Lluny de Nuuk

Tot ha canviat des que vaig tornar. Els pantalons no reconeixen les meves cames, les sabates no s’avenen amb els meus peus, els sostenidors no caben als meus pits, les samarretes amb prou feines passen pel coll i les espatlles. No havia vist mai abans vetes de color verd en els meus ulls, i em passo i repasso la mà pels cabells, estranyament llargs i forts. Els meus passos i gestos són diferents, més àgils i decidits que abans, i em sento més forta fins quan pujo i baixo les escales del metro. 

Començo a pensar que allò que va passar a l’aeroport de Nuuk no va ser només una confusió de passaports.