Mentrestant he llegit poc, dispersament i malament. En tot l'estiu ni un llibre decent: en tenia un de pendent, sobre la història d'una dona islandesa... no vaig passar d'espigar-lo un dia, com acostumo a fer amb els llibres que no m'enganxen. Una història massa densa i massa dura per la calor i la mandra mental de l'agost.
He escoltat de gent que diu que escriu, que vol publicar, que està publicant, que ha publicat... i aquí sense veueta pròpia per dir que jo també, voldria fer-ho algun dia.
Amb l'escriure em passa com amb la música, em temo. Deliris que omplen la meva ment, els meus somnis, però no toquen a terra, no es fan carn, no es fan reals, de suor i llàgrimes.
Aquesta pantalla és un espai diminut i virtual de l'Univers, i tanmateix, hi puc dibuixar i posar lletra als meus somnis, les meves pors, els meus pensaments.
Davant les pors que em tenallen, el mantra constant de l'Univers: "Tot anirà bé". Ho deia la mare i ho deien les cascades d'Islàndia, ho deien els peus descalços dels peregrins que Caravaggio pintava a les esglèsies de Roma i m'ho han dit aquest estiu els núvols empordanesos i el cel sobre Berlín.
Prenc aire i confio un cop més.
 |
| Die Himmel über Berlin |
