Avui que ja és novembre ens posem durs i nostàlgics a la vegada. Des de l'any 1991 arriba aquesta llarguíssima i èpica balada dels Guns'n'Roses, amb la qual algú va aprendre que res dura per sempre, i que la pluja de novembre és bona pels rovellons però desaconsellada per a la celebració de casaments a l'aire lliure.
I mira que havia vist aquest vídeo un centenar de cops, però no m'havia adonat que l'Axl Rose té una talla romànica (un crucificat d'un Descendiment, potser?) a sobre la seva tauleta de nit*.
Els solos -i els pelos- de l'Slash són eterns.
*Això de la talla romànica es pot comprovar al principi i final, quan el manso s'intenta adormir i es desperta de cop.
Un dia vaig penjar un tema de Guns'n'Roses en una pàgina de cançons "de ayer y hoy" i per poc sóc jo la que acabo crucificada! Em van dir que el tal Axl no s'ho mereixia: que és racista, masclista i no sé quantes coses més.
ResponEliminaPotser és cert, però Sweet Child of Mine és part de la meva educació musico-sentimental. Què hi farem!
És el gran i etern debat entre el valor de l'obra i la consideració de l'artista. Des de Wagner i el seu conegut antisemitisme que estem així.
ResponEliminaEn la meva etapa G'n'R en la meva educació musico-sentimental jo sempre vaig ser més d'Slash.