Corazonada

Dissabte al vespre en un restaurant japonès de moda a la ciutat de XXX. La teva amiga i tu sopàveu un fantàstic magura tataki, assegudes a l'extrem de la barra. A les taules del voltant, parelles. Al meu amic i a mi ens van asseure al vostre costat, a la barra, com si fos l'espai per a singles, parauleta màgica per definir qui està sol perquè vol o perquè dol.

Ens vau saludar molt lleugerament. Em vas mirar una dècima de segon més. Et sonava la meva cara. Clar que sí, sóc el baixista i el 25% dels Amics dels Gats, el grup que ha fet parlar més les revistes especialitzades en modernitats d'aquest país tan complicat aquest darrer any i mig. Em vaig quedar a l'espera, amb l'aura de seguretat de qui té coses interessants per compartir i embolcallar-te amb irresistible encant. Però no em vas dir res i vas continuar amb el teu tataki i la conversa amb l'amiga.

Era inevitable que ens escoltèssim mútuament les converses, a dos pams els uns dels altres, només separats per bols amb sopes de miso i safates amb uromakis, sashimi i boletes verdes diabòliques de wasabi.

Vosaltres parlàveu de la darrera del Woody Allen, que a la teva amiga li havia resultat pesada, tot i que molt millor que aquella bestiesa de la Vicky Cristina (Subvenció) Barcelona. Tu encara no l'havies vista i et venia molt de gust una peli sobre París. A mi em venies de gust tu, París i la peli del Woody Allen.

Jo parlava amb el meu amic -te'l presento, Oriol, dissenyador gràfic free lance, fa webs molt guapes i té un fanzine interessant, també surt al Time Out de tant en tant-. Parlàvem de caràtules de discos i de cartells de festa major. Escoltaves la nostra conversa de cua d'ull i en qualsevol moment esperava i desitjava que hi entressis, convidada per les meves ocurrències. Un moment l'Oriol em va dir "Estàs inspirat, noi". Tenia al costat la musa, què vols.

Els plats anaven i venien en mans de cambrers filipins que treballen en un restaurant japonès regentat per un barceloní de l'Eixample assentat a la Catalunya Vella profunda. Coses de la globalització. Tu tenies el deix d'una llarga temporada a Barcelona que els queda a les noies de poble que se'n van a la capital: modernes per fora, Benplantades per dins. I segur que coneixies els Amics dels Gats, segur que has vingut a algun dels nostres concerts, segur que has cantat Ai Jan-Lluç o L'home que treballa fent d'agent de la SGAE. I segur que m'ho volies dir i no trobaves el moment perquè la teva amiga t'estava explicant els dubtes que tenia amb la seva relació de parella amb el Devhra, el músic paquistanès-sirià que treballa fent kebabs però espera la seva consagració tocant flamenc-fusió amb la guitarra i el rebab.

Darrera el parapeto -com es diu en català? parapètum?- de la carta de postres, vas dedicar-me una altra mirada darrera les teves ulleres verdes i liles de pasta. Sóc famós, va, digue'm alguna cosa. Sé que em vols parlar. No puc permetre'm de començar la conversa jo, pensaries que sóc un pressumptuós i engegaríem tota la màgia a rodar. Sabia que estaves allargant el moment mentre decidies si gelat fregit o daifuku de te verd (sí, ja ho sé, les postres punxen una mica en aquest restaurant).

De cop, mai sabré per què, la teva amiga i tu us vau mirar, vau mirar el cambrer que quedava més aprop, i li vau demanar el compte. Abans de marxar em vas dedicar una última mirada. Semblava que et disculpaves: "Jo, és que sóc més fan dels Rafel."

Tot i així et deixo aquest post aquí, amb una petitíssima esperança de tornar-te a veure o, si més no, fer d'aquesta història una cançó de les que agraden a les noies de Gràcia.