Tots hi serem, al port, amb la Desconeguda.
(J. V. Foix)
Aquella nit vaig veure un àngel.
Va entrar a l'habitació poc després de començar el torn de nit. Cap de setmana.
Desembre avançava queixalant les setmanes.
El temps consumia l'aire de la pipeta, el zum-zum de la màquina.
Timbres, polsadors, avisa quan s'acabi.
Faria falta moure-la. Faria falta un calmant. Faria falta un miracle.
Està tranquil·la, ara. Com la nit del dissabte a l'ala est.
Havia entrat pensant en Dant i em resistia a abandonar tota esperança.
L'esperança havia anat lliscant, silenciosa, amb els dies.
Una força estranya mantenia la flama. La força d'anar i venir, de vetllar, d'estimar-se.
I l'àngel va entrar, i jo el veia enmig del somni. Comprovar les màquines, demanar què necessitava.
Va tenir un moment per mirar-la. Està tranquil·la, ara.
Enmig del somni, li hagués preguntat a quina hora acabava.
Ja veus quina bestiesa, allà enmig, pensant aquestes coses tan humanes.
La nit més estranya i dolça es va acabar. Seria la darrera.
I ens hauria vetllat un àngel, tendre com una abraçada.
Preciós, simplement preciós
ResponEliminaGràcies. Feia dies que em rondava aquesta història i no trobava el moment d'explicar-la.
ResponElimina