Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre.
"Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)



16 de jul. 2012

memory

RECORDAR: del latín re-cordis, volver a pasar por el corazón 
(Eduardo Galeano, El Libro de los abrazos)

De què està fet un record? Com es conserven els records? Com es poden perdre?

No fa tant de temps, quan els records es reflectien en fotografies, blanc i negre o color, en acabat mat o brillant, o en cartes de paper llibreta o de colors perfumats, l'acte de revisar àlbums i caixes on es guardaven els records, era la manera de reviure'ls. I per oblidar-los, la gent trencava les fotos o cremava les cartes. 

Més endavant va venir el telèfon. El record, per exemple, d'un amor d'estiu, preferentment internacional, es reflectia en l'escandalosa factura de telèfon, però no hi havia manera de retenir les paraules, els silencis, els afectes dits i sentits i fer-ne matèria.

I avui hi ha els suports digitals. Les fotos ja no són en paper, són a la pantalla, i no s'ha d'esperar una setmana a recollir els carrets revelats per recuperar el record d'una vetllada feliç o d'un viatge inoblidable. Al moment tenim la imatge, la veiem, i fins i tot la compartim amb una, una dotzena, milers de persones.

Els missatges es tornen a escriure, en correus electrònics i aplicacions de missatgeria mòbil, però no els guardem relligats en caixes de cartró. Fins i tot els mateixos programes de gestió de correu electrònic ens recorden que no imprimim els missatges si no és absolutament necessari, i al costat ens hi planten l'arbret.

Però si el suport digital desapareix? Un reset inesperat, un ordinador que es penja, una memòria usb que es fon... i les fotos, els missatges, els moments viscuts, a on van a parar? No són cendra, no són paper trinxat... només uns bits perduts en el cel fosquíssim de l'univers virtual.

12 de jul. 2012

L'IVA FET FÀCIL





Anava a compartir alguna història lúdico-cultural, com diria una antiga i benvolguda companya de feina que l'altre dia ens va donar una sorpresa de les bones i grosses. Però en un dia tan cru, que durant el matí han pedregat pujades d'impostos al consum (és a dir, els que paguem tots) i retallades a funcionaris, i la tarda ha hagut d'estar dedicada a afers comptables i tributaris... doncs que no estem per orgues.

Recupero un gran tema de la Trinca, aquell trio que van començar reivindicant amb humor el que només es podia dir en aquell moment amb la boca petita, i que van deixar una sèrie de cançons que són memòria viva de la societat i la política de la transició. (De la història post-Trinca no en parlem que ja és prou coneguda i paradoxal)

Jo escoltava la Trinca en cassette al cotxe dels pares, i malgrat les rebobinades i avançades, la majoria d'aquelles cintes encara sobreviuen. No acabava d'entendre la meitat de les lletres però em fascinava. Aquesta cançó, que devia sortir amb l'entrada al "mercat comú" i l'arribada de l'IVA, agafa una música molt coneguda de Nikolai Rimsky-Korsakov i hi posa a sobre un tractat de dret tributari i sentit comú.

I és que t'ho agafes, t'ho repasses, i t'ho miris com t'ho miris sempre et tocarà pagar.

2 de jul. 2012

Assaig sobre la ceguesa

Programar una petita intervenció a l'ull. Prendre-s'ho bé perquè no és la primera.

Trobar-se dins de quiròfan i pensar que, realment, no és una activitat plaent. Sentir que algú et dóna la mà i no saber -o sí- qui és.

Sortir d'una nebulosa, sentir que tot es desperta i protesta com un indignat del 15M. Aplicar gel, alleujar el dolor i la frissança, tornar el gel al congelador, tornar a aplicar gel. No poder-se posar dempeus. Rodolar per la casa. Sempre amb el gel. Sempre com un pirata. No veure, no poder obrir els ulls, haver d'intuir i escoltar per trobar les coses.

La ceguesa, com esmorteeix la percepció del món, i a la vegada afina els altres sentits.

Anar a urgències perquè el dolor no baixa. Repós per prescripció facultativa. Ulls tancats, no mirar, no fer res, descansar la vista, fer que es curi. Que el repós coincideixi amb un viatge.

Un viatge a un lloc que no és nou però havia quedat oblidat: les seves pedres, les seves places, el seu orgull d'universitat antiga. Com no es pot mirar el que ha estat fet per a la grandiloqüència, per a la memòria de la història, de l'art i la saviesa?

Els ulls miren, clandestinament. Potser no enfoquen amb la precisió d'una càmera, però topen amb un claustre de pedra que ressona millor que cap altre, un absis amb un retaule gòtic que canta meravelles, un orgue mossàrab, una reixa fabulosa que uns americans van voler comprar i van acabar sortint a rodolons d'allà, un sepulcre que és un poema de pedra... una casa de nines que fa por...

i per acompanyar el viatge, i afinar els altres sentits, bon pernil, i bona vianda, i bon vi.