Amb música ho escoltaries potser millor

 

Cementiri de Sinera, vist a www.324.cat

Et diré sempre la veritat.
I si et parlo tan sovint de la meva
quotidiana, solitària mort,
i amb cruel accent carrego
aquesta única síl·laba
del meu petit saber,
és sols perquè m’agradaria que sentissis
dintre teu, ben endins, on acaba
el fred camí al teu darrer sepulcre,
com humilment, silenciós,
t’estimo.
Veus? El suau vent a l’herba,
i tu i jo, una dona i un home,
i tots els noms de tan fràgil bellesa,
i aquesta tarda per a nosaltres
potser immortal.
Però no vols endevinar mai als meus ulls
qui sóc jo, com sóc jo, i ara m’omples
de buida, densa, sorollosa
argila de paraules,
fins a fer-ne un insalvable mur,
aquest curt pas
que ja del tot em separa
de tu.

(Salvador Espriu*, El caminant i el mur)

-----

*Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 1913-Barcelona, 1985) és un dels autors més insignes de les lletres catalanes. La profunditat i l’alta significació de la seva obra, reconegudes per la crítica internacional, són mereixedores de la major atenció i la màxima consideració. De la mateixa manera, l’exemplaritat de la seva actitud en una de les situacions històriques més adverses per a Catalunya, que se sintetitza en les seves paraules, “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”, constitueixen un llegat que ha romandre en la memòria dels catalans. (extret de la pàgina oficial de l'Any Espriu)