Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre.
"Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)



Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris modelnitats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris modelnitats. Mostrar tots els missatges

4 d’ag. 2011

Corazonada

Dissabte al vespre en un restaurant japonès de moda a la ciutat de XXX. La teva amiga i tu sopàveu un fantàstic magura tataki, assegudes a l'extrem de la barra. A les taules del voltant, parelles. Al meu amic i a mi ens van asseure al vostre costat, a la barra, com si fos l'espai per a singles, parauleta màgica per definir qui està sol perquè vol o perquè dol.

Ens vau saludar molt lleugerament. Em vas mirar una dècima de segon més. Et sonava la meva cara. Clar que sí, sóc el baixista i el 25% dels Amics dels Gats, el grup que ha fet parlar més les revistes especialitzades en modernitats d'aquest país tan complicat aquest darrer any i mig. Em vaig quedar a l'espera, amb l'aura de seguretat de qui té coses interessants per compartir i embolcallar-te amb irresistible encant. Però no em vas dir res i vas continuar amb el teu tataki i la conversa amb l'amiga.

Era inevitable que ens escoltèssim mútuament les converses, a dos pams els uns dels altres, només separats per bols amb sopes de miso i safates amb uromakis, sashimi i boletes verdes diabòliques de wasabi.

Vosaltres parlàveu de la darrera del Woody Allen, que a la teva amiga li havia resultat pesada, tot i que molt millor que aquella bestiesa de la Vicky Cristina (Subvenció) Barcelona. Tu encara no l'havies vista i et venia molt de gust una peli sobre París. A mi em venies de gust tu, París i la peli del Woody Allen.

Jo parlava amb el meu amic -te'l presento, Oriol, dissenyador gràfic free lance, fa webs molt guapes i té un fanzine interessant, també surt al Time Out de tant en tant-. Parlàvem de caràtules de discos i de cartells de festa major. Escoltaves la nostra conversa de cua d'ull i en qualsevol moment esperava i desitjava que hi entressis, convidada per les meves ocurrències. Un moment l'Oriol em va dir "Estàs inspirat, noi". Tenia al costat la musa, què vols.


Els plats anaven i venien en mans de cambrers filipins que treballen en un restaurant japonès regentat per un barceloní de l'Eixample assentat a la Catalunya Vella profunda. Coses de la globalització. Tu tenies el deix d'una llarga temporada a Barcelona que els queda a les noies de poble que se'n van a la capital: modernes per fora, Benplantades per dins. I segur que coneixies els Amics dels Gats, segur que has vingut a algun dels nostres concerts, segur que has cantat Ai Jan-Lluç o L'home que treballa fent d'agent de la SGAE. I segur que m'ho volies dir i no trobaves el moment perquè la teva amiga t'estava explicant els dubtes que tenia amb la seva relació de parella amb el Devhra, el músic paquistanès-sirià que treballa fent kebabs però espera la seva consagració tocant flamenc-fusió amb la guitarra i el rebab.

Darrera el parapeto -com es diu en català? parapètum?- de la carta de postres, vas dedicar-me una altra mirada darrera les teves ulleres verdes i liles de pasta. Sóc famós, va, digue'm alguna cosa. Sé que em vols parlar. No puc permetre'm de començar la conversa jo, pensaries que sóc un pressumptuós i engegaríem tota la màgia a rodar. Sabia que estaves allargant el moment mentre decidies si gelat fregit o daifuku de te verd (sí, ja ho sé, les postres punxen una mica en aquest restaurant).

De cop, mai sabré per què, la teva amiga i tu us vau mirar, vau mirar el cambrer que quedava més aprop, i li vau demanar el compte. Abans de marxar em vas dedicar una última mirada. Semblava que et disculpaves: "Jo, és que sóc més fan dels Rafel."

Tot i així et deixo aquest post aquí, amb una petitíssima esperança de tornar-te a veure o, si més no, fer d'aquesta història una cançó de les que agraden a les noies de Gràcia.


14 de juny 2011

PANDORA'S (FACE)BOOK



Ava Gardner, la mejor Pandora (Ció Abellí)
Pandora, el regalo envenenado de los dioses a los hombres, estaba lista para regresar. La primera vez  fue moldeada en arcilla, dotada de todas las gracias y enviada a la Tierra, para embaucar a Epimeteo, el hermano tonto de Prometeo, el que se había pasado de listo robando el fuego a los dioses. La mandaron con una misteriosa caja (en realidad una ánfora), que al abrirla contra todas las prohibiciones, se esparcieron los males por el mundo, volaron los bienes a la morada de los dioses, y sólo quedó la esperanza en el fondo, que desde entonces es lo último que se pierde.

Esta segunda vez, Pandora necesitó unos retoques de botox en el cutis, para mantenerlo lozano, y alguna sesión de lipoescultura para adecuar su cuerpo serrano a las modas del siglo XXI. Afrodita, la esteticién del Olimpo, le implantó unas extensiones de hermoso pelo rubio y unas prótesis de silicona para alcanzar la deseada talla 100 y rematar el efecto. Lista para volver a la Tierra.

Los hombres (y también las mujeres, todo hay que decirlo) se habían vuelto a pasar de listos. Ahora habían creado una gran red de redes a través de la cual intercambiaban información a una velocidad que ni el carro de Hefeso a través de los rayos solares. Podían acumular y disponer de más información que todo el conocimiento de Palas Atenea, y podían comunicarse de una punta a otra del globo terráqueo más rapidos que Hermes con sus sandalias aladas. Los dioses no podían soportar que los mortales les dieran lecciones una vez más.

El caso es que Pandora aterrizó en la Universidad de Harvard cual rubia muy legal, y pronto coincidió con un joven con aspecto del montón pero muy metido en informática llamado Mark Zuckerberg. El joven, una vez superado el impacto de ser el objeto de atención de Pandora, empezó a prestar atención al libro que siempre llevaba con ella, y que nunca abría. Que nunca abriera un libro hubiera tenido un pase en otra universidad, pero no en Harvard. Así que empezó a interesarse por el contenido de su libro, titulado curiosamente “The facebook”. Pandora decía ignorar su contenido pero a la vez rechazaba abrirlo y mostrárselo. El joven Zuckerberg tuvo que esperar a una sonada fiesta de la fraternidad Alpha Epsilon Pi para que Pandora se soltara el pelo, las extensiones, y finalmente dejara el libro sin vigilancia en la mesilla de noche de la habitación.

La noche había sido salvaje pero su curiosidad era mayor: Mark Zuckerberg abrió el libro de las caras y se sumergió en el mundo de las redes sociales. Esa misma madrugada hackeó la intranet de la universidad, se bajó las imágenes de sus compañeras de universidad del Directorio de estudiantes, e invitó a todos sus contactos a puntuarlas. Zuckerberg seguía trabajando y trabajando en la idea: una red social donde la gente comparte sus ideas, sus actividades, sus afinidades, invita a participar a otros, y así se crea un aparador donde conocer y dar a conocerse. La idea era tan buena y tuvo tanto éxito que más de uno quiso atribuirse la paternidad del invento, llamado en honor al extraño libro de Pandora, “facebook”. Antiguos compañeros de clase que se reencontraban y reemprendían la amistad de años antes, familiares que vivían lejos y mantenían el contacto a través del nuevo invento, amores que se daban una nueva oportunidad, estados de ánimo que se podían compartir con el mundo...

Pero el mal ya estaba hecho... sigilosamente, de la nueva caja de Pandora, surgió la soberbia de ser quien tiene más amigos agregados, la envidia hacia quien publica fotos de fiestas y parejas estupendas... los celos de quien vigila a su pareja -o ex pareja- a través de lo que publica o deja de publicar... nuevos contactos que se convertían en pesadillas asediadoras o puros cotillas... desafortunadas fotos de vacaciones publicadas estando de baja en el trabajo... peligrosos comentarios íntimos que podían ser leídos por tu madre –porque sin darte cuenta la agregaste- o por aquella persona que no debería de haberlo sabido nunca...  la abrumadora estadística de conexiones en horas de trabajo, dando al traste con la productividad...

Nuevamente, en el fondo de la caja, sólo quedó la esperanza: la esperanza de llegar a descubrir cómo darse de baja definitivamente del facebook.


p.d. La escultura de Ava Gardner como Pandora, en Tossa de Mar, es obra de Ció Abellí (www.cioabelli.com), gran escultora y mejor persona. 
p.d2. Post dedicado especialmente a Blondie, una rubia más que legal, gran conecedora de las redes sociales y excelente amiga en tiempo real también.