Wish You Were Here

Mentre posava en ordre la lletra P dels cds de música moderna -bé, moderna, moderna...- la bibliotecària va trobar aquella portada del Wish you were here dels Pink Floyd: al bell mig del que sembla un recinte industrial, dos homes se saluden donant la mà mentre un d'ells està en flames i l'altre ni s'immuta.

De com pots imaginar-te el paradís encara que visquis un infern, de com malgrat la por el cel pot ser blau, de com els rails de tren poden convertir-se en camps verds... i de dues ànimes perdudes, donant voltes com els peixos dins una peixera.

Massa records, massa imatges, massa enyorança en tres minuts i mig escassos de cançó, que havia complert  trenta-cinc anyets i no havia perdut un gram de potència. La bibliotecària va fer un breu repàs de les prestatgeries que quedaven fins a la lletra Z, i se'n va anar a endreçar les novetats de manuals d'informàtica.

Sección Autoayuda

Si fuera Paulo Coelho y no William Shakespeare el autor de Ricardo III, habría escrito:

- Un abrazo, un abrazo, mi reino por un abrazo!

Peter Pan

El Canto del Loco és (o era?) un grup de nois més o menys guapets, amb una legió de fans femenines i unes cançons entre ensucrades i gamberrilles però molt inofensives. Vaja, que tenen (o tenien?) tots els números perquè a la nostra bibliotecària no li interessessin especialment.

Però la nostra bibliotecària tenia present una cançó d'aquest grupet de nois (amb la inefable Amaia Montero) que li va posar banda sonora a un moment de la seva vida on la nostra bibliotecària estava, no sap si més perduda que derrotada, per dir-li que potser el seu riure podria véncer a tot el seu dolor. Des de llavors, havia procurat riure molt més i plorar o enfadar-se només en la mesura necessària. 



I ara escoltava el Canto del Loco de nou, que li (re)explicaven la història de Peter Pan, el nen que sempre es resisteix a créixer, per a gran desesperació de Wendy i inconfessable satisfacció de la fada Campaneta. Semblava, pel que diu la cançó, que el fet d'enamorar-se fa deixar enrera les criaturades i fa prendre la responsabilitat de pensar en alguna cosa o en algú més que un mateix. Si la nostra bibliotecària s'aturava a pensar, sentia el mateix  llampec blau que cada cop que pensava en aquell Peter Pan, de quants cops l'havia intentat estirar per la màniga per treure'l dels seus particulars Neverlands i de com sempre havia tornat a perdre'l darrera alguna fada menuda i esmunyedissa.

Com havia acabat la història? Peter Pan havia crescut? Wendy li havia dit "ja t'ho faràs"? Tornaven tots a Neverland? La bibliotecària va aixecar-se de la cadira, va anar cap a la secció de novel·la infantil, i va buscar la B de J.M. Barrie.

W.A. Mozart, Requiem, KV.626

(in memoriam iaia Lluïsa)




Corria l'any 1984 o 1985 que els meus pares em van portar a veure Amadeus, l'adaptació al cinema d'una obra teatral que explica, amb moltes llicències històriques, la vida del prodigiós compositor W.A. Mozart , i la seva rivalitat amb Antonio Salieri.
La pel·lícula, que ha aguantat prou bé el pas del temps, va suposar-me un gran impacte. No només per l'ambientació i el vestuari, que van merèixer uns quants Oscars; ni per la reflexió sobre el misteri del geni i l'acceptació de la pròpia mediocritat, missatge que s'entén amb els anys ; sinó, sobretot, per la música, aquesta banda sonora intemporal del geni de Salzburg.


El moment àlgid de la pel·lícula és la composició de la cèlebre Missa de Difunts o Rèquiem que un desconegut encarrega a Mozart i que aquest, malalt, esgotat i arruïnat, acaba pensant que serà per al seu propi funeral. Mozart intenta acomplir l'encàrrec, i Salieri, en execució del seu pla sinistre, l'ajuda anotant al dictat les notes que formaran la Missa. Mozart té tota la música al cap, o a l'ànima, i sap que se li acaba el temps per deixar-la escrita en el paper: l'Introit, el Kyrie, tota la seqüència... li dicta les parts dels solistes, la instrumentació, i a la pel·lícula sonen a la vegada amb la imatge, vinculant brillantment trama, text i melodies, en una atmosfera angoixant i malaltissa. Al final, com ja és sabut

(o no?)
...vet aquí el meu primer...
***********************SPOILER*****************************

Mozart no pot acabar el seu encàrrec, mor i és enterrat en una fossa comuna, i Salieri no pot apoderar-se de l'autoria del Rèquiem.


Tuba Mirum és una de les parts de la seqüència pròpia del Rèquiem a càrrec de quatre solistes que descriuen, des de la tessitura més greu del baix a la més aguda de la soprano, com si des dels inferns s'elevessin cap al cel, com serà el Judici final*.


La versió és 100% vienesa, setantera, però els quatre solistes i la direcció de Karl Bohm són fantàstics. Espero que en gaudiu.


*Com diu sant Joan de la Creu, «al capvespre serem jutjats en l'amor».