No t'ennueguis amb records. Set claus
barren set portes. Saps prou bé què hi ha
darrera cadascuna per tornar-hi
amb el pretext d'enyors o negligències.
No s'esmena la vida ja viscuda
i aquest crepuscle de balaix desvetlla
noves veus que vulneren tots els límits.
Guarda la trista borra dels secrets
al fons obscur de qualsevol butxaca.
Que no t'exclogui el vent dels seus combats
ni la mar dels seus ocis. Per colrar-te
de nou la pell hauràs d'obrir finestres.
No sentis massa pietat de tu.
Llença les claus i aprèn-te més encara.
Miquel Martí i Pol
Em sembla que encara no havia portat res del poeta de Roda de Ter cap aquí. De tan anomenat, llegit i proclamat, Martí i Pol està sovint a un pas de morir d'èxit. Cert que s'ha guanyat aquest reconeixement popular amb la seva poesia transparent, el seu compromís social i ètic amb el país, i una voluntat d'escriure i viure molt més forta que la seva minvada salut. La força de la seva veu i la identificació amb el ciutadà corrent del carrer han fet la resta.
Ja no hi ha diada nacional o fet vital rellevant que no sigui adient per a un poema de Martí i Pol, invertint paradoxalment la direcció vida-obra. Això va arribar fins al punt que, en l'inefable tràngol de triar un text per acompanyar al recordatori de les exèquies d'una persona estimada, vaig sentir com em deien: "Sobretot, res de Martí i Pol, que ja n'estic fart que em persegueixi". Qui s'exclamava així havia viscut en menys d'un any i mig dos funerals familiars acompanyats dels preceptius versos del poeta de Roda de Ter.
Malgrat tot, ressegueixo un cop més un dels poemes d'Estimada Marta, potser el seu llibre més difòs i rabiüdament vital. Qualsevol poema dels que conté és un gran, rotund, esclatant regal de vida viscuda i d'aniversari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Digui, digui.