Als vuitanta-tres anys, el mestre Gustav Leonhardt puja per darrer cop a un escenari. A París, un vespre de desembre, s'esdevé la última lliçó.
Purcell, Böhm, Ritter, Pachelbel, D'Anglebert, Dulphy, Bach.
Segurament en els seus anys d'estudi a l'Schola Cantorum Basiliensis, Leonhardt va fer definitivament seu el consell que Robert Schumann havia adreçat a la joventut: "Interpreteu tan sovint com sigui les obres dels grans mestres, especialment les de Johann Sebastian Bach. Que Das wohltemperierte Klavier sigui el teu pa de cada dia..."
Primer és el silenci.
I de cop, com un rierol* de sons
(*Bach és la paraula alemanya que designa un torrent),
la música s'encadena a través de
notes, escales, ritmes, temes, progressions, imitacions i contrapunts, cadències:
paraules saberudes
però massa buides
per explicar
el que l'orella segueix sense guies ni crosses,
el que l'intel·lecte comprèn sense paraules,
i el que l'ànima estima sense perquès.
P.D. Si us voleu regalar el concert complert:
(gràcies a l'usuari TheLastandLeast, que ha pujat aquestes perles a youtube)
Curioso, ambas coincidimos hoy en que las palabras no lo pueden definir todo...
ResponEliminaA lo mejor es un dejà vu. ;-)
ResponElimina