la vampira

Per al sr. x.

La gent del poble havia seguit el Manual de matar vampirs al peu de la lletra i li havien clavat una estaca al cor abans de donar-la per morta del tot.

No obstant, no era la primera ni la segona vegada que ho intentaven i no ho aconseguien: el seu cor no es trencava del tot i acabava tornant a bategar, una mica més malmès, però amb les conduccions arterials i venoses funcionant a ple rendiment, vàlvules amunt i avall, per ventricles i auricles.

La següent nit, la vampira va sortir del taüt i va tornar al moll on descarregaven els vaixells. Allà l'havia vist per primer cop, que sabia que no era el primer cop, ja que molts segles abans en aquell mateix mar els seus ulls ja s'havien trobat. Ara era un jove viatger que tornava d'un periple per les costes africanes. Abans havia estat un guerrer que tornava victoriós, de Troia a casa. Sempre ell, l'aventurer, el guerrer que tornava. Ella, a través dels segles, l'esperava altra vegada.

Sabia que l'havia retrobat i només era qüestió de no fer-se veure gaire per poder arribar fins a ell. L'altre dia que havia estat rondant pel moll l'havia reconeguda un marxant del bestiar, acusant-la al davant de tothom d'haver-li robat gallines i xais que havien aparegut dies després morts, dessagnats. La xusma va encendre's i van perseguir-la fins al linxament, atribuint-li la desaparició de bestiar i d'infants. Ella no podia dir-los que la sang és vida i que es veia obligada a robar-ne d'on fos per no fondre's en el dolor d'aquella no-vida a què havia estat condemnada per l'eternitat. Després del linxament, l'estacada al cor.

Però el seu cor tornava a bombejar, nerviós, mentre sotjava discretament la gent que anava i venia del moll. Així van passar matinades i vespres: amb la llum del dia no es volia arriscar més a ser vista. Quan ja desesperava de pensar que no el veuria més, que potser havia tornat a partir cap a terres llunyanes, va sorgir de la boira del moll un matí: alt, fort, cabells esbullats, presència inconfusible.

Va seguir-lo silenciosament, sotjant les seves petjades i els seus gestos a prou distància per no cridar l'atenció. Els dits li tremolaven i els ulls li bullien per tornar-lo a tocar. Acaronar aquell cos estimat. Perdre's en els seus braços i en el seu pit. Assedegar-se, assedegar-se de tanta eternitat d'espera. La reconeixeria? No ho dubtava ni un moment. Ell la miraria amb aquells ulls com un abisme de llum i amb això ja tindria totes les certeses que li calien per redimir-se de la seva sort de vampira.

Amb aquella febre va seguir-lo a través d'avingudes i carrerons, fins arribar a una modesta casa amb porxada. 

I si el guerrer s'hagués adonat de la presència de la vampira i l'hagués volguda foragitar, seguint el Manual, amb galledes d'aigua beneïda, tots els crucifixos que hi ha al Vaticà, i una carretada de dotzenes d'alls de Banyoles, no hagués estat tan efectiu com la imatge que se li va aparèixer: una delicada noia rosseta, que amb prou feines arribava a l'espatlla d'ell, sortint de casa amb un davantalet de floretes i plantant-li un petó, que ell rebia amb una abraçada profunda com set mars, esmolada com vint punyals.