Llegenda àuria (psicosomàtica)

La Llegenda àuria (Llatí: Legenda Aurea) de Iacopo da Varazze és una popular col·lecció d'hagiografies o Flos Sanctorum això és, vides de sants, que van ser de gran difusió al final de l'edat mitjana. La seva recopilació sembla que fou al voltant del 1260. (font: Viquipèdia)

De la Llegenda Àuria se n'ha fet especialment famosa la figura de Sant Jordi, caracteritzat com un cavaller de la Capadòcia (avui Turquia) que va anar a combatre un drac que tenia per costum cruspir-se els vilatans del lloc on s'instal·lava a fer mal. L'acció de Sant Jordi va salvar la filla del rei, que, vés per on, havia de ser la següent a ser devorada pel drac. De la sang del monstre va néixer un roser vermell, element que a la cultura grega ja representava l'amor. Algunes versions diuen que Sant Jordi es va casar amb la princesa, altres que va dir que moltes gràcies però no volia compromís que ara mateix per ell no era un bon moment per plantejar-se res.

Sort d'en Joan Turu, que ens actualitza la llegenda àuria als nostres temps

I d'aquí va venir el costum de regalar roses vermelles a l'estimada, hàbit que ja ve documentat des de l'Edat Mitjana i que s'ha anat estenent fins a crear parades efímeres de floristes per un dia a cada cantonada de la diada. 

Ho arrodonim amb la idea d'uns editors catalans espavilats que als anys 20 van veure que el 23 d'abril coincidia, suposadament, amb la mort de Cervantes i de Shakespeare, i ja tenim la festa del llibre i de la rosa que avui ens fa sortir, sigui feiner o festiu, plogui o faci sol, a passejar pels pobles i ciutats del nostre país, a comprar roses o deixar que ens les regalin, i a pujar els índexs de venta del sector del llibre, i a debatre sobre autors mediàtics i no mediàtics, sobre les relacions i l'amor, i en definitiva, a fer que Sant Jordi sigui un dels dies més singulars del nostre calendari.

Sant Jordi és una diada ben bonica, pensa la bibliotecària, si no tens problemes psicosomàtics amb les mostres d'afecte. Se'n recorda dels temps de l'escola, quan els feien escriure poemes i participar en concursos literaris. Era divertit. A la feina també li regalen una rosa, si cau en feiner, com si s'hagués de creure que allà t'estimen. El pare porta una flor a les que ja no hi són, i també a les que hi són. I ja està. 

Algun any un amic li n'hi havia regalat una, de rosa, però es va oblidar que precisar que era un amor d'amic i no de l'altre i, bé, la història ja ha prescrit i ja no li n'hi ha regalat cap més. 

La bibliotecària rega el roser i llegeix els llibres que s'ha regalat. Per un dia, cal mirar la flor i no les espines.