Aquest cap de setmana vaig tenir ocasió de veure la darrera pel·lícula de
Wes Anderson, cineasta amb un univers personalíssim, oníric, infantil, fantàstic.
No explicaré gaire més per si algú es decideix a anar-la a veure, i tampoc és aquest un blog de cinema: a la web hi ha crítiques a centenars, perquè és un autor i una història que no han deixat indiferents a qui li agradi el bon cinema, arriscat, que explica històries des de sorprenents punts de vista.
És una gran ocasió per tornar a retrobar Bruce Willis fent d'antiheroi, l'incombustible Edward Norton, l'imprescindible Bill Murray, la camaleònica Frances McNormand i l'etèria Tilda Swinton (fent un paper antològicament antipàtic). Però el descobriment d'aquesta pel·lícula són els dos nens, preadolescents, que protagonitzen una fuga amb prismàtics i brúixola i que reflexen el contrast entre la innocència dels encara infants, que creuen possibles tots els somnis, i saben reconèixer sincerament el que volen -a diferència dels grans, que han après a renunciar i resignar-se. I sobretot, és una història sobre el primer amor, devastador i màgic si és correspost. Tot servit en un embolcall colorista, amb un humor molt particular.
La protagonista, Kara Hayward, té una maleta plena de llibres, que l'ajuden a abstreure's del món dels adults, i confessa en un determinat moment a Jared Gilman (un outsider vist amb molta tendresa), que els ha robat de la biblioteca. I que potser els tornarà, però que de moment li guardi el secret.
I tot i que és ben lleig endur-se els llibres de la biblioteca i no tornar-los, nens i nenes, si això ha passat perquè us els esteu llegint i gaudint, doncs ho heu de dir quan els torneu, que no podíeu tornar-los, que segur que no us penalitzaran tant o, potser fins i tot, us aplicaran una amnistia a l'estil del govern.
