l’aigua tranquil∙la ja, i sense por, i al mirar pel damunt meu, en lloc
dels ulls de la mare, vaig veure ulls i més ulls que em van semblar que
amorosos me miraven com si fossin totes les mares del món, que
devien ésser les estrelles. I em vaig creure que em trobava sobre una
falda que mai s’acabava com si totes les mares s’haguessin ajuntat per
fer-ne una de falda per a mi que cap ne tenia.
(Àngel Guimerà, La filla del mar. Escena X. Acte primer.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Digui, digui.