La nena també s'entretenia -com que només tenia germanets i germanetes i amics i amiguetes imaginaris-, posant discs i deixant-se emportar amb la imaginació.
Així, escoltant els discs de Julio Iglesias, i barrejant les lletres de desamor, el seu to de planyidera i les informacions de les revistes, la nena va arribar a la conclusió que aquella filipina que l'havia deixat devia de tenir el cor molt dur, si en Julio li cantava coses així en públic i ella no s'estovava, el perdonava i hi tornava.
L'intrigaven especialment els discos de música clàssica, aquella música on ningú cantava res intel·ligible, i on un director d'orquestra sorrut feia moure una batuta davant una colla de músics, disciplinats, que feien sonar alhora els instruments seguint uns papers escrits en un llenguatge que en aquell moment li semblava pura màgia. Com saben el que han de tocar?, pensava la nena.
Un dels discos tenia a la portada una gitaneta, o millor dit una flamenca, amb una cara que a la nena li semblava de pomes agres, i en lletres ben grans, el títol de l'obra i l'autor: "FALLA. EL AMOR BRUJO". Com que en aquell moment la nena no sabia res de la vida i obra del molt il·lustre Don Manuel, més enllà de relacionar-lo tímidament amb el senyor calb dels bitllets de cent pessetes, la nena va fer una altra interpretació, ben plausible.
"Falla. El Amor Brujo", volia dir que la gitaneta havia confiat en les arts de la bruixeria per atraure l'amor i no havia sortit bé: per això sortia sola a la portada del disc i amb aquella cara d'infelicitat. Per tant, "el Amor Brujo", encara que prometi miracles, també "falla".
O sigui, que des de llavors, res d'amor brujo, que falla.
