Vacanze Romane (i IV)

Alguna cosa passa a Blogger que m'han venut una interfície actualitzada que funciona fatal i a més em perd els posts pel camí. Mentre recupero un post que s'ha perdut en el ciberespai dedicat als topònims de carrers, vegeu un parell d'instantànies més de Roma, i pleguem de vacanze fins a la propera.

Aquest vietato (prohibit) tan contundent estava a les escales del metro, parada de San Paolo, que deixa a prop de la magnífica basílica major de San Paolo Fuori le Mura (Sant Pau Extramurs), dedicada a l'Apòstol dels Gentils. La basílica conté tots els retrats dels Papes de la història, i diu la llegenda que el dia que s'acabin els medallons previstos per als retrats, serà senyal que s'acabarà el món. De moment en queden uns quants de buits. 

Preciós sostre artesonat de fusta, vitralls en alabastre, claustre bizantí amb un encisador jardí de roses, i gran descobriment: la botiga de la basílica i abadia ven productes alimentaris i estètics de producció ecològica i gran qualitat. La turista accidental va comprar-hi una petita ampolla d'oli perfumat a la tòfona que pot assegurar que va provocar que tothom que el va tastar entrés per un moment en una mena de trànsit irresistible cap a una felicitat perduda als boscos on s'amaga el recòndit fong.

Bé, tornant al vietato, el cas és que indicava direcció prohibida de sortida del metro i a sobre hi tenia unes punxes d'aquelles que serveixen per evitar que s'hi posin els ocells i ho embrutin tot, però a aquelles alçades del viatge la curiositat i el sentit artístic de la turista accidental va provocar, com un deliri d'Stendhal, que confongués la pura brutícia que coronava els pinxos del cartell amb escultures de Giacometti.
Ben convençuda i emocionada, va fer-li aquesta foto, moments abans que uns carabinieri amb poc sentit artístic l'avisessin que al metro no es podien fer fotos. I encara menys, fotos de la merda dels pinxos antiocells que corona els cartells de prohibit passar.

Darrera nit a Roma. La turista accidental té unes ganes immenses de fer alguna cosa diferent, i quan és al popular barri del Flaminio es planteja o bé d'anar a veure un partit de futbol de la Roma, o donar un cop d'ull al museu MAXXI, projectat per la iraniana Zaha Hadid. Anar a veure calcio tindria el seu què, però trobar-se a Roma i visitar un museu d'art contemporani també té el seu punt provocador. El cas és que quan arriba a les portes d'aquella immensitat de formigó blanc en plans dislocats, el que li ve més de gust és quedar-se fora gaudint del preciós jardinet que l'envolta, ple de llums vermells com roselles, una mena de bancs ergonòmics per a asseure's a llegir o badar o parlar o enviar tuits per l'iphone, i uns palets i un rierol molt zen que completen el paisatge més paradisíac que un@ gafapasta es pot imaginar.  Paraula de gafapasta.
La turista decideix sopar allà mateix i compra una pizza margherita a taglio que venen a la fleca del costat que van despatxant a mesura que surt del forn. La mozzarella encara està fosa i el pomodoro i la mica de basilisco fumegen, però és tan senzillament deliciosa la pizza, que la turista no pot sinó anar-li clavant queixalades mentre tanca els ulls i somia en una altra vida, quan ella era una fornarina anomenada Margherita i amassava el pa i les bases de pizze en el forn que regentaven els Luti, la seva família, al que alheshores era el poble de Santa Maria de Trastevere, i un dia va entrar a la fleca a comprar-se el berenar un artista vingut d'Urbino que es deia Raffaello Sanzio, i la resta ja és història...