Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre.
"Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)



21 d’oct. 2012

Viatges i flors

Flor d'il·lusió

Neix a qualsevol raconet de bosc que tingui una mica d'aigua, una mica de sol i un no-res de gruix de terra. Tot i la facilitat amb què sembla que floreix, no és possible aconseguir-ne plantar a consciència: sempre neix lliurement i de forma inesperada. Si algú pensa trobar-ne a l'obaga del bosc, resulta que surt a la solana; i si a la solana un any n'han crescudes un centenar, l'any proper apareixen arran d'obaga. Aquesta caòtica florida fa que la flor d'il·lusió tingui un encís quan apareix a la vista del passejant, només comparable a una bella clapada de pinatells o a un follet que es deixa veure un moment enmig de la molsa.

Aquesta flor neix inesperadament en un racó, i de seguida creix i es fa bella. Primer és un sol botonet, al capdamunt d'una tija llarga. De seguida, si té una mica d'aigua, una mica de sol i un no-res de terra que l'alimenti, comença a obrir una flor minúscula darrera l'altra, fins que fa una vistosa toia de floretes liles, i en pocs dies, es formen ramells de petites toies de flors, que esquitxen el verd del bosc amb centenars de pistils i estambres.

Flor lila de camp (Scabiosa sp). Foto extreta de flickriver.com
Però, tant bon punt com s'ha obert la flor il·lusió, comença a marcir-se. Si no es mantenen les condicions d'una mica d'aigua, una mica sol i un no-res de terra -perquè plogui massa o el dia es torni núvol, o bé faci massa sol o fins i tot una mà que l'arrenqui i se l'emporti lluny del bosc-, la flor es mor. Fins i tot llavors manté l'encís: no s'aperdua tota de cop com altres flors que volen ser més nobles, sinó que les desenes de flors minúscules que formen la toia es van marcint, poc a poquet, perdent el color i la fermesa, fins que s'adonen que ja no hi ha el que les feia viure, i al final, cauen.

Poques coses hi ha tan tristes com veure marcir-se un pom de flors d'il·lusió. És per això que qui les coneix, no les cull del bosc amb la promesa de fer-les lluir en una casa o un balcó, sinó que les deixa allà, que s'alimentin del sol i l'aigua i la mica de terra, i si ha de ser que creixin i s'enfilin i es facin grans, que així sigui. I si no ha de ser, que no sigui perquè el passejant l'hagi arrencat i se l'hagi endut amb una il·lusió que s'ha esfullat.
 


A Mercè Rodoreda, humilment.
A totes les meves flors.


 

2 comentaris:

  1. amb coses senzilles, un somriure als llavis, preciós

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Blondie. Les il·lusions són així, senzilles i fràgils.

      Elimina

Digui, digui.