ma solitude

S'havia preparat per a un doble o res: triomf i glòria, o fracàs. Vés i fes que parlin de tu. Bé o malament, l'important és que en parlin.

I ara es trobava que s'havia d'enfrontar a una rival que no comptava. 

La indiferència.

Havia llegit als llibres i li havien dit tots els mestres que allò oposat a l'amor era l'odi. Així ho recitava cada matí: que on hi hagi odi, hi posi pau.

I s'havia preparat per a enfrontar-se a l'odi i rebre l'amor. Lluitar, i arribar a merèixer de retirar-se la cuirassa per poder abraçar i sentir, i saber-se-la posar a temps per esquivar una punyalada. No havia estat fàcil, però creia que s'havia preparat per a tot el que pogués venir.

Però no, havia arribat la indiferència, que s'estava manifestant amb una força insòlita els darrers temps, i per a la qual no tenia antídot. S'havia entrenat per esquivar els cops, fins i tot reconèixer els atacs amb traïdoria o sorpresa. Però com podia combatre contra un enemic que evitava obertament l'enfrontament cos a cos, que tenia com a estratègia el silenci i el deixar passar el temps fins que l'altre desistís per cansament? 
I no podia evitar-la, perquè la indiferència sempre acabava fent-se present, i tenia la seva força precisament en ser allà i no dir res, no mirar, no jutjar, no criticar ni tenir una paraula amable. La indiferència sempre acabava agafant un lloc a les reunions, i amb intel·ligència maligna, es feia un lloc en l'actitud dels qui l'envoltaven fins a dominar la seva mirada, cada cop més buida. 

Un mestre li havia parlat un cop de "la bella indiferència", com a actitud per aïllar-se del que provoca dolor. Li va semblar una expressió poc encertada, perquè no podia ser mai bella aquella dama freda, de llavis prims i rictus fred, que evita fer un somriure de complicitat, que talla els fils de la conversa, que allà on trepitja no torna a crèixer l'esplendor de l'amistat, l'afecte i la força aquella que fa girar el Sol i les estrelles.

L'oposat a l'amor no era l'odi, va entendre. És la indiferència.