Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre.
"Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)



Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pa los niños. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pa los niños. Mostrar tots els missatges

27 de maig 2014

El amor brujo (Falla)

Hi havia una vegada una nena que el que més li agradava del món era llegir i somiar, i no sabria dir en quin ordre li agradava més una cosa o altra. La nena no xerrava gaire, però somiava, somiava, i també llegia, llegia compulsivament tot el que queia a les seves mans, encara que no entengués realment què deia.

La nena també s'entretenia -com que només tenia germanets i germanetes i amics i amiguetes imaginaris-, posant discs i deixant-se emportar amb la imaginació.

Així, escoltant els discs de Julio Iglesias, i barrejant les lletres de desamor, el seu to de planyidera i les informacions de les revistes, la nena va arribar a la conclusió que aquella filipina que l'havia deixat devia de tenir el cor molt dur, si en Julio li cantava coses així en públic i ella no s'estovava, el perdonava i hi tornava.

L'intrigaven especialment els discos de música clàssica, aquella música on ningú cantava res intel·ligible, i on un director d'orquestra sorrut feia moure una batuta davant una colla de músics, disciplinats, que feien sonar alhora els instruments seguint uns papers escrits en un llenguatge que en aquell moment li semblava pura màgia. Com saben el que han de tocar?, pensava la nena.



Un dels discos tenia a la portada una gitaneta, o millor dit una flamenca, amb una cara que a la nena li semblava de pomes agres, i en lletres ben grans, el títol de l'obra i l'autor: "FALLA. EL AMOR BRUJO". Com que en aquell moment la nena no sabia res de la vida i obra del molt il·lustre Don Manuel, més enllà de relacionar-lo tímidament amb el senyor calb dels bitllets de cent pessetes, la nena va fer una altra interpretació, ben plausible.

"Falla. El Amor Brujo", volia dir que la gitaneta havia confiat en les arts de la bruixeria per atraure l'amor i no havia sortit bé: per això sortia sola a la portada del disc i amb aquella cara d'infelicitat. Per tant, "el Amor Brujo", encara que prometi miracles, també "falla". 

O sigui, que des de llavors, res d'amor brujo, que falla.




8 de set. 2012

moments musicals

HAVENT SENTIT BEETHOVEN 
per Miecio Horzowzky, infant 

Has tornat a ensenyar-me la puresa. 
Del tot jo no l'havia desapresa 
(no del tot, criatura, no del tot!); 
però are, als meus anys, la saviesa
de tornar a esser nin, am la riquesa
de tot lo món a dintre, jo l'he entesa
per tes mans, criatura, per ton cor!
Amb aquella ignoscencia que'l tenien, 
tes mans de nin, el cor d'aquell gegant! 
El gros aucell, en mans de xic infant, 
debatia ses ales poderoses: 
somreies retenint-lo entre tes mans... 
Ha volat; i abaixant el front, commoses, 
totes les dones s'han tornat formoses 
i tots els homes s'han tornat germans.

Joan Maragall, 1905 

 

29 de febr. 2012

PATUFET

Hi havia una vegada un pare i una mare que vivien en una casa molt rebonica i tan plena de llum, de flors i de música, que li’n deien la Casa dels Cants. I aquest pare i aquesta mare van tenir un fill, tan petit tan petit, que encara que el padrí li posés el nom de Fèlix, tothom el coneixia com a Patufet.

En Patufet no aixecava un pam de terra però era molt i molt espavilat. De seguida amb el seu posat de bon nen va aprendre a entabanar la mare, la dida, la minyona, el cuiner, el majordom, el padrí i tot el personal i la família de la casa. Els demanava diners amb qualsevol excusa –“un dineret per un caramelet per en Patufet!”-, i com que els tenia a tots ben encisats, li deixaven anar els quartos amb aquella alegria. I què en feia en Patufet? No se’ls gastava pas, sinó que els anava guardant sota una col de l’hort de la casa, mentre cantava “Patim, patam, patum, homes i dones i mecenes del cap dret...”

I van anar passant els anys a la Casa dels Cants i el petit Patufet, que ja era un senyor que es feia dir Fèlix, va arribar a tenir tot el camp de cols ben cavat i sembrat de diners. Però no en tenia prou, de dinerets: va comprar el camp del costat i va seguir amb la seva dèria d’anar-hi portant diners mentre cantava la cançó del Patim, Patam, Patum.

Autora: Marta Montenegro

Un mal dia, però, en Patufet havia sortit a plantar diners sota una col i va passar un bou gros, molt gros, que havia deixat el treball dur i aspre del camp per una plaça guanyada meritòriament –hi havia posat la banya- a la fiscalia anticorrupció. El bou va veure tan bell camp de cols i, empès per la gana, va començar a menjar-se’n la més formosa, sense adonar-se’n que a sota hi havia en Patufet i uns quants feixos de bitllets de cinc-cents euros.

Ai quan es va saber que el bou s’havia menjat en Patufet! I que en Patufet havia anat manllevant els diners de la Casa dels Cants per enterrar-los al seu camp de cols! La bona societat del poble se’n va esgarrifar, i se’n va parlar durant dies i dies a plaça, però ningú va moure un dit perquè el bou fes un pet i sortís en Patufet, perquè de tots era ben sabut que la merda, amb perdó, els esquitxaria a tots. Tots van girar el cap i van mirar cap a una altra banda, mentre es reprenien els cants a la Casa com si res hagués passat.

I conte contat, conte acabat.

---


Potser aquest conte no, però molts d'altres, per a petits i grans, il·lustrats i representats, els podreu trobar el 27 de maig a la Fira del Conte de Medinyà. No us la perdeu!!!

20 de febr. 2012

12 de febr. 2012

Yerma

(Yerma queda cantando. Por la puerta entra María, que viene con un lío de ropa.)


YERMA¿De dónde vienes?

MARÍA. De la tienda.

YERMA. ¿De la tienda tan temprano?

MARÍA. Por mi gusto hubiera esperado en la puerta a que abrieran. ¿Y a que no sabes lo que he comprado?


YERMA. Habrás comprado café para el desayuno, azúcar, los panes.


MARÍA. No. He comprado encajes, tres varas de hilo, cintas y lana de color para hacer madroños. El dinero lo tenía mi marido y me lo ha dado él mismo.


YERMA. Te vas a hacer una blusa.


MARÍA. No, es porque... ¿sabes?


YERMA. ¿Qué?


MARÍA. Porque ¡ya ha llegado! (Queda con la cabeza baja.)

(Yerma se levanta y queda mirándola con admiración.)


YERMA. ¡A los cinco meses!


MARÍA. Sí.


YERMA. ¿Te has dado cuenta de ello?


MARÍA. Naturalmente.


YERMA. (Con curiosidad.)¿Y qué sientes?


MARÍA. No sé. (Pausa.) Angustia.


YERMA. Angustia. (Agarrada a ella.) Pero... ¿cuándo llegó? Dime... Tú estabas descuidada...


MARÍA. Sí, descuidada...


YERMA. Estarías cantando, ¿verdad? Yo canto. ¿Tú?..., dime


MARÍA. No me preguntes. ¿No has tenido nunca un pájaro vivo apretado en la mano?


YERMA. Sí.


MARÍA. Pues lo mismo... pero por dentro de la sangre.


YERMA. ¡Qué hermosura! (La mira extraviada.)


MARÍA. Estoy aturdida. No sé nada.


YERMA. ¿De qué?


MARÍA. De lo que tengo que hacer. Le preguntaré a mi madre.


YERMA. ¿Para qué? Ya está vieja y habrá olvidado estas cosas. No andes mucho y cuando respires respira tan suave como si tuvieras una rosa entre los dientes.


MARÍA. Oye, dicen que más adelante te empuja suavemente con las piernecitas.


YERMA. Y entonces es cuando se le quiere más, cuando se dice ya ¡mi hijo!


Federico García Lorca, Yerma (primer acto, fragmento)


-----

Com un home pot descriure tan bé el que sent una dona que espera un fill? I sobretot, una dona que no en pot tenir?...
Dedicat especialment a les mamàs i futures mamàs que passen per aquí.

29 d’ag. 2011

Vacanze Romane (I)

Permeteu que faci com els amics que tornen de vacances i parlen i parlen dels seus fabulosos viatges, però és que aquestes Vacanze Romane han estat fantàstiques.

Per començar, recomano la darrera incorporació a aquesta biblioteca: un deliciós llibre -aparentment- per a infants, que l'il·lustrador txec Miroslav Sasek va fer l'any 1960, i que forma part d'una preciosa col·lecció nascuda arran dels seus viatges per Europa: This is Rome.

Com que encara tinc les neurones mig de vacances,  faig un copy&paste del que diuen els crítics que en saben més, a la pàgina oficial del sr. Sasek: http://www.miroslavsasek.com/



What the critics said about This is Rome

This is Rome, for examples is as informative as an Italian travel book and as gay as a Roman holiday. Sasek does a superb job of presenting the Eternal City as it might appear to a young tourist - as a kaleidoscopic array of strange and fascinating sights with its gaily garbed theological students, whizzing Vespas, imposing relics of antiquity, all of the things which make Rome like no other city in the world.
May Hill Argbuthnnot in Children and Books, 3rd ed., Scott, Foresman & Company, 1964, p.577
The young traveler, armchair or active, could have no better guide than M. Sasek... In This Is Rome...he continues to delight and instruct with his wonderful, lively, work-and-picture views of the Eternal City. Forums and fountains, catacombs and carabinieri, statues and students, trams and temples -- Mr. Sasek has recorded them all in a volume that is only second best to being there.
George A. Woods, The world through multi-colored magnifying glasses, in The New York Times Book Review, Part II, May 8, 1960, pp.30-1.
The third of M. Sasek's picture-books about capital cities...is a little more formal than the others -- there is the smallest breath of the guide book about it -- but it has the sharp, simple sophisitication which is this distinguished artist's characteristic manner. In spite of mannerisms, his is a refreshing, gay approach, and he gives children a picture of a great living city, a great museum certainly but also a home for ordinary people....He has a feeling too for the absurdities as well as the splendours of the city.
Mr. Sasek's method is to show Rome as the visitor sees her, not tidily in an itinerary which takes the famous sites and buildings in their proper sequence but in a happy muddle of statues, museums, restaurants, churches, motor-cars, ruins. The drawing is most beautiful -- and beautifully reproduced --with a particularly sensitive feeling for building; it is, however, essentially artful art. The book may seem to appeal to very small children, but it is designed for the sophisticated reader who will enjoy the incongruous contrasts and who will not be puzzled by the abrupt -- and unexplained -- turns of the text. The book is full of unanswered questions. Why does the Villa Medici belong to France? What are "Carabinieri", police or military? What was [English poet John] Keats doing in Rome? Older boys and girls will know the answers, or where to find them; younger children attracted to the book by its gay colour and many pictures will be merely baffled.
Sophisticated readers will enjoy not only the brilliant draughtsmanship and the warm comedy but also the fine economy with which Mr. Sasek uses words. He employs no tricks but colours the plainest statement with his own wry humour.
Roman Candles, in The Times Literary Supplement, No. 3038, May 20, 1960, p. xxi.




27 de jul. 2011

Forever Young

Temps era temps que quan naixia una criatura, tothom que assistia la mare procurava prou bé d'allunyar els esperits malèfics que rondaven l'ànima que acabava d'arribar al món.

La llevadora, les veïnes, les germanes, les cunyades, les nebodes, i fins i tot algun home que estigués rondant per la cambra de la partera, badaven ben bé els ulls perquè no entrés cap bruixa a llençar un mal d'ull al nounat, o a girar-li els ulls o els turmells, o fins i tot a endur-se'l per a les seves dolenteries amb el diable. Alguns nadons lluïen amulets d'ambre, altres rebien el senyal de la creu amb el primer plor, i sempre se'ls procurava batejar el més aviat possible, encara que la mare no tingués prou forces ni per llevar-se del llit.

Tot i així, de tant en tant sortia alguna criatura que acabava espatllant-se, de cos o de ment. Naixia i creixia aparentment sana, però amb el temps mostraven habilitats fora del corrent. Un aconseguia enfilar-se al cimbori de la catedral que portava cent anys en construcció sense ajuda de cordes ni bastides; un altre arribava a ser il·luminador de pergamins i, davant l'astorament dels monjos, creava dibuixos audaços de monstres malèfics per al Llibre de l'Apocalipsi; un altre, per desfici dels seus pares, no avesats a altra cosa que la feina dura al camp del senyor, composava melodies amb els més variats instruments de corda i hi arranjava versos que aviat s'escampaven per tota la comarca. Els parents i convilatants s'estranyaven dels dons, i per la seva naturalesa extraordinària, a vegades ho consideraven obra de l'Altíssim, però sovint acabaven considerant-ho obra del diable. En tot cas, el posseïdor o posseïdora d'aquest do tenia una existència dissortada, perquè se sentia diferent i exclòs, i obligat a demostrar, o pitjor encara, amagar, el seu talent, i acabava morint jove. Bé, encara més jove que la mitjana de la gent, que en aquells temps amb prou feines arribaven a complir gaire més de trenta anys d'edat.

Aquests joves extraordinaris tenien un secret en comú: en nèixer, ningú havia parat prou atenció a la bruixa dels vint-i-set botons, dita així pel nombre de botons, element estrany i diabòlic, que portava a la seva túnica. La bruixa hauria entrat a la cambra de la partera i hauria tocat el nadó amb la vareta de freixe del geni, que li permetria desenvolupar un do fora de mesura, però també tindria un preu altíssim: la dificultat d'assumir aquest do extraordinari dins una vida corrent i curta, que es tallaria abans de temps, als vint-i-set anys.

La llegenda de la bruixa dels vint-i-set botons va anar-se perdent en la nit dels temps, i va oblidar-se totalment amb els avenços de la medicina i l'obstetrícia. Les dones van deixar de parir a casa, i se'n van anar a hospitals i maternitats blancs i asèptics, envoltats de personal sanitari. Qui se'n recordava dels esperits que podrien rondar el nadó?

Però continuaven, i continuen rondant-los. Els toca amb la vara de freixe quan ningú mira, i quan la criatura es fa gran, es materialitza el malefici. La criatura toca la guitarra com ningú a Woodstock; la criatura és blanca però canta amb un sentiment i una ànima negríssims; la criatura escriu poesia i inspira tota una generació de joves rebels; la criatura dóna sentit al rock, dóna sentit al grunge, torna al soul la seva veritable dimensió... la criatura és famosa, la criatura s'avorreix, la criatura prova coses noves... la criatura acaba esdevenint, i a contracor seu, més famosa per les seves addiccions, els seus problemes legals, o les seves sortides de to, que pel seu art incontestable... i als vint-i-set anys, no pot més i, havent viscut depressa, massa depressa, se'n va allà on pot continuar essent sempre jove. I aquí deixa un cadàver més o menys bonic, i una llegenda.

Mares que heu de portar fills al món: vigileu que no se li acosti la bruixa dels vint-i-set botons...

A la Janis i a l'Amy.

1 de juny 2011

Sopa de pedres (kosher)

Herodes el Gran, el rei de Judea, ha passat a la posteritat per la matança dels Sants Innocents, que es recorda amb cert humor negre cada 28 de desembre fent bromes als més incauts. La seva imatge cruel està a l’alçada de la nissaga que el va succeir: el seu fill Herodes Antipas i la seva esposa Herodias, que amb Joan el Baptista pel mig, i uns quants escriptors amb ganes de fantasejar, van acabar creant la femme fatale més fatale de la Bíblia: Salomé i els seus set vels.

No s'ha buscat una explicació convincent per a la crueltat inhumana d’aquests personatges. Eren parits així, i punt. Era cosa de l’època. O era que els drets humans no estaven garantits a tothom i així continuaria durant molt temps (bé, de fet encara estem esperant...).

El cas és que s’ha descobert, en uns rotlles de papir a la vora del Mar Mort (de tant en tant hi ha troballes interessants en aquest punt: aviat hi apareixeran invitacions per a Port Aventura o un outlet de xancletes a preus reventats), un text que explica moltes, moltes, i moltes coses d’Herodes. Els arqueòlegs tenen tres hipòtesis: o bé era un diari personal seu (l'absència de format Moleskine fa descartar aquesta opció), o una biografia no autoritzada, o fins i tot, un expedient administratiu perdut des de l’any II d.C, cosa aquesta última que podria batre tots els rècords d’inactivitat de l’Administració, inclosa l’espanyola.

Pel cas, el més sensacional d’aquest descobriment és que posa de manifest que, durant molt de temps, abans de ser monarca, Herodes estimava profundament la mainada. Hi ha referències que impartia classes particulars d’àlgebra i astronomia, matèries en les quals sembla que no era un expert, però en canvi tenia molta paciència per explicar-les a alumnes durs de mollera.

També hi ha en els papirs la curiosa representació gràfica d’una sortida d’esplai, on Herodes s’identifica fàcilment com a monitor per la guitarra que porta penjada a l’esquena i la cara de pringat esforçat amb què s'ha caracteritzat. Fins i tot algun estudiós ha identificat que el grup està cantant la popular cançó “Pujarem al Sinaí (amb el cor alegre)”. Documents més recents porten a concloure que va ser professor interí de secundària (la paraula “mentor”, seguida de “d'un terç de jornada” així ho fa pensar) en un Liceu grec.


En algun moment entre els anys 30 i 20 abans de la nostra Era es perd la pista curricular d’Herodes el mestre. És fàcil de suposar que pateix progressivament una síndrome de burn out que comença amb nits interminables de correccions d’exàmens, reunions de tutoria, Setmanes blanques al llac de Tiberíades, i s’agreuja documentadament amb sessions d’animació infantil per celebrar la Janukà, sota una carpa, on hi ha dos-cents nens amb els seus corresponents pares i mares, xisclant i pessigant-se com diu la cançó “En Job petit quan balla”. Arriba un moment, doncs, que el món infantil que tant estimava acaba convertint-se en un infern per a Herodes.

No obstant, l’any 15 a.C. apareix anomenat com a Delegat d’Ensenyament per a Galilea i Samaria. A partir d’aleshores, el seu allunyament de les aules i la seva progressió política és imparable. En pocs anys i després d’unes intrigues molt intrigants, Herodes arriba a rei de Judea, Galilea, Samaria i Idumea, que no és qualsevol cosa per l’època.

No és difícil d’imaginar, doncs, que quan li van arribar tres personatges multiculturals que anaven seguint una estrella, preguntant pel Rei dels Jueus que acabava de néixer (a Betlem), tot i que en principi estigués a punt d’avisar els de seguretat, tingués la previsió de prendre mesures perquè cap mocós de menys de dos anys li prengués la poltrona. La resta, a l’Evangeli segons Sant Mateu.

Novament cal dir que per escriure aquest post no s'han vulnerat els drets de cap menor ni cap minoria ètnica ni religiosa.