W.A. Mozart, Requiem, KV.626

(in memoriam iaia Lluïsa)




Corria l'any 1984 o 1985 que els meus pares em van portar a veure Amadeus, l'adaptació al cinema d'una obra teatral que explica, amb moltes llicències històriques, la vida del prodigiós compositor W.A. Mozart , i la seva rivalitat amb Antonio Salieri.
La pel·lícula, que ha aguantat prou bé el pas del temps, va suposar-me un gran impacte. No només per l'ambientació i el vestuari, que van merèixer uns quants Oscars; ni per la reflexió sobre el misteri del geni i l'acceptació de la pròpia mediocritat, missatge que s'entén amb els anys ; sinó, sobretot, per la música, aquesta banda sonora intemporal del geni de Salzburg.


El moment àlgid de la pel·lícula és la composició de la cèlebre Missa de Difunts o Rèquiem que un desconegut encarrega a Mozart i que aquest, malalt, esgotat i arruïnat, acaba pensant que serà per al seu propi funeral. Mozart intenta acomplir l'encàrrec, i Salieri, en execució del seu pla sinistre, l'ajuda anotant al dictat les notes que formaran la Missa. Mozart té tota la música al cap, o a l'ànima, i sap que se li acaba el temps per deixar-la escrita en el paper: l'Introit, el Kyrie, tota la seqüència... li dicta les parts dels solistes, la instrumentació, i a la pel·lícula sonen a la vegada amb la imatge, vinculant brillantment trama, text i melodies, en una atmosfera angoixant i malaltissa. Al final, com ja és sabut

(o no?)
...vet aquí el meu primer...
***********************SPOILER*****************************

Mozart no pot acabar el seu encàrrec, mor i és enterrat en una fossa comuna, i Salieri no pot apoderar-se de l'autoria del Rèquiem.


Tuba Mirum és una de les parts de la seqüència pròpia del Rèquiem a càrrec de quatre solistes que descriuen, des de la tessitura més greu del baix a la més aguda de la soprano, com si des dels inferns s'elevessin cap al cel, com serà el Judici final*.


La versió és 100% vienesa, setantera, però els quatre solistes i la direcció de Karl Bohm són fantàstics. Espero que en gaudiu.


*Com diu sant Joan de la Creu, «al capvespre serem jutjats en l'amor».