Sei personaggi in cerca d'autore

A escena compareixen, fruit de la imaginació de l'autor que no ha estat traspassada al paper, sis personatges. El pare que passa la cinquantena, la mare sotmesa, la fillastra dèspota del primer matrimoni, el fill mimat del segon matrimoni, i els bessons adolescents. 

Altre cop li demanen que els doni vida. L'autor, dins el seu núvol de substàncies barrejades amb ego i manca d'inspiració, els diu que no, que no tornaran a l'escenari ara per ara. Que no hi ha diners per al teatre, que la producció se n'ha anat en orris (en realitat utilitza una expressió més ruda però de significat equivalent), que la sala on havien d'anar ha de tancar, que el director d'escena és un malparit, que el que ha fet el càsting s'hi ha lluït i els actors, de tan dolents, haurien de posar-hi diners per al logopeda enlloc d'esperar que el públic els entengui sense vocalitzar i a sobre els remuneri la funció.

El pare diu: "No ens hem explicat o no ens ha entès". "No demanem pujar a l'escenari", diu la mare. "Ja ho hem fet altres cops i, el primer cop mola molt, el segon ja no tant", diu la fillastra, amb suficiència. "El que volem, el que ens agradaria", diu el fill amb cara de no haver trencat un plat, "és vidilla". "No vida, sinó vidilla. Ens hi conformem. Ja sabem... són mals temps". "Però nosaltres ens hem d'estrenar!" clamen els bessons a l'unissó, amb el bigotet naixent.

L'autor aixeca el cap. "Què voleu dir amb això de vidilla? De quin cony de cap d'autor modernillo de sala alternativa sense llums d'emergència heu sortit, que demaneu vidilla?" I els mira amb el mateix odi que habitualment contempla la gent que sembla ser feliç o els espectadors quan surten d'uns coneguts cinemes en versió original que hi ha al barri de Gràcia.

El fill s'adelanta de nou. "Vidilla, coi, sortir, fer vida social, alguna cosa més que aquesta família". "Que aquesta disfuncionalitat de família", subratlla la fillastra. El pare i la mare s'encongeixen d'espatlles, assentint. Els bessons, amb l'ardidesa que dóna la joventut i haver acabat de sortir de l'Institut del Teatre, criden amb contundència. "Vidilla vol dir follar! Volem follar! Tots els artistes follen, els personatges follen, al cinema espanyol tots follen, al cinema català a vegades també, i follar va molt bé!!!" Un dels bessons treu un retall de revista de vida sana on s'enumeren els beneficis del sexe (per a l'estat d'ànim, per a la relació de parella, per a la pell, per a cremar calories), i se'l passen entre tots. La mare, que no ha obert boca en molta estona, llegeix amb atenció el retall, com si l'hagués de memoritzar. Finalment arriba a mans de l'autor, que el rebrega amb una mà i  en fa una pilota que llença amb ràbia al fons de l'escenari.

"Què us heu pensat? Aquí es folla quan l'autor ho diu. I si l'autor no folla, aquí no folla ningú!"

El més gran dels pecadors

*Trobat en una nota a dins d'un disc del grup Sau.


"A la terra humida escric...

 Tal dia com avui, el 13 de febrer de 1999, moria Carles Sabater després d'un concert a Vilafranca del Penedès. 

Saps aquelles notícies que et xoquen tan fort que, anys després, recordes on eres, amb qui eres i què estàveu fent en aquell moment?

De la mateixa manera que puc recordar què feia l'11 de setembre de 2001 o l'11 de març de 2004, també recordo què feia el 14 de febrer de 1999. Era la vigília de Carnestoltes i havia quedat a Barcelona amb algú que m'importava massa per treure-m'hi la careta dels meus veritables sentiments. Vam vagarejar pels carrers de Ciutat Vella, que en aquells anys m'eren només laberints desconeguts esquitxats d'esglèsies i monuments, i després de dinar vaig trucar a la gent amb qui al vespre havia d'anar a una festa de disfresses. Me'n recordo d'estar repenjada a la cabina de telèfon, incrèdula davant el que m'estaven explicant.

Vaig dir-li: "S'ha mort el Carles Sabater". A cap dels dos ens agradava massa Sau, per allò de ser un grup per a noies enamorades del cantant guapo, però reconeixíem que tenien alguna bona cançó per a moments oportuns de birres i boires. Jo al Carles l'havia vist actuar al teatre, i participar en alguna sèrie de tele, i amb els anys he acabat pensant que vam perdre un malaguanyat artista molt complet i amb potencial, més enllà de la façana del noi amb els ulls més bellament tristos que he vist dalt un escenari.

Vaig marxar de Barcelona pensant que alguna cosa més també s'havia mort, aquell dia. Il·lusions, somnis, poemes... tot allò es podia salvar. Vaig pensar, és inútil continuar, vaig pujar al tren de mitjanit i vaig confiar que algun dia m'enviaries un àngel -que s'assembli a tu, si pot ser."