La muntanya màgica

L’Aprenent de mag va arribar a la Muntanya màgica amb la lluna plena d’agost. Anys i anys hi havia pujat sense saber què hi buscava, d’esma. Havia estat a punt de fer-se enrere aquest cop: els seus ulls cansats veien venir la guerra, la pesta i la fam a casa seva.

Però va carregar el sarró i va enfilar per la carena fins dalt la balustrada del cenacle. Allà esperaven asseguts els altres aprenents, en silenci. Van saludar-se amb la mirada. Al cap d'una estona va entrar el Mag que seria el seu mestre. Es movia amb la lleugeresa de qui sentia una pau infinita, i dels seus ulls brollava la llum de les muntanyes més altes d'on havia vingut.

El Mag va donar la benvinguda als aprenents i els va preguntar què esperaven. Tots deien que volien la Força: crear-la, dominar-la, transmetre-la. I aleshores fou el primer miracle del Mag: amb les mans, sense cap aparent esforç, va conjurar-la. No pas una força extraordinària ni estranya, acompanyada de llamps i tronades, sinó una força que naixia a dins  de cadascú i romandria adormida fins que se sabés com despertar-la. Primer cercarien la barra imaginària de l'equilibri, després sentint com passava dels ronyons, centre de la voluntat més pregona, fins als braços. Dels braços faria un rebot i retornaria a dins, passant pel pensament i ressonant a la caixa del crani. I un cop s'hauria engegat el mecanisme, hom l'aprendria a dominar i portar, fins que al final ja no passés pel pensament sinó per la via lleugera i veloç de l'ànima. 

I aleshores seria el segon miracle: del no-res sorgiria la Força i aquesta ompliria l'univers fosc i buit d'energia. Els aprenents movien els braços, concentrats i amb precisió, per conjurar aquesta força; aquell qui ho aconseguia, aviat ho denotava amb la brillantor dels ulls i el somriure incontrolable als llavis.

Mancava que arribés el so. El Mag va conjurar els aprenents perquè de les seves boques sortís un so harmònic, arrodonit, nascut al múscul que sosté el ventre, que passaria pels pulmons com si no hagués de consumir l'aire de viure, i que ressonaria a dins del cap, dins dels diferents punts que permetrien un so brillant o matisat, agut o greu, curt o llarg, i així totes les infinites possibilitats que anaven descobrint a mesura que conjuraven sons.

L'Aprenent de mag somreia i sentia que se li eixamplava l'ànima a cada nou descobriment. Primer l'energia, després el so, i sense por, anava creant universos de Força. Tantes renúncies i tants sofriments que li havia suposat fins llavors aprendre a dominar la Força...! Havia passat per antics mestres de mag, que es guardaven els secrets i procuraven atemorir-lo, i havien aconseguit gairebé fer-lo renunciar al seu somni i tancar-se al seu taller d'adoberia. Però la Força, que per algun motiu estrany no cessava, el cridava un altre cop a la Muntanya màgica. I aquest cop l'havia apresa i hi havia lliurat la seva ànima a seguir-la.

L'Aprenent havia posat un cop més tot el seu voler i saber, però sabia del cert que bona part del miracle era obra del Mag. Aquest no volia elogis i els refusava amb un somriure, aixecant-se del seient com si espolsés les sentides paraules que se li adreçaven, però en el fons els miracles que es produïen a la Muntanya màgica també el tenien agradablement sorprès, i així ho va fer saber una vesprada a alguns dels aprenents. 

L'Aprenent va saber veure coses tan evidents però amagades a primera vista com el fet que quan el Mag aixecava una cella, que sempre era l'esquerra, de manera automàtica i irreversible li provocava un somriure i es deixaven anar un grapat d'éssers voladors a l'alçada de l'ànima.  O també que, quan el Mag desapareixia transformat en un altre personatge, emfàtic o burleta, l'Aprenent sempre era el primer de descobrir-lo. L'Aprenent, de fet, es va fer un fart de deixar anar i arreplegar éssers voladors que se li escapaven de l'alçada de l'ànima en tots els dies i les nits que va ser a la Muntanya màgica. Al primer moment es va espantar d'aquest fenòmen, però va acabar acceptant-los i donant-ne gràcies al Creador, com del curs dels rius quan baixen amb el desglaç, o de les estacions de l'any que se succeeixen i marquen les sembrades i les collites.

Va arribar el dia que el Mag va parlar dels conjurs de la Mort. Que era el mateix que conjurs contra la Mort, perquè al cap i a la fi arribaria a tots i cadascun dels mortals, els que estaven a la Muntanya màgica i els que estaven a la plana. Va explicar-los com la vida n'és de breu i plena de misèria, però que el mortal porta dins seu l'esperança de viure plenament la bellesa i l'amor. Que quan es moriria la carn, perduraria l'esperit. I que només comptaria, com les monedes que s'endurien els difunts per pagar la barca de Caront, tot el que haurien estimat en vida. Aquella nit, el cor de l'Aprenent es va quedar del tamany d'un puny tancat.

L'Aprenent de mag temia el moment de marxar de la Muntanya màgica, i tornar a l'adoberia i a la fam i a l'amenaça de la pesta i la guerra. Amb els ulls demanava al Mag cada dia que li permetés seguir-lo. El Mag, però, llegia el seu cor, i quan va ser l'hora, va dir-li que ja mai perdria, fos on fos que la vida el portés, el regal de la Força. 

Mag i Aprenent es van fondre en una abraçada de cor, abans de perdre's de vista, l'un de l'altre, en en la boira del matí que baixava de la Muntanya màgica.