Hi havia una vegada, en un regne molt i molt llunyà, una princesa singular.
La princesa sabia, des de molt petita, quin era el destí de les princeses: rebre una educació adequada per arribar a ser la muller d'un príncep, preferentment poderós i adinerat, i si pogués ser, amb un cert atractiu físic, o com a mínim una manca de repulsió, que potenciés el tema dels deures conjugals i la perpetuació dels llinatges.
Preparant-se per al seu destí, la princesa havia tingut una educació acurada, fins i tot superior a la d'algunes princeses, vista la seva mitjanament desperta intel·ligència i les seves ganes compulsives de conèixer. Tot esperant el príncep en qüestió, la princesa vivia una vida consentida i bastant regalada, alimentant la seva fantasia amb llibres de cavalleria.
La princesa era la gran de quatre germanes, totes noies, cosa que suposava un gran maldecap per al rei i la reina, que havien de seleccionar molt bé les aliances matrimonials per deixar en bones mans no només les seves estimades filles, sinó el destí del seu regne. Després de molts emissaris i algunes informacions privilegiades d'espies ben pagats, el rei i la reina van començar les negociacions per prometre la seva filla gran a un príncep que semblava tenir tots els dons: poder, patrimoni, joventut, bona planta, i fins i tot algunes interessants condecoracions militars i coneixements de les més variades disciplines del saber humà. Quan van saber que el príncep havia escrit les cròniques dels seus avantpassats en un perfecte llatí que li havia valgut el reconeixement de l'emperador, van pensar que era el candidat ideal per a la seva filla. O al revés, que aquella filla somiadora i que no es desenganxava dels llibres podia ser una bona candidata per a un príncep de tan alta posició i sonats mèrits.
En aquelles converses estaven, i s'havia procedit a l'enviament de retrats per tal que els futurs promesos es comencessin a conèixer de vista, quan un perill terrible i insospitat va presentar-se a la porta del regne: una criatura monstruosa en forma de drac, ferotge i pestilent.
El minvat exèrcit del rei va lluitar valentament i van aconseguir foragitar el drac. Van haver de lamentar baixes, i el rei mateix va resultar ferit, però van poder celebrar també la victòria. No obstant, aquell atac va posar de manifest la necessitat de trobar aliances amb altres regnes. El príncep quasi-promès de la princesa no va comparèixer fins que la batalla va ser acabada, presentant unes disculpes molt florides per la seva tardança, lloant el valor dels soldats que havien lluitat, i besant la mà de la seva quasi-promesa, que en aquell moment enfollia d'amor sospirant pel moment que llur compromís seria efectiu.
No havien passat ni deu llunes, i el reialme amb prou feines s'havia refet de l'assalt del drac, quan una nit va tornar a sentir-se en l'aire el ferum de la bèstia, que s'acostava altre cop a atacar. El rei, a les portes de la mort, no va poder prendre el comandament, i les ordres es demoraven i no es prenien resolucions. La reina i les seves filles, tancades a la cambra on el rei agonitzava, veien a la llunyania les flames del drac, i es desesperaven d'impotència i de dolor. Els senescals no donaven ordres, els capitans no les rebien, i l'exèrcit no estava en formació ni es defensava adequadament el castell. Es van enviar emissaris demanant ajuda als regnes més propers, inclòs el del príncep, que va tornar amb la resposta que no podia atendre les seves demandes car havia d'acudir a Roma a presentar els seus respectes al nou Summe Pontífex i a la seva cúria, així com el nou llibre de cròniques del seu reialme, però que ja faria arribar-ne un exemplar al rei, amb respectes a la princesa.
La princesa va trencar tota la vaixella de l'aixovar que s'havia anat preparant, en sentir el contingut de la missiva. Va baixar a la sala d'armes a amagar-se perquè ningú la pogués veure plorar, i enmig del seu desesper, va veure la filera d'armadures i d'espases, com soldats que estiguessin esperant ordres del rei, que ja no podia donar-ne ni al seu pobre cos, a punt d'abandonar-lo. La princesa va respirar fons, va eixugar-se les llàgrimes, i va empunyar una espasa, sospesant-la amb un parell de gestos. Va trobar la seva nova i sorprenent imatge en un mirall de la sala. I va pensar, rescatant una frase d'un llibre estrany, que ningú havia sabut explicar-li:
"Qui lluita pot perdre, qui no lluita està perdut"
I la princesa va recordar com el seu pare feia de rei, de cabdill dels exèrcits, de governant del seu poble. Ara li tocava a ella, encara que ningú l'hagués investida formalment. Però sentia que tot era a les seves mans, i que era l'hora de sortir de la comoditat dels somnis de princesa i posar a la pràctica tot el que havia après dels llibres, i dels pares, i de les converses amb els savis. Va sortir a fora el pati d'armes, i va manar que reunissin l'exèrcit, i va fer formar els capitans, i va manar que es fes recapte de provisions per si calgués afrontar un setge, i escoltant els consells dels més experimentats, va tranquil·litzar qui tenia por i va encoratjar a tothom a lluitar contra l'amenaça del drac.
La princesa i el seu migrat exèrcit van plantar cara al drac una vegada més, tots junts amb coratge, i van salvar-se.
Per a la princesa no només va ser una victòria contra un drac pudent de quatre metres d'alt: va ser una victòria contra les seves pors i les seves renúncies, que va posar-li a les mans les regnes del seu destí i ja mai més les va deixar anar, conduïnt la seva gent cap a la prosperitat, el benestar i la justícia, durant anys i anys, essent una reina molt estimada.
I si aquesta història no ens ha arribat fins ara als nostres dies és perquè el príncep cronista, desaïrat en veure's no imprescindible per a vèncer un drac, va explicar a la seva llegenda àuria del cavaller de la rosa una versió una mica esbiaixada, manipulada i subjectiva, que els darrers estudis historiogràfics sobre la matèria estan deixant en evidència i qüestionant en tots els seus aspectes.
