Temps era temps que quan naixia una criatura, tothom que assistia la mare procurava prou bé d'allunyar els esperits malèfics que rondaven l'ànima que acabava d'arribar al món.
La llevadora, les veïnes, les germanes, les cunyades, les nebodes, i fins i tot algun home que estigués rondant per la cambra de la partera, badaven ben bé els ulls perquè no entrés cap bruixa a llençar un mal d'ull al nounat, o a girar-li els ulls o els turmells, o fins i tot a endur-se'l per a les seves dolenteries amb el diable. Alguns nadons lluïen amulets d'ambre, altres rebien el senyal de la creu amb el primer plor, i sempre se'ls procurava batejar el més aviat possible, encara que la mare no tingués prou forces ni per llevar-se del llit.
Tot i així, de tant en tant sortia alguna criatura que acabava espatllant-se, de cos o de ment. Naixia i creixia aparentment sana, però amb el temps mostraven habilitats fora del corrent. Un aconseguia enfilar-se al cimbori de la catedral que portava cent anys en construcció sense ajuda de cordes ni bastides; un altre arribava a ser il·luminador de pergamins i, davant l'astorament dels monjos, creava dibuixos audaços de monstres malèfics per al Llibre de l'Apocalipsi; un altre, per desfici dels seus pares, no avesats a altra cosa que la feina dura al camp del senyor, composava melodies amb els més variats instruments de corda i hi arranjava versos que aviat s'escampaven per tota la comarca. Els parents i convilatants s'estranyaven dels dons, i per la seva naturalesa extraordinària, a vegades ho consideraven obra de l'Altíssim, però sovint acabaven considerant-ho obra del diable. En tot cas, el posseïdor o posseïdora d'aquest do tenia una existència dissortada, perquè se sentia diferent i exclòs, i obligat a demostrar, o pitjor encara, amagar, el seu talent, i acabava morint jove. Bé, encara més jove que la mitjana de la gent, que en aquells temps amb prou feines arribaven a complir gaire més de trenta anys d'edat.
Aquests joves extraordinaris tenien un secret en comú: en nèixer, ningú havia parat prou atenció a la bruixa dels vint-i-set botons, dita així pel nombre de botons, element estrany i diabòlic, que portava a la seva túnica. La bruixa hauria entrat a la cambra de la partera i hauria tocat el nadó amb la vareta de freixe del geni, que li permetria desenvolupar un do fora de mesura, però també tindria un preu altíssim: la dificultat d'assumir aquest do extraordinari dins una vida corrent i curta, que es tallaria abans de temps, als vint-i-set anys.
La llegenda de la bruixa dels vint-i-set botons va anar-se perdent en la nit dels temps, i va oblidar-se totalment amb els avenços de la medicina i l'obstetrícia. Les dones van deixar de parir a casa, i se'n van anar a hospitals i maternitats blancs i asèptics, envoltats de personal sanitari. Qui se'n recordava dels esperits que podrien rondar el nadó?
Però continuaven, i continuen rondant-los. Els toca amb la vara de freixe quan ningú mira, i quan la criatura es fa gran, es materialitza el malefici. La criatura toca la guitarra com ningú a Woodstock; la criatura és blanca però canta amb un sentiment i una ànima negríssims; la criatura escriu poesia i inspira tota una generació de joves rebels; la criatura dóna sentit al rock, dóna sentit al grunge, torna al soul la seva veritable dimensió... la criatura és famosa, la criatura s'avorreix, la criatura prova coses noves... la criatura acaba esdevenint, i a contracor seu, més famosa per les seves addiccions, els seus problemes legals, o les seves sortides de to, que pel seu art incontestable... i als vint-i-set anys, no pot més i, havent viscut depressa, massa depressa, se'n va allà on pot continuar essent sempre jove. I aquí deixa un cadàver més o menys bonic, i una llegenda.
Mares que heu de portar fills al món: vigileu que no se li acosti la bruixa dels vint-i-set botons...
A la Janis i a l'Amy.
