Quan he afegit aquests peixicus que surten al costat dret, m'ha vingut el record de la única experiència amb animals domèstics que he tingut fins ara: els peixos.
Habitualment la gent troba que els peixos són avorrits, comparats amb altres bestioles domèstiques que mouen la cua, miolen, fan sorollets o queden exòtics i molons. En defensa dels peixos cal tenir en compte que si no diuen res és per no omplir-se la boca d'aigua. (xist)
Doncs bé, una vegada vaig tenir un aquari petitó, i vam comprar una mitja dotzena de peixos de colors. Vaig cometre l'error de posar-los nom, empesa per una sincera estimació franciscana per les bestioletes. No m'esplaiaré a explicar els noms triats, perquè donaria pistes del surrealisme que gasto a estones i a més això fa padrina (bé, una mica padrina ja fa temps que m'estic tornant...).
El cas és que, per mala sort, els peixos es van anar morint -no us entretindré per ara amb tan dramàtics fets- i només va resistir, al final, una magnífica carpa vermella, rodanxona, brillant, que de fet havia estat la primera d'arribar, i que vaig batejar com a Tutto.
Tutto Pavarotti (1989) va ser l'àlbum que va fer famós aquest tenor a casa nostra. Per aquella època una ja començava a ser una friki confessa de la música i el va demanar per Reis. Per entrar al món de les àries i les canzone està més que bé, i a més Luciano Pavarotti va ser un tenor de timbre magnífic i presència rotunda i càlida, un signore italià de cap a peus, i sobretot (sense treure-li mèrits) un as de la mercadotècnia, també. El cas és que va ser un èxit de vendes i va atraure nou públic a l'òpera i als recitals lírics. Explicava un cronista que en un d'aquests recitals, aquests nouvinguts aplaudien al tenor amb el crit de "Bravo, Tutto!!!" com si Tutto fos el nom de pila de tota la vida de Pavarotti.
Anys després, davant la presència rotunda i rondanxona d'aquella carpa vermella, vaig recordar-me'n d'en Tutto Pavarotti i així va quedar batejada, com a Tutto. I bon tenor dramàtic, quan va abandonar-nos, devia entonar un Vincerò, vincerò camí al cel dels peixos...
Padrina, volem els noms triats i el per què.
ResponEliminaAix... doncs hi havia:
ResponElimina- dos peixos negres magnífics que es deien Bruce i Dylan (tot i que no eren gaire bons amb l'harmònica);
- un peix de color taronja que es deia Orange (tot i que sóc movistar);
- un peix de color plata que es deia Plata (originaaaal);
-i dos peixos que es menjaven les caques dels altres que es deien Basurilla i Brossa (aquest últim, inconscient homenatge al Joan dels poemes visuals)