Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre.
"Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)



1 de nov. 2014

remember (I)

Impressions per a un esbós de les Fires i Festes de Sant Narcís de Girona*

L'alè de tardor sura en l'aire. Capvespre. A mitja tarda, el cel, amb ressaca de dos dies de sol -aquell solet dolç de finals d'octubre, tebi com un encenall-, ha deixat anar un solemne ruixat damunt Girona. Potser els firaires hauran tancat les parades, tret d'alguna xurreria que s'hagi mantingut oberta estoicament, enmig de la deserció general. Els altres hauran cobert amb plàstics els enginys mecànics a dues-centes pessetes el viatge. Haurà estat cosa d'hora i mitja, però aquest vespre la catifa de fulles seques de la Devesa semblarà haver estat encerada com un parquet. La pluja haurà diluït en la grisor les llums cridaneres, vedettes en el fugaç Paral·lel de les fires. Els sons de megafonia se senten amb la sordina dels tolls de pluja. I  les diem-ne entranyables olors d'oli fregit dels xurros, i del bruc encès torrant castanyes, es barregen amb el de la terra humida, i s'enlaira i s'escampa, punyent i embogidor, engrescant gironins i forans a anar a la fira, ben viva.

A les pedres del meu Barri Vell, no els vingueu amb fires, ja. Viuen la festa d'altra manera, com fa sis o set segles, quan l'ambient era de sèu que cremava quan es feia fosc i la gargamella pròpia era tot el sistema de megafonia a disposició. Des de l'altra banda de l'Onyar, avui, el barri Vell mira la festa jove dels nous carrers, de la Devesa, del Passeig de la Copa; no pas amb recel medieval i obscur sinó amb el somriure dolç dels segles, com un avi sense dents, ben acotxat a la llotja secular. I benèvol, el barri permet instal·lar-se paradetes de quincalla per la Rambla, i la gent passeja que passejaràs per l'entramat de carrers gremials del Barri Vell, sota les voltes sempre ombrívoles -perquè la seva llum és gòtica. Quan vespreja, no em costaria d'imaginar haver vist un assaonador carregant les pells cap a dins el taller -que demà serà un altre dia-, o un jueu capcot i de pas llest enfilant les estretors del call. El Barri Vell es  permet encara alguna ballada de sardanes on l'entusiasme de la gent deixa penjades les notes pels til·lers de la Rambla, com senyeres brodades amb tenora. Hi ha teatre aquests dies de festa. Hi ha exposicions. Això sí, el Barri Vell es retira aviat. L'encarregat de la Fontana d'Or, que porta ulleres amables i una americana blau marí, aconsella a un senyor amb bigoti hitlerià que deixi els segells d'Isabel II per a un altre dia perquè és hora de tancar, mentre una parella busca les entrades en el vestíbul d'aire decimonònic del Teatre Municipal, mentre la campana de l'Ajuntament sona: "to-ca-tar-dans, to-ca-tar-dans".

I a la part nova... la nit és jove! La Devesa, ben empolainada per la nit. Potser la sessió de tarda no ha sortit rodona, però la nit serà un èxit: llum, música, festa! Passin, senyores i senyors! El Passeig de la Copa és com un estudiant de disset anys eterns, que ha muntat una barraca amb la classe de l'insti, el club esportiu o vés a saber. Porta mil peles -al límit de la butxaca escurada- per una canya i dos xupitos, i si en sobra, posarà gasolina a la moto. Ah, i les claus de casa, que a les cinc de la matinada -cap emboirat, veu esquerdada d'escridassar la penya enmig del xivarri de l'ambient, exaltat i jove...- és cruel fer soroll i trencar els sons engendrats sis hores abans.

L'endemà a les dotze del migdia, les campanes de Sant Feliu, agudes, de bateig, faran deixondir la ciutat amb ressaca -ai, ui. Farà un dia d'àngels. Cantarem missa ben solemne en honor del Sant Patró, el bisbe Narcís, que des de la imatge de la façana de la catedral ens beneeix i ens protegeix amb tarannà eclesiàstic de bon pastor.

Capvespre. L'alè de tardor sura en l'aire. Les campanes de la Catedral toquen les vuit, amb grandiloqüència de tones de metall. Pujant al campanar recordo la paüra de Fineta que escrivia Prudenci Bertrana, pujant per les escales de cargol sense cap trist replà. Com si palpés l'essència del sagrat a cada pedra nummulítica. Demà, nit de Difunts, els canonges morts entonaran el Dies Irae voltant pel claustre. JA he arribat a dalt. La Beneta encara ressona, com una onada gegantina de fosa. Passa vora meu l'eternitat, como responent al clam de les agulles gòtiques de Sant Feliu al cel... Per un moment copso la llum de les bambolines, el brogit de la megafonia, el somrís harmoniós de la cultura, la senyera de la tenora; ho fonc en el llençol blau foradat d'estels que es desplega damunt la muralla, espinada de gat secall... en faig una campana... i el vent de Tots Sants escampa el so immortal de la festa de Girona.



* Aquesta composició va veure la llum l'any 1993 i va obtenir el 1r premi de prosa dels Jocs Florals i Literaris de l'Ajuntament de Girona.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Digui, digui.