El perquè de tot plegat

Fa mesos, què dic, anys, que volia obrir un blog. N'he llegit i en llegeixo i segueixo uns quants, amb estils, temàtiques i intencions variadíssimes... potser ha estat aquesta marabunta d'opcions que m'ha tingut donant voltes abans de publicar res, pensant com voldria que fos el meu blog. L'experiència d'alguns amics i amigues bloggers (o blocaires o bloguerus), als quals obrir i mantenir un blog els hi ha aportat molt -alguna parella inclosa ;-) m'animava a seguir en la meva idea, però... anava quedant...

Fa un temps, l'autora d'un dels blogs més imaginatius i divertits que segueixo, el de la lorzagirl, celebrava el seu cinquè aniversari, i explicava que va començar a escriure per poder mirar enrera i dir que n'havia fet alguna cosa de la seva vida (aquesta noia ho explica amb bastanta més gràcia, recomano que us passeu pel seu blog si no ho heu fet ja). Em vaig quedar amb aquestes paraules (però no vaig llençar-me a obrir el blog encara).


Els temps van depressa i sembla que els blogs comencen a ser cosa del passat proper, abduïts per formes més ràpides i interactives de comunicació (twitters i feisbucs i coses per l'estil). O sigui que potser arribo tard, quan l'expectació ja ha passat, però... encara en tinc motius i ganes, i crec que amb això n'hi ha prou. He de confessar que això d'anar tard, em ve de naixement. M'esperaven a l'agost i no em vaig decidir a arribar fins a mitjans setembre. És congènit.


En fi, passeu, llegiu, comenteu si voleu (i en l'idioma que vulgueu), miraré d'anar polint la -com es diu?- interfície, posar algun traductor simultani, trobar el to adequat per dir les coses, i sobretot, passar-ho bé mentrestant.


Al final m'he decidit a agafar per al meu blog el títol del grandíssim llibre de l'Umberto Eco. No perquè pretengui fer cap tractat de semiologia ni una escabetxina de monjos. Només pel misteri que em suggereix, com una immensa biblioteca on es guarden els records, que ens quedem amb el nom i el record de les coses, i les coses en si, passen.