Programar una petita intervenció a l'ull. Prendre-s'ho bé perquè no és la primera.
Trobar-se dins de quiròfan i pensar que, realment, no és una activitat plaent. Sentir que algú et dóna la mà i no saber -o sí- qui és.
Sortir d'una nebulosa, sentir que tot es desperta i protesta com un indignat del 15M. Aplicar gel, alleujar el dolor i la frissança, tornar el gel al congelador, tornar a aplicar gel. No poder-se posar dempeus. Rodolar per la casa. Sempre amb el gel. Sempre com un pirata. No veure, no poder obrir els ulls, haver d'intuir i escoltar per trobar les coses.
La ceguesa, com esmorteeix la percepció del món, i a la vegada afina els altres sentits.
Anar a urgències perquè el dolor no baixa. Repós per prescripció facultativa. Ulls tancats, no mirar, no fer res, descansar la vista, fer que es curi. Que el repós coincideixi amb un viatge.
Un viatge a un lloc que no és nou però havia quedat oblidat: les seves pedres, les seves places, el seu orgull d'universitat antiga. Com no es pot mirar el que ha estat fet per a la grandiloqüència, per a la memòria de la història, de l'art i la saviesa?
Els ulls miren, clandestinament. Potser no enfoquen amb la precisió d'una càmera, però topen amb un claustre de pedra que ressona millor que cap altre, un absis amb un retaule gòtic que canta meravelles, un orgue mossàrab, una reixa fabulosa que uns americans van voler comprar i van acabar sortint a rodolons d'allà, un sepulcre que és un poema de pedra... una casa de nines que fa por...
i per acompanyar el viatge, i afinar els altres sentits, bon pernil, i bona vianda, i bon vi.
Trobar-se dins de quiròfan i pensar que, realment, no és una activitat plaent. Sentir que algú et dóna la mà i no saber -o sí- qui és.
Sortir d'una nebulosa, sentir que tot es desperta i protesta com un indignat del 15M. Aplicar gel, alleujar el dolor i la frissança, tornar el gel al congelador, tornar a aplicar gel. No poder-se posar dempeus. Rodolar per la casa. Sempre amb el gel. Sempre com un pirata. No veure, no poder obrir els ulls, haver d'intuir i escoltar per trobar les coses.
La ceguesa, com esmorteeix la percepció del món, i a la vegada afina els altres sentits.
Anar a urgències perquè el dolor no baixa. Repós per prescripció facultativa. Ulls tancats, no mirar, no fer res, descansar la vista, fer que es curi. Que el repós coincideixi amb un viatge.
Un viatge a un lloc que no és nou però havia quedat oblidat: les seves pedres, les seves places, el seu orgull d'universitat antiga. Com no es pot mirar el que ha estat fet per a la grandiloqüència, per a la memòria de la història, de l'art i la saviesa?
Els ulls miren, clandestinament. Potser no enfoquen amb la precisió d'una càmera, però topen amb un claustre de pedra que ressona millor que cap altre, un absis amb un retaule gòtic que canta meravelles, un orgue mossàrab, una reixa fabulosa que uns americans van voler comprar i van acabar sortint a rodolons d'allà, un sepulcre que és un poema de pedra... una casa de nines que fa por...
i per acompanyar el viatge, i afinar els altres sentits, bon pernil, i bona vianda, i bon vi.
Recorda: només tens dos ulls.
ResponEliminaI encara hi ha qui s'hi posa una ratlla vermella a sobre...
ResponEliminaGràcies per passar-te per aquí, home-que-descansa-i-té-un-blog.