Si dolce è’l tormento

Massa silenci durant massa temps, només escoltant, llegint, passivament, deixant passar els dies buits i les nits inquietes, hores absurdes, feina que no arribava enlloc i que veia ningú, diners que no arribaven a final de mes, vergonya i cafès estalviats, roba donada que li afegia anys, i una expressió a l'ascensor que cada matí li recordava que el temps no tornaria enrere.



Fins quan duraria, aquella grisor impregnada als pulmons, aquell desconcert sense rumb de dies i mesos i anys? 


Els ulls li brillaven encara demanant menjar-se la vida, però el seu cos se sentia derrotat i rebutjat, esperant amb creient desgana la fada padrina que transformés els seus parracs morals en vestits elegants fets a mida. I no venia, no vindria, la fada.


El que sí que va aparèixer va ser un treballet de vendre entrades al teatre principal de la gran ciutat, on ja havia estat servint en una casa de gent tibada, experiència de la que guardava un record agredolç. Per una banda, havia après a caminar ben dreta per les grans avingudes, a despatxar amb gent important, i resistir jornades de treball maratonianes fent una feina impecable, però per l'altra, havia marxat de pur esgotament. Ara hi tornava, no a servir, però sí a continuar fent hores i hores. Tanmateix, l'expectativa d'estar prop de l'escenari, d'un gran escenari, i de les bambolines, i dels artistes, la cridava poderosament.


I així, un dissabte de gener, que plovia a bots i barrals, va entrar al vestíbul del teatre amb el seu paraigües de flors, com si comencés a sembrar una primavera que encara era llunyana.


Van ser molts caps de setmana de pluges, però finalment, el maig va obsequiar-la amb unes calanchoe fantàstiques al balcó, com no les havia vist en anys, i amb una petita il·lusió, molt escabellada i imperceptible per al gran públic, que s'encenia cada cop que veia passar aquells ulls color d'avellana.