Blue eyes (crying in the rain)

Mirant aquest vídeo amb imatges de l'Elvis -de molt jove, de militar, envoltat de fans, quan ja va començar a guanyar pes, altre cop de jove, sempre, sempre, sempre atractiu-, mentre ens regala la seva veu, me n'he recordat. D'aquells altres ulls blaus.

Quan les hormones adolescents anaven més revolucionades -les meves no tant, que sempre han anat com al ralentí-, vam coincidir a classe. En aquell moment el món es dividia entre els guapos i els que no. Les hormones impedien afinar subtilitats i formular pensaments tals com que la bellesa és a l'interior. O eres guapo/a, amb la qual cosa ja tenies bona part de la teva quota de popularitat guanyada, o t'havies d'espavilar molt a ser simpàtic/a i descarat/da per no quedar-te a la categoria dels grisos, o caure a la categoria dels friquis, que en aquell moment només eren els raros/es.

Ell era dels més guapos. Indiscutiblement, guanyava a totes les enquestes. Però a més, no era dels xulos. Que tenia el seu mèrit ser així, perquè pertànyer a la categoria dels xulos sembla que donava punts extra, per l'afició que tenien a ser xulos amb la resta de la humanitat els que es creien els més guapos de tots.

Jo em mantenia al marge de guapos i sobretot de xulos, observant com presumien amb les seves motos i els seus cascos, i com feien estralls entre les noies que utilitzaven les carpetes dels apunts com si fos l'escut defensor de la seva pavositat. Ell tenia unes quantes fans més o menys secretes -amb les quals gastava una amable indiferència, com si no anés amb ell aquesta admiració-, que s'esperaven prop de la seva moto per veure'l marxar. Fins i tot, aprofitant la feliç coincidència, perquè sinó d'altra manera no s'entenia, algunes fans seves es van apuntar a la meva confirmació (aquell sagrament de maduresa que administra el Bisbe als qui encara no han fugit del tot del ramat de la fe) per veure'l confirmar-se també.

Després de l'institut i la torrentada d'hormones adolescents, li havia perdut la pista, com a tants d'altres companys. La vida, de tant en tant, ens els  torna en els llocs i moments més insospitats, i no fa pas tant, va entrar a la biblioteca, per a l'hora del conte, amb una nena petita. Vaig pensar, sense reconèixer-lo, "Ha entrat un usuari ben guapo". La meva sorpresa va ser que es va acostar al taulell per saludar-me, ja que m'havia reconegut abans que jo a ell.  Vam estar parlant un moment. "La meva filla", em va dir, i la nena tenia els seus ulls blaus.

Fa unes setmanes, vaig saber que la malaltia l'havia vençut, després d'una lluita massa dura per poder dir-se breu. La malaltia, que no entén de joventut ni de bellesa ni de plans ni de futur, va emetre el seu veredicte.

I ara aquells ulls blaus ja són eternitat. Com el mar.

Descansa en pau, benvolgut.