ciega de recuerdos inventados.

Este estado alterado transitorio de la mente me hace escribir en una lengua que a veces siento que me muerde, pero aun así la conozco y la quiero, porque me ofrece otro tono, más solemne, más firme, más formalmente fiero, a mi vocecita.

Mi vocecita como una vela encendida, como una plegaria.

Y ahora que venga el listo que dice que el amor no es perjudicial para la salud.

Sturm und Drang

Ara que la pluja ha fet un recés 
i no em mullarà els papers que sempre perdo
aprofito per escriure i desitjar-te
i desitjar-te un bon Sant Jordi
i dir-te amb desfici que el millor que et pot passar
dins d'aquesta insípida realitat vegana de cada dia
és que el dia de sant Jordi t'agafi enamorat

i que la remor de papallones et porti voleiant
per damunt totes les rambles.

Que les malèfiques papallones t'encadenin
i et sentis presó, drac i presoner a la vegada
i et vulguis perdre per laberints de foc
fugint d'autors i signatures i horaris i propaganda.
Que les roses ja no et punxin 
perquè dus totes les espines clavades a l'ànima,
la ferida a punt de tornar a ser oberta
per cinquanta-tresena vegada.
Supurant, supurant amb aquella alegria
que et treu la son i t'embriaga
com una muntanya russa, on pressents que al final
t'espera l'esbirro putinià que enverinarà amb poloni
totes i cadascuna de les teves esperances.

Seràs princesa amb cuirassa i cavaller desemparat,
i drac desdentegat i rosa ferotge.
Plantaràs llavors de llibres al jardí que no tens
i en el teu cor esclataran els rosers de sang
i mentre duri el viatge de les endorfines tot serà blau.
T'alimentaràs de mirades que volen i no gosen prendre
i de versos decadents i de somnis de cassalla
i quan no quedi res ni enlloc on aferrar-se,
moriràs d'amor qualsevol matinada.

I diran quan et trobin: "Mira, un mort d'amor.
No en trobàvem cap des del 1964."

bons propòsits

Hola. Bon dia, bona tarda, bon vespre. Feia dies que no ens trobàvem per aquí, que no em deixava caure per aquí. Darrerament no llegeixo gaire, no escric gens, i a estones m'oblido de viure i només vaig fent. De tant en tant me n'adono i intento trepitjar més fort, abraçar més intensament, riure amb més ganes i somiar prenent nota per complir-ho.

Però per la resta, bé, gràcies. Amb aquella mica de por i aquella empenta a batzegades que els que em coneixeu sabeu que m'acompanya. També hi ha les ganes de fer bé les coses i de persistir, paraula màgica que se'm resisteix, com tants d'altres conceptes que ara no trauré per no enterbolir la nit ventosa d'avui.

Fa més o menys un any vaig publicar uns propòsits, com una llista de la compra. Em va anar bé de publicar-los per tenir-los més presents. Una tècnica mnemotècnica com una altra, com deixar post-its per la casa o fer-me un dibuix del que vull. També ho podria demanar als Reis, però són poc eficients. Sí, ho dic ben alt: els Reis Mags de l'Orient no m'han portat mai el que realment, realment volia. Un any van portar-me la punteta d'un somni que hauria d'haver començat en un pis vell i rònec, però només la punteta, la porta tancada i una única invitació. Quan vaig voler tornar a trucar la porta, el somni es va esvair però vaig estar dies i dies i mesos i mesos somiant-lo encara.

Ara ja no somio. Somio poc i ho oblido. Tot això que m'estalvio.


Anem als propòsits. Són diferents dels somnis i per això m'agraden, perquè puc fer alguna cosa per complir-los. L'any passat que estava així com molt espiritual i molt dallonses, vaig demanar:

1.  Aprendre a fer PA. Fet. Vaig conèixer un personatge que fa pa, i cuina de meravella, i fa alquímia amb el menjar, i va en bicicleta per Barcelona, i és bonic saber que existeix. Com és bonic saber que existeix algú que sap fer vi, i estimar la terra que ho fa possible. Bé, puc mantenir aquest propòsit per tal de gaudir del que es pot CREAR amb les mans.

2. Tornar a fer MÚSICA. Meec. Hi hauré de tornar. En vaig fer, de música, per uns amics que m'estimo, a l'estiu. Una vetllada preciosa, tot i les meves pors i inseguretats i dimonis tots conjurats sota el teclat per espatllar-m'ho. No ho van assolir del tot. A les fotos veig algú que toca el piano i pateix. Jo vull veure una persona que toca el piano i gaudeix. Ho hauré de tornar a intentar. Total, has de confiar: His eye is on the sparrow, ja ho saps.

3. CARPE DIEM, CARPE DIEM. Sí, sí, sí, i persisteixo, i ho reitero. Viure el moment, omplir els pulmons de l'aire del moment, sigui feliç o sigui trist o sigui pesat o sigui irrepetiblement intens o sigui tallant com un ganivet.


4. Evitar les converses, els ambients i les persones TÒXIQUES. Bastant menys intoxicació. Millor, gràcies. Encara que he de vigilar amb l'autoverí: sovint un és el pitjor enemic d'un mateix.

5. Com cada any, i sempre que em sigui possible, VIATJAR a un lloc que no conegui d'abans i permetre'm de meravellar-me amb la bellesa del món. Enguany m'he permès dos viatges bellíssims, a través del vi (Bordeus) i de la música (ruta Bach). I participar en un projecte europeu de bones pràctiques en l'educació que, tanmateix, té elements positius i sempre és una finestra oberta.

Bordeaux, the city not the film

6. La lliçó d'aquests darrers anys una mica negres: estalviar i valorar les coses. Persistirem aprenent a fer números i establint prioritats.


7. NO TENIR POR D'ACTUAR, DE DEMANAR I DE PRENDRE EL QUE EM MEREIXO. Vaig perdent aquesta por. Resolc situacions que temps enrere m'haguessin paralitzat. I aprenc a acollir el que arriba de nou. Sigui el que sigui.


8. PERDONAR i PERDONAR-ME. Quin aprenentatge tan alliberador.
 
9. CUIDAR-ME. Sí, i més que convé. 

10. ACCIÓ, ACCIÓ, que aquest sigui continuï essent el propòsit del 2014 2015. Pots sortir fora de tu, d'aquesta closca de por, i mostrar-te, a la feina, amb els amics, amb la gent que encara no coneixes ni et coneixen, i desplegar el teu potencial de recursos, i créixer. Fes-te el favor de ser feliç, i el camí cap als teus objectius de vida et serà més fàcil.

 Anna Amalia Bibliotek, Weimar (Alemanya) - siempre pensé que el Paraíso sería una biblioteca

Ben pensat, ara que els he tornat a repassar, els torno a prendre.

Millor 2015! Si pot ser, una mica més just, alegre, en moviment i esperançat!

A propòsit de Shakespeare

Nadie hubo en él; detrás de su rostro (que aun a través de las malas pinturas de la época no se parece a ningún otro) y de sus palabras, que eran copiosas, fantás­ticas y agitadas, no había más que un poco de frío, un sueño no soñado por alguien. 

Al principio creyó que todas las personas eran como él, pero la extrañeza de un compañero, con el que había empezado a comentar esa vacuidad, le reveló su error y le dejó sentir para siempre, que un individuo no debe diferir de su especie. Alguna vez pensó que en los libros hallaría remedio para su mal y así aprendió el poco latín y menos griego de que habla­ría un contemporáneo; después consideró que en el ejer­cicio de un rito elemental de la humanidad, bien podía estar lo que buscaba y se dejó iniciar por Anne Hathaway, durante una larga siesta de junio. A los veintitantos años fue a Londres. Instintivamente, ya se había adiestrado en el hábito de simular que era alguien, para que no se descubriera su condición de nadie; en Londres encontró la profesión a la que estaba predestinado, la del actor, que en un escenario juega a ser otro, ante un concurso de personas que juegan a tomarlo por aquel otro. Las tareas histriónicas le enseñaron una felicidad singular, acaso la primera que conoció; pero aclamado el último verso y retirado de la escena el último muerto, el odiado sabor de la irrealidad recaía sobre él. Dejaba de ser Ferrex o Tamerlán y volvía a ser nadie. Acosado, dio en imaginar otros héroes y otras fábulas trágicas. Así, mientras el cuerpo cumplía su destino de cuerpo, en lupanares y tabernas de Londres, el alma que lo habitaba era César, que desoye la admonición del augur, y Julieta, que aborrece a la alondra, y Macbeth, que conversa en el páramo con las brujas que también son las parcas. Nadie fue tantos hombres como aquel hombre, que a semejan­za del egipcio Proteo pudo agotar todas las apariencias del ser. A veces, dejó en algún recodo de la obra una confesión, seguro de que no la descifrarían; Ricardo a­firma que en su sola persona, hace el papel de muchos, y Yago dice con curiosas palabras "no soy lo que soy". La identidad fundamental del existir, soñar y representar le inspiró pasajes famosos.
 
Veinte años persistió en esa alucinación dirigida, pero una mañana le sobrecogieron el hastío y el horror de ser tantos reyes que mueren por la espada y tantos desdicha­dos amantes que convergen, divergen y melodiosamente agonizan. Aquel mismo día resolvió la venta de su teatro. Antes de una semana había regresado al pueblo natal, donde recuperó los árboles y el río de la niñez y no los vinculó a aquellos otros que había celebrado su musa, ilustres de alusión mitológica y de voces latinas. Tenía que ser alguien; fue un empresario retirado que ha hecho fortuna y a quien le interesan los préstamos, los litigios y la pequeña usura. En ese carácter dictó el árido testa­mento que conocemos, del que deliberadamente excluyó todo rasgo patético o literario. Solían visitar su retiro amigos de Londres, y él retomaba para ellos el papel de poeta.
 
La historia agrega que, antes o después de morir, se supo frente a Dios y le dijo: Yo, que tantos hombres he sido en vano, quiero ser uno y yo. La voz de Dios le contestó desde un torbellino: Yo tampoco soy; yo soñé el mundo como tú soñaste tu obra, mi Shakespeare, y entre las formas de mi sueño estabas tú, que como yo eres muchos y nadie.

Jorge Luis Borges (El hacedor, 1960)

jo vinc d'un silenci

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg

de gent que va alçant-se

des del fons dels segles,

de gent que anomenen

classes subalternes,

jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg.

 

 

Jo vinc de les places

i dels carrers plens

de xiquets que juguen

i de vells que esperen,

mentre homes i dones

estan treballant

als petits tallers,

a casa o al camp.

 

 

Jo vinc d'un silenci

que no és resignat,

d'on comença l'horta

i acaba el secà,

d'esforç i blasfèmia

perquè tot va mal:

qui perd els orígens

perd identitat.

 

 

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

de gent sense místics

ni grans capitans,

que viuen i moren

en l'anonimat,

que en frases solemnes

no han cregut mai. 

 

 

Jo vinc d'una lluita

que és sorda i constant,

jo vinc d'un silenci

que romprà la gent

que ara vol ser lliure

i estima la vida,

que exigeix les coses

que li han negat. 

 

 

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

jo vinc d'un silenci

que no és resignat.

 

 

Lletra: Raimon

Fotos: estiu 2014. 

Algunes són meves, algunes d'amistats i família.

Romanç del goig de tenir germana

Ella no ho sap, perquè habitualment no ve per aquí, però avui que ha complert 27 voltes al Sol, li dedico aquest post.

Va arribar com una gran sorpresa, quan jo ja entrava en una adolescència plena de turbulències com un vol de baix cost en una nit de tempesta.

Durant mesos vaig preguntar-me com seria això de tenir un nadó a casa, i temia perquè temien que m'engelosís o vés a saber què. Tot era estrany i la vida prenia un camí inesperat.

I un 27 de juny, quan el sol havia arribat ja al punt més alt de la nit de Sant Joan, va arribar, després d'un sopar de final de curs, el mateix dia d'anar a recollir les notes. Jo era una bona estudiant i no s'esperava res que no fossin notables i excel·lents. Però aquell curs hi havia un regal afegit.

Vam arribar a la clínica i allà hi havia la mare i el regal. Petita, tot i haver nascut de bona mida, i vermella i congestionada, amb les mans encara liles. Encara s'havia de descomprimir, vaig pensar temps després, quan es va anar tornant un nadó rosat, rodonet, amb uns ulls negres com olives i simpatiquíssims, i un bon caràcter a prova de germanes grans amb ganes de jugar i d'inventar fantasies impossibles..

Mai hagués comptat que la tendresa es pogués escriure amb quatre lletres que m'evocaven un pastís dolç d'ametlla.

Per molts anys, germaneta.

 

epitafio

A Juan Gelmán, D.E.P.

El poeta argentí de la mirada trista i la lluita en els versos, que va veure endur-se la seva família per la dictadura, i va retrobar, anys després, la seva néta robada.

Nota I

te nombraré veces y veces.
me acostaré con vos noche y día.
noches y días con vos.
me ensuciaré cogiendo con tu sombra.
te mostraré mi rabioso corazón.
te pisaré loco de furia.
te mataré los pedacitos.
te mataré uno con paco.
otro lo mato con rodolfo.
con haroldo te mato un pedacito más.
te mataré con mi hijo en la mano.
voy a venir con diana y te mataré.
voy a venir con jote y te mataré.
te voy a matar, derrota.
nunca me faltará un rostro amado para
matarte otra vez.
vivo o muerto/un rostro amado.
hasta que mueras
dolida como estás/ya lo sé.
te voy a matar/yo
te voy a matar.

Límites

¿Quién dijo alguna vez: hasta aquí la sed,
hasta aquí el agua?

¿Quién dijo alguna vez: hasta aquí el aire,
hasta aquí el fuego?

¿Quién dijo alguna vez: hasta aquí el amor,
hasta aquí el odio?

¿Quién dijo alguna vez: hasta aquí el hombre,
hasta aquí no?

Sólo la esperanza tiene las rodillas nítidas.
Sangran.

Ausencia de amor

Cómo será pregunto.
Cómo será tocarte a mi costado.
Ando de loco por el aire
que ando que no ando.

Cómo será acostarme
en tu país de pechos tan lejano.
Ando de pobre cristo a tu recuerdo
clavado, reclavado.

Será ya como sea.
Tal vez me estalle el cuerpo todo lo que he esperado.
Me comerás entonces dulcemente
pedazo por pedazo.

Seré lo que debiera.
Tu pie. Tu mano.

Epitafio 

Un pájaro vivía en mí.
Una flor viajaba en mi sangre.
Mi corazón era un violín. 
Quise o no quise. Pero a veces 
me quisieron. También a mí
me alegraban: la primavera,
las manos juntas, lo feliz. 

¡Digo que el hombre debe serlo!
Aquí yace un pájaro.
Una flor.
Un violín.

 

El Marido de la Peluquera

A propòsit d'aquesta pel·lícula (i de la cançó que en va fer en Pedro Guerra), és tot un repte escriure'n qualsevol cosa que pugui posar-se-li al costat sense que es mori de la vergonya de no ser tan bella: ni com la pel·lícula de Patrice Leconte, ni com la cançó, una de les més inspirades del cantautor canari.

Però fa poc hi va haver un moment d'aquells més grans que la vida, quan enmig d'un casament molt feliç en un dia molt assoleiat de juny, el millor amic del nuvi va agafar la guitarra i enmig del convit ho va cantar a la núvia.

Ni ella es diu Matilde ni és perruquera, i hi haurà qui pensi que és una cançó massa trista per cantar en una ocasió així, però la cançó agafa a l'aire alguns dels misteris de l'amor i els posa en versos. D'aquestes mostres, malauradament, no se'n poden fer assajos clínics ni cultius que estableixin pautes científiques del comportament de la gent quan cau en aquests paranys de les arts amatòries. O sigui que després d'emocionar-nos, continuarem igual d'ignorants.

Acabo de verte y ya sé que nací pa' casarme contigo.

 Lo que fue tan hermoso que no caiga al olvido, 

te estaré recordando por siempre.

Abrázame fuerte que no pueda respirar,
tengo miedo de que un día
ya no quiera bailar conmigo nunca más.

Pels que s'estimen. Que conservin i millorin la fórmula, dia rera dia.

Et adés serà l'alba

Matinada als fiords noruegs, estiu 2012

Extraordinari
pot resultar un poema
descrivint l’alba.
Però mai les paraules
seran prou lluminoses.

(Joana Raspall)

Potser per això no escric darrerament... prefereixo viure i sentir. I llegir i aprendre dels que en saben, com la Joana Raspall, centenària poetessa amb una vitalitat tan gran que fins i tot té compte propi al twitter. (@JoanaRaspall)

Bacchiana

 Mentre els dies s'allarguen i comencen a passar veloços, i s'acumulen els temes al damunt la taula, com llibres que es comencen i no s'acaben... Grans Esperances, Confiança cega, Orgull i Prejudici, Moebius... potser alguna estona es veuran reflectits amb l'espai i el temps que es mereixen...

De moment, la nit em diu que em retiri si l'endemà no vull que els fantasmes del matí m'impedeixin veure com n'és de clar el dia.

Si passeu per aquí amb una mica de temps, preneu una copa d'aquest vi francès que deixo davant vostre, i gaudiu del poema. 

 

publispain.com

Enivrez-Vous

Il faut être toujours ivre.
Tout est là:
c'est l'unique question.
Pour ne pas sentir
l'horrible fardeau du Temps
qui brise vos épaules
et vous penche vers la terre,
il faut vous enivrer sans trêve.
Mais de quoi?
De vin, de poésie, ou de vertu, à votre guise.
Mais enivrez-vous.
Et si quelquefois,
sur les marches d'un palais,
sur l'herbe verte d'un fossé,
dans la solitude morne de votre chambre,
vous vous réveillez,
l'ivresse déjà diminuée ou disparue,
demandez au vent,
à la vague,
à l'étoile,
à l'oiseau,
à l'horloge,
à tout ce qui fuit,
à tout ce qui gémit,
à tout ce qui roule,
à tout ce qui chante,
à tout ce qui parle,
demandez quelle heure il est;
et le vent,
la vague,
l'étoile,
l'oiseau,
l'horloge,
vous répondront:
"Il est l'heure de s'enivrer!
Pour n'être pas les esclaves martyrisés du Temps,
enivrez-vous;
enivrez-vous sans cesse!
De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise."

Charles Baudelaire

maridatge

Abans no passi de llarg la primavera
i s'emporti les il·lusions que comencen a treure flor
s'espolsa la son d'hivern de les orelles
i obre l'ampolla d'un vi amb DO
(no és per fer publicitat
però li han recomanat
per a ocasions especials).

Vol creure que ha tancat bé la porta dels fulls passats
i llençat les claus al pou per no tornar-hi:
encara se senten cants de sirena quan es fa fosc
perquè les sirenes fan la seva com si no t'haguessin vist mai plorar
d'enyor
de tristesa
d'abandó.

Obre l'ampolla i comença la música.
La tria és dolorosament bella: Txaikovsky, Schumann, Rachmaninov.
Totes les passions del món es destil·len per la ràdio
i omplen la gola d'inconfessats records
mai viscuts
potser somiats
encara vius.

L'amargor i el cos mariden amb els somnis no viscuts,
el color de gerd amb la sang que batega,
i els aromes que no pot destriar
potser tindran nom en un futur incert on encara tot és possible,
on encara poden florir les roses
i uns ulls somriuen amb inèdita tendresa
i ha d'arribar, sí, un setembre esplèndid de verema.

A X.

Amb música ho escoltaries potser millor

 

Cementiri de Sinera, vist a www.324.cat

Et diré sempre la veritat.
I si et parlo tan sovint de la meva
quotidiana, solitària mort,
i amb cruel accent carrego
aquesta única síl·laba
del meu petit saber,
és sols perquè m’agradaria que sentissis
dintre teu, ben endins, on acaba
el fred camí al teu darrer sepulcre,
com humilment, silenciós,
t’estimo.
Veus? El suau vent a l’herba,
i tu i jo, una dona i un home,
i tots els noms de tan fràgil bellesa,
i aquesta tarda per a nosaltres
potser immortal.
Però no vols endevinar mai als meus ulls
qui sóc jo, com sóc jo, i ara m’omples
de buida, densa, sorollosa
argila de paraules,
fins a fer-ne un insalvable mur,
aquest curt pas
que ja del tot em separa
de tu.

(Salvador Espriu*, El caminant i el mur)

-----

*Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 1913-Barcelona, 1985) és un dels autors més insignes de les lletres catalanes. La profunditat i l’alta significació de la seva obra, reconegudes per la crítica internacional, són mereixedores de la major atenció i la màxima consideració. De la mateixa manera, l’exemplaritat de la seva actitud en una de les situacions històriques més adverses per a Catalunya, que se sintetitza en les seves paraules, “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”, constitueixen un llegat que ha romandre en la memòria dels catalans. (extret de la pàgina oficial de l'Any Espriu)

El poder de la resiliencia

No te rindas, aún estás a tiempo

De alcanzar y comenzar de nuevo,

Aceptar tus sombras,

Enterrar tus miedos,

Liberar el lastre,

Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,

Continuar el viaje,

Perseguir tus sueños,

Destrabar el tiempo,

Correr los escombros,

Y destapar el cielo. 

No te rindas, por favor no cedas,

Aunque el frío queme,

Aunque el miedo muerda,

Aunque el sol se esconda,

Y se calle el viento,

Aún hay fuego en tu alma

Aún hay vida en tus sueños. 
 Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo

Porque lo has querido y porque te quiero

Porque existe el vino y el amor, es cierto.

Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,

Quitar los cerrojos,

Abandonar las murallas que te protegieron,

Vivir la vida y aceptar el reto,

Recuperar la risa,

Ensayar un canto,

Bajar la guardia y extender las mano

Desplegar las alas

E intentar de nuevo,

Celebrar la vida y retomar los cielos.
 

No te rindas, por favor no cedas,

Aunque el frío queme,

Aunque el miedo muerda,

Aunque el sol se ponga y se calle el viento,

Aún hay fuego en tu alma,

Aún hay vida en tus sueños

Porque cada día es un comienzo nuevo,

Porque esta es la hora y el mejor momento.

Porque no estás solo, porque yo te quiero.

Mario Benedetti 

No te rindas
 

Cançó d'albada

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.

Salvador Espriu 

Tot en un moment et serà pres: els iogurts que carreteges a la bossa de la compra, la perruqueria i la manicura acabades de fer, els passeigs del cap de setmana, les olles i les paelles del dinar, les plantes del rebedor i el tros d'hortet del darrera, els petons als néts i les paraules amb les filles, i el record dels que ens han deixat abans. 

Descansi en pau, senyora A.

El dolor de la bellesa

No sé ben bé què passa darrerament a la biblioteca, que costa molt de publicar novetats. No és que no passin coses, i arribin aquí, però tot se li fa feixuc a la bibliotecària. Sé que procura mantenir el tipus i anar puntualment a la feina i somriu als usuaris i prepara tallers de lectura i presentacions de llibres i els cèlebres sopars de duro que congreguen experts a arreglar el món durant la sobretaula, però no sé què li passa. Si és que es fa gran, si és que se sent perduda, si és que se sent cansada, si una mica tot plegat o res d'això.


A fora la biblioteca, mentrestant, la gent es mou com fa temps que no es movia, potser perquè sent que els temps han de canviar i s'ha de prendre el destí amb les mans si no es vol ser sempre més titella del sistema. Gent que pren consciència del que som, d'on venim, cap a on convé que anem o que procurem no anar...

Aquests dies han arribat dues novetats -potser no tant novetats, però això és una biblioteca i els recursos són els que són, minvats com una lluna retallada-. Una és un llibre sobre la monja benedictina més famosa de la muntanya de Montserrat, la Teresa Forcades. D'aquest llibre de converses amb la periodista Eulàlia Tort ja se'n farà la ressenya que es mereix més endavant.

L'altra novetat és l'espectacular, bellíssim disc del Roger Mas amb la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona. D'aquest disc en trobareu ressenyes expertes en altres llocs. Aquí només explicarem que vam sentir per primer cop aquest noi de Solsona a les escales de la Catedral de Girona, la vigília de la Diada del 2009 o del 2010, presentant en format reduït -la guitarra, la veu i les circumstàncies- alguns dels temes de collita pròpia. A més de la privilegiada veu (quin timbre greu, quina dicció espectacular, quin color i quina expressió tan natural, gens impostada) va sorprendre'ns el singular sentit de l'humor del subjecte. La història del "Toque de degüello" que precedeix a la presentació de El dolor de la bellesa, és senzillament al·lucinant: enmig d'aquest inclassificable tema a mig camí entre el pasdoble i la sardana, hi ha un solo de trompeta que remet a un suposat setge allà a El Álamo en temps de la guerra entre Mèxic i els Estats Units. I també hi ha uns cors que ara fan voluntariosament els de la Cobla Sant Jordi, però que estaven pensats per al Cor de l'Exèrcit Rus. I tot aquest microcosmos que es munta el Roger Mas a dalt l'escenari és perfectament plausible, com ho proven les crítiques rendides que va sumant concert darrera concert, i l'entusiasme incondicional dels seguidors i seguidores, que poc a poc van sumant una legió. Però a més recupera i reinvindica els que l'han precedit, tant cantautors com poetes. Una oda al visionari pensador Francesc Pujols tanca els seus concerts, i demostra amb música i lletra que Jacint Verdaguer és un dels millors poetes de la literatura universal.

Deixem aquí un fragment dels concerts en format reduït que va oferir aquest agost a la sala d'assaig de l'Orfeó Català al Palau de la Música. 

Són les set del matí, lluna d'abril, diumenge de rams
i a la caseta d'enlloc, brossa d'ahir, jaiem embarcats.
La vella del fons del pou,
cent mil diumenges que dorm,
i amb un esqueix de cançó
ens surt el sol.

Estan a punt d'arribar àligues negres, amics i parents.
Petita festa que fem perquè volem, amb les veles al vent.
Hi ha l'home, aquell del carrer,
i el vell sorrut bandoler,
de mica en mica, avui sí
que ens surt el sol.

Cau la nit a la festa,
milers de campanetes,
una corrua de fades
que arriben de puntetes...

En un cel estampat d'estrelles
la gran xera s'enfila
d'un foc de branques d'alzina,
xàldigues dins una mina.

Arnes, dragons i volianes,
des dels balcons mos aguaiten;
porcs fers, voliacs i cabrotes,
cap dins del bosc mos atrauen....

Set poemes d'aniversari

No t'ennueguis amb records. Set claus

barren set portes. Saps prou bé què hi ha

darrera cadascuna per tornar-hi

amb el pretext d'enyors o negligències.

No s'esmena la vida ja viscuda

i aquest crepuscle de balaix desvetlla

noves veus que vulneren tots els límits.

Guarda la trista borra dels secrets

al fons obscur de qualsevol butxaca.

Que no t'exclogui el vent dels seus combats

ni la mar dels seus ocis. Per colrar-te

de nou la pell hauràs d'obrir finestres.

No sentis massa pietat de tu.

Llença les claus i aprèn-te més encara.

Miquel Martí i Pol

Em sembla que encara no havia portat res del poeta de Roda de Ter cap aquí. De tan anomenat, llegit i proclamat, Martí i Pol està sovint a un pas de morir d'èxit. Cert que s'ha guanyat aquest reconeixement popular amb la seva poesia transparent, el seu compromís social i ètic amb el país, i una voluntat d'escriure i viure molt més forta que la seva minvada salut. La força de la seva veu i la identificació amb el ciutadà corrent del carrer han fet la resta. 

Ja no hi ha diada nacional o fet vital rellevant que no sigui adient per a un poema de Martí i Pol, invertint paradoxalment la direcció vida-obra. Això va arribar fins al punt que, en l'inefable tràngol de triar un text per acompanyar al recordatori de les exèquies d'una persona estimada, vaig sentir com em deien: "Sobretot, res de Martí i Pol, que ja n'estic fart que em persegueixi". Qui s'exclamava així havia viscut en menys d'un any i mig dos funerals familiars acompanyats dels preceptius versos del poeta de Roda de Ter.

Malgrat tot, ressegueixo un cop més un dels poemes d'Estimada Marta, potser el seu llibre més difòs i rabiüdament vital. Qualsevol poema dels que conté és un gran, rotund, esclatant regal de vida viscuda i d'aniversari.

My favourite things (III)

Un dels poemes més coneguts de J.A. Goytisolo, sobretot arran de les versions musicals de Paco Ibáñez i de los Suaves, diametralment oposades però amb la mateixa honestedat brutal que dóna el poeta a les paraules dedicades a la seva filla. 

Resulta que la filla en qüestió, Julia, que va rebre el mateix nom que la mare del poeta, morta en un bombardeig de la Guerra Incivil, confessava que estava una mica saturada que la gent la reconegués per aquest poema. 

A la bibliotecària, en canvi, li sembla que tots els notaris podrien tenir aquestes paraules en les plantilles de tots els models de testaments que tots els pares atorguessin en favor dels seus fills. Seria un bon llegat inmaterial.

PALABRAS PARA JULIA

Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.

Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.

Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.

Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.

Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.

Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.

Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.

Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.

Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.

Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.

Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.

Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.

José Agustín Goytisolo 

Dedicat a dues grans lluitadores: la petita Júlia, des de que va néixer, i sobretot la meva mare, que es mereix totes les medalles al valor del món.

My favourite things (II)

Un poema de Vicente Aleixandre (1898-1984), poeta de la generació del 27 que va assolir el premi Nobel de Literatura l'any 1977, del que sorprèn la lluminositat, sensualitat i calidesa de les imatges que es van dibuixant, íntimes, com a càmera lenta. 

Un poema per llegir agafant la mà que hom més estimi, o somiar que pot arribar a aconseguir-la agafar.

MANO ENTREGADA

Pero otro día toco tu mano. Mano tibia.
Tu delicada mano silente. A veces cierro
mis ojos y toco leve tu mano, leve toque
que comprueba su forma, que tienta
su estructura, sintiendo bajo la piel alada el duro hueso
insobornable, el triste hueso adonde no llega nunca
el amor. Oh carne dulce, que sí se empapa del amor hermoso.

Es por la piel secreta, secretamente abierta, invisiblemente entreabierta,
por donde el calor tibio propaga su voz, su afán dulce;
por donde mi voz penetra hasta tus venas tibias,
para rodar por ellas en tu escondida sangre,
como otra sangre que sonara oscura, que dulcemente oscura te besara
por dentro, recorriendo despacio como sonido puro
ese cuerpo, que ahora resuena mío, mío poblado de mis voces profundas,
oh resonado cuerpo de mi amor, oh poseído cuerpo, oh cuerpo sólo sonido de mi voz poseyéndole.

Por eso, cuando acaricio tu mano, sé que sólo el hueso rehúsa
mi amor —el nunca incandescente hueso del hombre—.
Y que una zona triste de tu ser se rehúsa,
mientras tu carne entera llega un instante lúcido
en que total flamea, por virtud de ese lento contacto de tu mano,
de tu porosa mano suavísima que gime,
tu delicada mano silente, por donde entro
despacio, despacísimo, secretamente en tu vida,
hasta tus venas hondas totales donde bogo,
donde te pueblo y canto completo entre tu carne.

Vicente Aleixandre

Marinero en tierra

Candelaria, A la gent del mar

Vaig conéixer un vell pastor
que ses ovelles menava.
Cada jorn de sol a sol
amb sa flauta acompanyant,
eixa tonada cantava:

Com serà el mar?
serà blau i gran com diuen?
serà veritat que de nit és com la plata?
Tothom qui el veu

es queda ple d'enyorança.
Digue'm tu, sol, que véns d'una altra contrada:
Has vist el mar?

Tota la vida he viscut
aquí al pla de muntanya,
i que diners no he tingut
per veure la costa llunyana.
Sé que hi ha el Mediterrà,

que té l'encís de donzella,
sé que hi ha barcos de vela,
i sé que hi ha mar a Calella,
on les ones van i vénen
al compàs de l'havanera.

Com serà el mar?
serà blau i gran com diuen?
serà veritat que de nit és com la plata?
Tothom qui el veu

es queda ple d'enyorança.
Digue'm tu,  sol, que véns d'una altra contrada:
Has vist el mar?

La lletra de l'havanera "Mariner de terra endins" és de Narcisa Oliver, i la música de Josep Bastons. Explica una història ben senzilla, que era freqüent fins no fa tant, però que ara costa d'imaginar: la d'un pastor que viu terra endins i que no ha pogut anar a veure mai el mar. 

No sóc com el pastor però feia molts dies que no veia el mar, i avui m'hi he retrobat en una tarda esplèndida d'octubre. Després d'una passejada per Calella, que en aquestes dates és com una barqueta a punt d'endreçar-se per l'hivern, el cel ens ha fet un regal doble: una increíble posta de sol, irisat des del roig sang al blau nit, darrera les muntanyes de les Gavarres, i una lluna plena i inmensa que sortia del mar com una safata de plata.