Ella no ho sap, perquè habitualment no ve per aquí, però avui que ha complert 27 voltes al Sol, li dedico aquest post.
Va arribar com una gran sorpresa, quan jo ja entrava en una adolescència plena de turbulències com un vol de baix cost en una nit de tempesta.
Durant mesos vaig preguntar-me com seria això de tenir un nadó a casa, i temia perquè temien que m'engelosís o vés a saber què. Tot era estrany i la vida prenia un camí inesperat.
I un 27 de juny, quan el sol havia arribat ja al punt més alt de la nit de Sant Joan, va arribar, després d'un sopar de final de curs, el mateix dia d'anar a recollir les notes. Jo era una bona estudiant i no s'esperava res que no fossin notables i excel·lents. Però aquell curs hi havia un regal afegit.
Vam arribar a la clínica i allà hi havia la mare i el regal. Petita, tot i haver nascut de bona mida, i vermella i congestionada, amb les mans encara liles. Encara s'havia de descomprimir, vaig pensar temps després, quan es va anar tornant un nadó rosat, rodonet, amb uns ulls negres com olives i simpatiquíssims, i un bon caràcter a prova de germanes grans amb ganes de jugar i d'inventar fantasies impossibles..
Mai hagués comptat que la tendresa es pogués escriure amb quatre lletres que m'evocaven un pastís dolç d'ametlla.
Per molts anys, germaneta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Digui, digui.